La roca.

Ja fa uns anys que es va crear a Catalunya un poble artificial pensat només per anar de shopping. Faig servir l’expressió en anglès perquè em sembla més coherent amb la imbecil·litat de la idea. Es tracta d’un poble construït a tocar de l’autopista, a mig camí entre Barcelona i Girona. Tot i que ningú no hi viu , compte amb un carrer de botigues situades en els baixos de façanes d’edificis que reprodueixien cases d’habitatges de veritat. D’entrada sona absurd i recorda alguna cosa semblant al decorat de les pel·lícules d’espagueti western que es rodaven a Almeria.

Passat el temps, la fórmula està tenint molt èxit i, fins i tot, s’organitzen excursions en autobusos que surten del carrer Casp de Barcelona, carregats de turistes àvids de compres que no han pogut satisfer a la ciutat. És una llàstima! Amb la de botigues que hi ha a la nostra capital, que hagin d’anar a buscar-les a un poble irreal! Aquest fet m’ha portat a reflexionar sobre el model de ciutat que ens estan imposant. En realitat, als turistes els importa un rave la gent que viu a la ciutat. Els que visiten Barcelona estan més interessats en les façanes dels edificis (ja sigui per fotografiar-les o per orinar-s’hi), les seves botigues i, en canvi, molt poc interessats en els seus habitants i encara menys en la seva llengua oriünda. El model de monocultiu turístic és el que té. La política municipal tradicionalment s’ha preocupat més dels turistes que dels autòctons. Els veïns del centre (el concepte de centre és cada cop més ampli) no són més que un destorb incompatible amb els usos turístics. Hotels, pensions, pisos turístics, restaurants, terrasses, botigues de moda, pubs, botigues de souvenirs ocupen els llocs que abans ocupaven els veïns i les botigues on anava a comprar la gent del barri.

Davant d’aquest panorama jo proposo construir, no un poble, sinó una ciutat sencera dedicada únicament al turisme. Les cases, com les de La Roca, podrien ser només unes façanes boniques on els turistes es farien selfies que penjar a l’Instagram. Una còpia de la Catedral (només la façana, clar); una altra de Santa Maria del Mar; també del Liceu i La Boqueria; i ja posats a fer-ho bé, posaria una reproducció exacta de Les Rambles, on els turistes beguts podrien comprar cerveses a llauners (que serien extres contractats) i amb carrers adjacents còpia exacte dels reals, on anirien a pixar, vomitar, cridar o a copular d’amagatotis, sense perill de molestar els veïns perquè, simplement, no hi hauria. I aprofundint en la idea, reproduiria tot el cas antic de Barcelona, a escala real, com una mena de Pueblo Español. L’emplaçament per construir-lo de nou ja el tenim. I el nom, quasi també. Es tractaria d’aprofitar el projecte de Barcelona World i donar-li l’impuls definitiu de manera que només s’hauria de retocar lleugerament els plànols per tal d’adaptar-los a una rèplica de Barcelona. Si la cosa anés bé, en el futur es podria ampliar a la rèplica exacte de l’Eixample, amb un Passeig de Gràcia farcit de botigues de grans marques, amb les seves Pedrera, Casa Batlló, Amatller, Lleó-Morera, i amb un altre El Corte Inglés, i on la Sagrada Família podria aparèixer definitivament acabada. Estic convençut que els turistes no notarien la diferència i, en canvi, els ciutadans de Barcelona (la de veritat) tornaríem a la tranquil·litat pre-olímpica.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s