Independence day

Dies enrere es va publicar a La Vanguardia un article titulat “Secesión y derecho internacional” en el que quatre alts funcionaris diplomàtics espanyols (amb cognom català però de nom castellà) argumentaven en contra del dret a l’autodeterminació de Catalunya i advocaven en favor d’una “tercera via” en la relació amb Espanya. No és una sorpresa que uns diplomàtics defensin la integritat de l’Estat del que formen part i al qual representen, però el que sí sorprèn és la feble argumentació que utilitzen i més quan a aquests se’ls pressuposa uns elevats coneixements.
El primer argument que esgrimeixen és el clàssic de la por. És la versió diplomàtica d’allò que deia el Margallo que una Catalunya independent vagaria per l’espai sideral. Segons ells, Espanya es quedaria amb la condició de membre que li atorguen tots els tractats subscrits i la pertinença a totes les organitzacions internacionals de què forma part ara l’estat espanyol, mentre Catalunya quedaria automàticament expulsada de tots ells. Obliden explicar, però, que des del mateix moment de la independència de Catalunya, Espanya deixa d’existir. Efectivament, d’acord amb l’article segon de la Constitució espanyola, aquesta es fonamenta en seva indivisibilitat. Per tant, amb la independència tindríem, no un, sinó dos Estats nous: Catalunya i la nova Espanya resultant. I ja veuríem què passaria amb Euskadi. D’acord amb la Convenció de Viena sobre la successió d’estats, l’expulsió de Catalunya i la continuïtat d’Espanya en els organismes institucionals no és tan clara com afirmen els diplomàtics espanyols. Si bé és cert que Catalunya hauria de manifestar la seva voluntat de subrogar-se en les obligacions internacionals de l’extint estat espanyol, la nova Espanya també ho hauria de fer. Una altra cosa serà la voluntat dels organismes internacionals per a cada cas concret. Però ara per ara, no hi ha res escrit als Tractats europeus, per tant, res no es pot dir. Tot queda en l’àmbit de la negociació política.

Un altre punt qüestionable en l’article dels diplomàtics és el del dret a l’autodeterminació. Afirmen sense rubor que aquest és un dret reservat a les colònies. Fals. El dret a l’autodeterminació és un dret humà dels considerats de tercera generació. Espanya té subscrit i publicat al BOE el Pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que en el seu article primer reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. Al haver-se publicat al BOE passa a formar part de l’ordenament intern d’Espanya i, per tant, d’obligat compliment per a l’Estat. Ja veieu el cas que li fan. El dret a l’autodeterminació és un dret humà i, com a tal, no cal “demanar permís” per exercir-lo, com tampoc no ho fem amb la resta de drets humans. En canvi, negar-lo, sí atempta contra l’estat de dret en qualsevol país que es consideri democràtic.

Finalment, apel·len, els alts funcionaris espanyols, a què la independència va en contra de la tendència mundial d’integració i unitat, la qual cosa és una nova falsedat. Obliden que el 50 per cent dels països de la vella Europa s’han constituït en els darrers cent anys. El que va en contra dels temps és, precisament, obcecar-se en mantenir les raneres d’un decadent imperi castellà.

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s