Setembre

No m’agraden les retallades practicades pels governs de CiU a Catalunya. Sí, sóc conscient que la situació de dèficit fiscal a què sotmet l’Estat a la Generalitat obliga a una política necessàriament austera en la despesa pública. Però també sóc conscient de la vocació neoliberal del partit convergent que l’impulsa a les privatitzacions i al foment del bussines friendly al calor del pressupost públic.

Nogensmenys, reconec la seva legitimitat a intentar implementar les seves polítiques perquè tenen l’aval democràtic dels electors. El dia que perdin aquest aval, passaran a governar uns altres. I jo espero que aquest altres tinguin major sensibilitat socialdemòcrata. Reconec que aquesta és, però, una aspiració personal.
En qualsevol cas, governi qui governi Catalunya es trobarà amb unes finances paupèrrimes i unes competències laminades que limitaran molt la seva capacitat de gestió. Aquestes limitacions són la conseqüència de la manca de sobirania fàctica de Catalunya i de la institució que la governa des de fa set-cents anys: la Generalitat. Aquestes limitacions res tenen a veure amb la ideologia del govern de torn a Catalunya. Mentrestant, al govern d’Espanya, mani la dreta o mani l’esquerra l’esperit jacobí apareix amb una transversalitat constant. Ni PP, ni PSOE, ni C’s ni Podemos reconeixen Catalunya com a subjecte polític i molt menys el seu dret a l’autodeterminació. “No és legal”, diuen uns. “No és democràtic”, diuen altres. Amb aquests arguments alguns han arribat al deliri de considerar que votar és antidemocràtic.

No m’agrada Artur Mas (per a ser més precisos, no m’agraden les seves polítiques), de la mateixa manera que tampoc no m’agraden les de Rajoy. Però a Espanya, els que no volen en Rajoy ni el PP no reneguen de la possibilitat de comptar amb un Estat propi. No perquè tinguin polítics de dretes renuncien a la sobirania. Forma part del joc democràtic que un país tingui polítics de dretes i d’esquerres. Catalunya no té perquè ser diferent. L’existència de polítics de dretes (per molt neoliberals que siguin) com l’existència de polítics d’esquerres (per molt anticapitalistes que siguin) no ha de fer que ningú renunciï al dret a reivindicar l’instrument d’un estat per a gestionar el país. Un Estat es construeix sense exclusions ideològiques, perquè l’Estat, en sí mateix, no és ni de dretes ni d’esquerres.

Arribats a aquest punt, no entenc què pinta una candidatura com la de ‘Catalunya sí que és pot‘ a les eleccions del 27S. Adopten un discurs revolucionari a Espanya però submís a Catalunya. Si pretenen canviar l’Estat espanyol, que es presentin a unes eleccions a l’Estat espanyol i les guanyin. Els desitjo tota la sort del món. En canvi, es presenten a Catalunya conformant-se amb gestionar una comunitat autònoma de règim comú amb les competències laminades i amb un espoli fiscal de 16.000 milions anuals del que ni en parlen. Tenen l’oportunitat de participar en la construcció d’un Estat de bell nou i hi renuncien! No ho entenc. O no són tant revolucionaris com prediquen o són tant jacobins com la resta de partits espanyols (o ambdues coses). Encara són a temps de sumar-s’hi a la Catalunya que no només sí que es pot de veritat, sinó que també a la Catalunya de sí que es vol. Sense exclusions ideològiques.
(Publicat a La Vanguardia 12.8.2015)

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s