Minority report.

En aquesta pel·lícula de ficció protagonitzada per Tom Cruise es condemnava els criminals abans de què poguessin cometre el crim. Amb l’excusa d’aquest argument s’obria un debat ètic interessant al voltant dels actes delictius, la seva penalització i les mesures preventives. M’ha vingut al cap aquesta pel·lícula tot sentint el Montoro i les seves explicacions sobre els nous criteris del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA).


El mecanisme del FLA, en sí mateix, és el “timo de la estampita”. Gràcies a aquest instrument, l’Estat ens presta, a canvi de pagar un tipus d’interès, els diners que necessita la Generalitat per pagar els serveis que presta als ciutadans. La gràcia d’aquest sistema és que l’Estat, prèviament, ha recaptat els impostos dels catalans. El negoci no només està en què una administració cobri a una altra un tipus d’interès per uns diners que ha aconseguit sense cap cost, sinó que l’Estat no torna ni de lluny tot el que ha recaptat (se’n diu espoli fiscal) i que, a més (i aquesta és la part més divertida), és l’Estat qui decideix en què pot i en què no pot gastar-se els diners la Generalitat.

En un altre moment m’hagués sorprès el cinisme dels polítics del PP al defensar una mesura que atenta directament contra l’article 156 de la Constitució, el qual consagra el principi d’autonomia financera de les Comunitats Autònomes. Es veu que, quan convé, ens podem passar la Constitució pel folre. També m’hagués sorprès que anul·lés, de facto, les decisions del Parlament de Catalunya, el qual ostenta la màxima representativitat democràtica del poble de Catalunya. El Parlament és qui aprova els pressupostos de la Generalitat, qui aprova què i quina quantitat de diners es pot gastar el Govern en cada partida pressupostària. El Parlament és l’òrgan davant el qual el Govern ha de retre comptes de com ha executat aquest pressupost. Doncs bé, ara, i a cop d’Ordre Ministerial de la Soraya Sáenz de Santamaría, tots els fonaments democràtics dels Pressupostos de la Generalitat, la seva legitimitat democràtica, la seva l’autonomia financera, s’han diluït. Es com si el Montoro hagués entrat a cavall al Parlament i, brandant l’Ordre Ministerial, hagués cridat: “todos al suelo!”. I és que, a partir d’ara, qui decidirà què, com i quant es gasta el Govern en cadascuna de les partides ja no serà el Parlament ni el Govern de la Generalitat. A partir d’ara ho decidirà el Montoro. Divendres, no només van acabar amb l’autonomia financera de la Generalitat, divendres van acabar amb la democràcia a Catalunya.

L’Estat, però, ha comés un error. Fruit d’aquesta mesura anunciada a bombo i plateret, a partir d’ara tothom sabrà que les retallades i impagaments de la Generalitat seran, sense cap dubte, responsabilitat únicament i exclusiva del “Gobierno de España”. Així li vaig contestar al Xavier Albiol pel Twitter quan va anunciar aquesta mesura al crit de “S’ha acabat la broma”. La seva resposta va ser blocar-me. Un exemple més d’actitud democràtica.

Jo, si fos el Mas-Colell, aprofitaria per ordenar el pagament immediat dels endarreriments als farmacèutics, per retornar el pagament de tot allò retallat als treballadors públics i per, en definitiva, posar fi a totes les mesures d’austeritat. Aprofitem-ho: paga el Montoro! Per tant, a partir d’ara quan la Generalitat no pagui o apliqui retallades, les manifestacions i protestes ja no s’han de fer-se a la Plaça Sant Jaume sinó a la cantonada Roger de Llúria amb el carrer Mallorca, on hi ha la “Delegación del Gobierno”.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s