Titànic

Edward Smith va ser el capità del RMS Titànic, el qual va salpar del port de Southampton un 10 d’abril de 1912 cap a l’Ítaca de segle XX, Nova York. Al cap de cinc dies, de matinada, com ja sabeu, el vaixell es va enfonsar després de topar amb un iceberg. No va quedar viu pràcticament ni el tato. Això sí, els músics no van parar de tocar, com si res no hagués de passar.
Al cap d’un segle, els catalans, estem recreant una mena de “pessebre vivent” del que va ser aquell fet. On diu Titànic, digueu Catalunya i on diu Edward Smith digueu Artur Mas; on diu 10 d’abril de 1912, digueu 27 de setembre de 2015 i qui diu cinc dies, diu tres mesos. De músics, malauradament en podreu trobar molts.
Algú acostumat a les metàfores marineres hauria de saber que el primer responsable de la deriva d’un vaixell és el capità. Ara, es poden trobar excuses i/o culpables (aquest serà l’esport de tothom d’aquí a les noves eleccions) però, el què és evident, és que el mandat el tenia el grup de Junts pel Sí i que aquests, o no han sabut o no han pogut portar-lo a terme. Quan un grup no arriba a la majoria absoluta és delirant pretendre que altres grups hagin de votar favorablement el teu candidat només per una qüestió matemàtica. La política no es redueix a aquesta lògica cartesiana. Cal trobar consensos i aquests no s’han trobat. Culpabilitzar ara la CUP només serveix per desviar l’atenció de la pròpia incapacitat. Dit això, deixeu-me que us digui que tampoc no entenc el que ha fet la CUP.
Si, des d’abans del 27S, tothom sabia que la CUP no votaria favorablement a Mas com a President de la Generalitat, no entenc que s’iniciés les negociacions sense haver aclarit, en primer terme, aquesta qüestió. Altrament, el fet de asseure’s a negociar donava a entendre, tant per part d’uns com dels altres, que aquesta qüestió podria arribar a canviar. No ha estat així i hem perdut miserablement tres mesos. Però si el posicionament de la CUP respecte no investir Mas era clar, en canvi, el de Junts pel Sí oferia alguns dubtes. En primer lloc, el candidat anava en el lloc quatre, com dient: la persona no és important. “Puc ser el primer o puc ser l’últim, ja veieu que no hi ha condicions personals”, va dir Mas. En segon lloc, el mandat de la coalició era fer un plebiscit: “No és la llista de Mas, és la papereta del Sí”, deia Romeva. Per això la coalició es deia Junts pel Sí, no Junts pel Mas. Per tant, els votants de Junts pel Sí a qui han de demanar responsabilitats és a aquesta coalició respecte per què han prioritzat, al final, el nom per sobre de l’objectiu. Francament, em costa d’entendre, fins i tot des del punt de vista d’una estratègia de partit, per què CDC està disposada a perdre el control de la presidència de la Generalitat en unes eleccions en comptes d’accedir a que sigui, per exemple, Munté en comptes de Mas el president durant 18 mesos. Algun dia, suposo, ens ho explicaran.
De moment, sembla que anem cap a unes noves eleccions, aquest cop sí, autonòmiques. Veurem qui promet fer un referèndum unilateral d’autodeterminació, única via per la qual es pot accedir a la independència i qui continua venent il·lusionisme. I, sobretot, veurem què prioritzen ara els catalans.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s