D’aquí a l’eternitat.

Un dels aspectes que preocupen els pares de preadolescents és l’ús que faran de lesxarxes socials i, concretament, quina informació i quines imatges penjaran a internet. Està bé que així sigui i que en facin un ús racional. Els diem que tot allò que pengin a la xarxa quedarà per sempre i, per tant, no tindran mai el control de què es farà d’aquella informació. No anem errats. Una foto pot ser malinterpretada i aparèixer en una web porno. O pot passar com fa uns anys amb Inditex, que va editar tota una col·lecció de samarretes per Stradivarius amb fotos d’adolescents tretes de les xarxes socials sense el seu permís. Per no parlar de les conseqüències a l’hora d’aspirar a una possible feina quan, cada cop més, es busquen antecedents a la xarxa de tots els candidats per conèixer millor el perfil.
Davant d’aquest fenomen de la perdurabilitat de la informació amb accés públic, des de fa un temps han sorgit veus que reclamen el “dret a l’oblit” i que, per tant, s’esborri de les xarxes aquella informació que un ja no desitgi compartir. El desenvolupament de les lleis de protecció de dades personals han jugat a favor d’aquest dret a l’oblit, però tant els interessos comercials com el dret a la llibertat d’expressió juguen en contra del dret a esborrar les dades del passat.

Aprofitant que a aquestes alçades de l’article ja no quedarà cap adolescent llegint-lo, deixeu-me que trenqui en aquest moment el mite que tota la informació de la xarxa és indeleble. Res més lluny de la veritat. Recordo que pels vols de l’any 2000 vaig crear una web sobre vehicles clàssics. En aquells temps tot era més “artesanal” i vaig haver de manegar amb la codificació HTLM de programació web. Per ser un analfabet de la programació informàtica me les vaig empescar per fer alguna cosa que funcionés i vaig penjar la flamant pàgina web en un servidor que Yahoo oferia en aquells moments i que es deia Geocities. Doncs bé, Geocities va deixar de funcionar fa uns anys i, a l’octubre de 2009, van formatar tots els servidors de manera que es va perdre per sempre tota la informació, inclosa la meva web i la infinitat de fotos que hi havia penjat. No és un cas aïllat. Aquests dies ha estat la xarxa social Tuenti la que ha anunciat que tanca i, si els usuaris no es preocupen de “despenjar” les fotos, aquestes desapareixeran definitivament del ciberespai. Abans ja havien tancat altres xarxes menys conegudes a casa nostra, com Orkut de Google o 360º de Yahoo. A aquest pas, no m’atreveixo a assegurar que d’aquí a, posem, 10 anys encara existeixi Facebook. És més, ni d’aquí 5 anys. El mateix podria passar amb Twitter o Instagram.

Pensem per un moment, què és el que aconsegueix perdurar al llarg del temps? Del passat, al final, només ens queden objectes sòlids. Si els egipcis, posem per cas, haguessin tingut internet tampoc no ho sabríem avui dia. En canvi, el que sí que ens queden d’ells són les pedres amb que van construir les piràmides. Això em fa pensar que, quan tenia tretze anys, vaig gravar el meu nom en una roca que estava davant una font d’un camí perdut per un bosc. Han passat quasi quaranta anys i la font ja no raja aigua però el meu nom continua indeleble gravat a la roca. D’aquí quaranta anys més segurament algú encara podrà llegir el meu nom escrit en la roca del camí perdut del bosc, però dubto molt que ningú pugui llegir ja aquest article.

Advertisements

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

1 thought on “D’aquí a l’eternitat.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s