Una mica embarassats

No hi ha terme mig entre la dependència i la independència. Fiqueu-vos-ho al cap. La dependència és complir amb les lleis de l’Estat espanyol, acatar les sentències del Tribunal Constitucional, complir amb els requisits del FLA per obtenir finançament, permetre que l’estat central recapti el 95 per cent dels impostos del territori, acceptar la política energètica estatal que criminalitza l’energia solar, tenir com a defensa l’exèrcit espanyol, deixar els afers exteriors en mans de ministres com el Margallo i la indústria en ministres com el Soria. Dependència és no poder gestionar ni el port ni l’aeroport, és no decidir la fiscalitat de les nostres empreses ni regular la normativa laboral. Dependència és no poder gestionar la seguretat social ni les pensions, és no poder decidir si volem finançar primer un TGV de Ourense a Zamora o de Barcelona a València, és no poder decidir quines rodalies volem. Dependència és no tenir una autovia Tarragona-Barcelona-Girona-França i és pagar 6.000 euros a les famílies que no volen que els seus fills estudiïn en català. Dependència és no poder obligar les empreses de llum i gas a què no tallin el subministrament a les persones en pobresa energètica. Dependència és (oh ironia!) no poder pagar els ajuts de la llei de dependència a les persones més desfavorides.

Dependència vol dir tot això però també vol dir que podem animar a una selecció espanyola triomfadora en totes les categories esportives. Vol dir, tenir la sort de comptar amb una família real i un gran rei (hereditari) de la saga dels Borbó. Dependència és la satisfacció dels catalans d’aportar cada any 16.000 milions a les altres comunitats autònomes per a què visquin una miqueta millor. Dependència és tenir com a llengua oficial l’espanyol, parlat per quatre-cents milions de persones a tot el món. Dependència vol dir, en definitiva, formar part d’una gran nació (l’espanyola) que es veu que ja existia abans de la primera invasió dels àrabs, pels vols del segle VIII.

Per tant, no hi ha mitges tintes. “Qué pone en tu DNI?” Per tant, oblideu-vos de lluites tan estèrils com simbòliques com la de posar el CAT a la matrícula o demanar seleccions esportives catalanes mentre no siguem un Estat independent. “Que estamos en Ehpanya, coño!” us dirien pel Twitter. I amb raó. Mentre siguem Espanya haurem de seguir les normes d’Espanya. “I punto pelota”. Si volem esdevenir un estat independent (com tantíssims altres que ho han estat en els darrers anys) haurem de declarar la independència després de guanyar-la en un referèndum d’autodeterminació. La realització d’aquest referèndum és l’única acció d’incompliment a la legislació espanyola que pot conduir a un nou ordenament jurídic independent. El mandat democràtic hi és des del 27S. Junts pel sí és l’artefacte que ens ha de portar a la independència. Però primer, caldrà proclamar-la. De manera que no entenc que el Govern perdi el temps i les energies en aprovar els pressupostos d’una comunitat autònoma espanyola. No és aquest el mandat per aquests 18 mesos (que són ja quasi 14). I molt menys, que aquests pressupostos es pretenguin aprovar “de la mà del PSC o de Catalunya sí què es pot”, tal com manifestaven l’altre dia des de la coalició de Junts pel Sí. L’estat independent (com l’estat de bona esperança) o es té del tot o no es té, però mai no es té una mica.

Advertisements

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s