Tengui, tengui, … falti!

La política s’ha comparat, molt sovint, amb un intercanvi de cromos: tu em dones, jo et dono. La dinàmica parlamentària, quan no hi regnen majories absolutes, gira inevitablement al voltant d’una pràctica tant nostrada com el pactisme. A casa nostra, més avesats a la cultura del negoci, de l’intercanvi, i on les lleis dictades pel monarca de torn, ja des del segle XIII, havien de ser pactades amb les Corts, aquesta pràctica no està vista com un aspecte negatiu, al contrari: és una necessitat intrínseca al comportament de tot catalanet.

 

El “parlem-ne”, davant de qualsevol situació conflictiva que requereix una solució, el tenim tant interioritzat dins el nostre ADN que fins i tot La Caixa ho va fer servir com a eslògan publicitari. Forma part, diria, d’un tarannà lligat a la cultura mediterrània i als segles i segles de negocis, comerç i intercanvis entre cultures diferents de la riba d’aquest mar antic.

Per tot això, portem uns quants segles d’avantatge als castellans en aquest aspecte, més acostumats ells al “ordeno y mando” i a les majories (i monarquies) absolutes. No és d’estranyar, doncs, que allà s’hagin de repetir eleccions per la incapacitat d’arribar a acords polítics entre ideologies diferents mentre, aquí, els representants polítics de la burgesia van de la mà dels republicans per acordar les polítiques de govern amb els anticapitalistes. El contrast és brutal.

La clau per posar d’acord a partits diferents és saber trobar els punts de confluència i deixar de banda els punts discrepants. Així, es va poder acordar una coalició heterogènia com Junts pel Sí i, anant encara més enllà, es va poder investir un nou president de la Generalitat. L’aprovació d’uns pressupostos, però, és un repte molt i molt més gran. Exigir als nostres polítics que també es posin d’acord en totes i cadascuna de les partides del pressupost, és a dir, en totes i cadascuna de les accions de govern, em sembla una quimera. Estem tensant massa la corda plantejant als nostres polítics acords impossibles. No estic segur que aquest fos, necessàriament, el mandat del 27S. Més valdria buscar acords des de la Realpolitik i centrar-se en complir el mandat de la legislatura portant el país a la independència.

Un exemple paradigmàtic del “pactisme” portat a l’extrem és el PSC. A l’ajuntament de Barcelona ha arribat a un acord de govern amb el braç barceloní de Podem, és a dir, amb la Colau. En canvi, a Lleida governa el PSC amb el vistiplau de Ciutadans i, a Tarragona, amb el PP i Unió. A Girona, tenim alcalde convergent gràcies als vots del PSC. Sembla que hagin aconseguit la quadratura del cercle! Però també podria ser l’aplicació estricte del marxisme (Groucho, no pas Karl) quan va dir: “aquests són els meus principis i, si no li agraden, en tinc d’altres”. Estem, doncs, atents al Parlament, on el PSC podria anar a la recerca del cromo que li falta a l’àlbum: el de Junts pel Sí.

Autor: xaviermartinez

Economista, Sociòleg. President de l'Associació Professional de Tècnis de l'Administració Triutària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s