Puigdemont: el candidat Schrodinger

Els catalans, atès que tradicionalment ens hem vist obligats a nedar a contracorrent, hem aprés una estranya i ancestral habilitat de sobreviure de forma imaginativa a qualsevol contratemps. La necessitat aguditza la creativitat i, si això afegim que vivim a la vora del Mediterrani, el resultat es que som capaços d’aportar solucions avantguardistes a situacions que abans mai ningú no havia adoptat. Recordo com quan abans de les olimpíades de Barcelona i, a la vista del dèficit d’hotels d’aleshores, algú va pensar que es podrien habilitar vaixells amarrats al port com a hotels. D’allà als piolins, ja veieu. També vam ser pioners en autopistes de peatges o amb la primera línia de ferrocarril de la península. Vam inventar el chupachups, la pesseta i el Danone. Però és en l’àmbit de la política on m’atreviria a dir que hem estat més enginyosos. Des del pactisme nascut al segle XIII fins el “pacte fiscal“ del Mas, passant per l’artefacte de les mancomunitats, l’Estatut d’autonomia o el peix al cove” del pujolisme, no ens hem cansat mai d’inventar mecanismes que permetin fer girar la roda al hàmster sense fi. Ara, la perfecció ha arribat a límits més sofisticats. Hem inventat una nova branca del coneixement: la política quàntica.
Igual que els electrons podrien ser al mateix temps a dos llocs diferents, ens trobem que, mentre no sigui investit, Puigdemont el podem trobar a Brussel•les i al Parlament alhora. En el gat de la paradoxa de Schrodinger no sabrem si està viu o mort fins que no obrim la caixa on està tancat amb el verí, amb un 50 per cent de probabilitats de que hagi mort. Per tant, mentre no obrim la tapa el gat estarà viu i mort (teòricament) al mateix temps. Serà amb la nostra observació que transformarem el seu estat i passarà (oficialment) a estar o viu o mort. Amb Puigdemont passa igual. Amb el limbe que es troba ara el Parlament per culpa de la (aquesta sí) creativa resolució del Tribunal Constitucional, resulta que Puigdemont és i no és candidat al mateix temps; és fugitiu però no ho és de la justícia (té llibertat de moviments per tot el món); està a Brussel.les i a Barcelona alhora; és President de la Generalitat (el 155 que el va cessar és il•legítim) i no ho és al mateix temps. Fins i tot la República Catalana neonata té aquest caràcter Schorodingerdià: existeix i no existeix al mateix temps.
Francament, crec que ha arribat el moment en què aixequem la tapa de la capsa i que, en virtut de la determinació de l’observació de la realitat efectuada per més de dos milions de votants donem per existent la República proclamada el 27 d’octubre i superem aquesta etapa de política quàntica per situar-nos, de nou, sota la doctrina de les universals lleis de Newton: acció i reacció.

Anuncis

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s