Taxa Covid als bancs, ja!

Per deformació professional sempre he estat convençut que els impostos ho són tot. De fet, són el més important del món. No en va, la professió de recaptador d’impostos és la segona més antiga del món. Sense impostos no hi ha despesa pública de cap tipus. Ara, tothom està veient que un dels aspectes més crítics d’aquesta crisi té una base econòmica que acaba tenint unes conseqüències directes en l’impacte de la pandèmia del Covid-19. 

Per una banda, molts recordem les retallades en la despesa pública que es van practicar amb ocasió de la crisi del 2008 i que van afectar molt greument, com ara s’ha vist, en l’estructura sanitària, en l’atenció a la dependència, o sigui, les llars de gent gran. Al mateix temps, cal recordar que PP i PSOE van pactar una nit d’agost d’estiu, la reforma de l’article 135 de la Constitució per tal d’assegurar el pagament del deute públic (en mans d’entitats financeres, molt sovint, internacionals) per sobre de la despesa social. Al mateix temps, sense cap mena de rubor el Gobierno de Espanya va iniciar una operació de rescat dels bancs que se’ns va jurar i perjurar (amb el valor de la paraula de Montoro) que aquest rescat bancari “no costaria un euro dels diners dels contribuents”. La xifra del rescat bancari va ser de 65.000 milions de diner públic, és a dir, de diners dels contribuents, que s’hauran de pagar tard o d’hora en impostos i en menys prestació de serveis públics, com ara la salut. 

Per altra banda, ara ens trobem amb una crisi d’escala descomunal, quasi més gran en la vessant econòmica que en la sanitària, que ja és dir. És ara quan es posa de manifest la necessitat no ja d’incrementar il·limitadament la despesa en polítiques de salut, que ja s’ha demostrat ser insuficient, sinó d’incrementar la despesa per ajudar tota la població necessitada. Ja vaig parlar en un article anterior de la renda bàsica universal en forma d’impost negatiu sobre la renda. També vaig apuntar que tot això s’hauria de finançar amb impostos, amb la lluita internacional contra el frau i l’evasió fiscal i amb l’emissió de moneda per part del Banc Central Europeu. Ara em voldria centrar en els impostos.

En aquests moments seria una inconsciència pensar en rebaixes fiscals. Els beneficis fiscals a l’Estat espanyol són un dels elements que generen més injustícia en el repartiment de la càrrega tributària ja que acostumen a beneficiar més a qui té més capacitat contributiva. No sempre és així però caldria fer una detallatada i exhaustiva anàlisi per tal de comprovar que efectivament tenen un impacte positiu en la justícia fiscal. Per fer-vos una idea, la suma dels beneficis fiscals de l’Estat i totes les comunitats autònomes s’estima en uns 100.000 milions anuals. Cal augmentar la recaptació tributària, però  no s’ha de fer com tradicionalment han fet els successius ministres d’economia espanyols quan tenen necessitat d’augmentar els ingressos. El recurs “fàcil” ha estat apujar el tipus d’IVA ja que, sense fer res, augmenten els ingressos. El mateix passa amb l’impost sobre la renda: una pujadeta de tipus i a quadrar pressupostos. Aquest cop cal fer-ho diferent i donar sentit a l’article 31 de la Constitució que diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”. És hora d’establir un impost extraordinari sobre les grans fortunes, sobre les rendes altes que són les que es beneficien més de les rebaixes fiscals i són les que tenen l’oportunitat d’evadir impostos. Però, sobretot, cal establir un impost específic sobre les entitats financeres per a què retornin a la societat aquella “solidaritat” que els vam fer tots amb l’anterior crisi amb el seu rescat. A més, cal recordar que moltes de les grans fortunes (i no tan grans) poden evadir impostos gràcies a les estructures i assessoraments fiscals proporcionats per les entitats financeres. Són, molt sovint, els “col·laboradors necessaris” per a l’evasió a paradisos fiscals. La notícia publicada ahir sobre Caixabank i la creació d’un banc a Luxemburg per a captar els diners d’espanyols a l’estranger, amb el qual aspiren a obtenir 2.000 milions en dos anys, és només un petit exemple dels espais en què hauria d’intervenir el Govern.. 

Per tant, és urgent i de justícia crear una “taxa covid” per tal d’assegurar el finançament de l’impacte econòmic del coronavirus i que aquesta taxa sigui suportada per les entitats financeres en la seva major part. A nivell europeu l’economista Gabriel Zuckman ha llençat la proposta de crear una taxa temporal per gravar la riquesa de l’1% més ric. Però no podem esperar que tots els països d’Europa es posi d’acord. L’emergència és ara mateix. És hora de rescatar les persones! 

 

Autor: xaviermartinez

Economista i Doctor en Dret Tributari. Sociologia per accident, Belles Arts per vocació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s