La via a la independència d’ERC en tres fases

Es parla molt de les fases de la desescalada en relació al Covid-19 i hem oblidat ja les fases per la desescalada de Catalunya respecte l’Estat espanyol. Aquest article va d’independència i de com ha pintat el camí ERC per arribar-hi.

Sí, ja sé que hi ha molt soroll ambiental que no permet copsar de forma nítida què hem de fer o, dit en paraules processistes, quin és el full de ruta per assolir la independència. Aquest soroll, més enllà del tsunami (aquest de veritat) que ha estat la pandèmia i que s’ha emportat pel davant totes les agendes polítiques, és la distorsió d’algunes veus d’històrics militants d’ERC que des dels seus altaveus mediàtics privilegiats enlluernen amb el seu verb pirotècnic la percepció de la veritable orientació estratègica del partit republicà. Aquesta orientació està definida, debatuda i votada en el document de la Ponència Política d’ERC que va sorgir del darrer Congrés del partit cel·lebrat la víspera del passat Nadal. D’acord amb la Ponència, el desconfinament de Catalunya respecte l’estat espanyol s’hauria de fer en tres etapes que, en termes pandèmics em permeto qualificar-les de “fases”.

Així, en la fase 1 de la desescalada de Catalunya, es preveu la via pactada i negociada amb l’estat, si bé aquest escenari es considera “impossible, atesa les reiterades negatives de l’estat espanyol”. Però tot i així no s’ha volgut renunciar a tenir aquesta via oberta per allò de que “mai deixarem d’aixecar la bandera del diàleg i de la negociació i d’assenyalar que és l’estat espanyol, independentment del color del seu govern, que ha deixat la cadira buida per massa anys i no té oferta política a fer a Catalunya”. En coherència amb això, va semblar lògic condicionar la investidura de Pedro Sánchez a que aquest acceptés asseure’s en una mesa de negociació per tractar el conflicte polític, és a dir, del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Però a partir de la investidura han passat coses que han fulminat la fase 1. La primera va ser l’incompliment del govern del PSOE del seu compromís a asseure’s a la mesa de negociació amb els terminis i continguts esperats. La segona cosa, ha estat la gestió de la pandèmia de forma  recentralitzadora, aplicant un 155 encobert, militaritzat la gestió, decidint unilateralment, fent cas omís a les peticions de la Generalitat i actuant per la via unilateral. I, per si això no fos suficient, ha optat per pactar amb Ciutadans les condicions de l’estat d’alarma. Per tant, aquesta fase està amortitzada, cremada i finiquitada. El més raonable és passar ja a la segona fase del desconfinament sobiranista.

La fase 2 passa per forçar la convocatòria del referèndum. Per aconseguir-ho, és imprescindible fer-nos forts a casa nostra per tal “que l’estat espanyol no tingui cap altra alternativa que avenir-se a pactar una solució democràtica basada en l’autodeterminació”. Per pressionar l’Estat espanyol a moure’s de les seves “posicions intransigents i poc democràtiques” cal reprendre les mobilitzacions constant, amb accions de desobediència civil i de lluita no violenta, més l’enfortiment de les institucions catalanes, tot això acompanyat per l’avenç reiterat a les urnes i les complicitats i avals internacionals, com la via per aconseguir-ho. Des del meu punt de vista aquesta segona fase comporta establir la mesa de diàleg a Catalunya on siguem capaços, tots aquells favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació, de posar-nos d’acord en establir la definició de les actuacions estratègiques. Catalunya ha d’actuar, especialment cara a l’exterior, amb una única veu i amb mentalitat d’Estat. Necessàriament aquesta etapa ha de tenir un calendari i, inevitablement, una termini de caducitat.

Finalment, l’estratègia d’ERC contempla una fase 3 (i última) que consisteix en fer un referèndum unilateralment: tornar-lo a fer sense acord amb l’estat. És evident que no és aquest l’escenari desitjat per això cal treballar intensament “per generar les condicions per fer un referèndum, en la lògica d’enfortir-nos i preparar-nos per fer-lo inevitable, però malgrat això l’estat és incapaç de moure’s ni un mil·límetre, és possible que aconseguim uns suports, unes majories i una força interna i externa que es permetin convocar un nou referèndum”.

Em fa l’efecte que hores d’ara ERC és l’únic partit que ha posat sobre la taula una estratègia nítida per avançar cap a la independència. Però el que necessitem alhora és que qui l’ha de posar a la pràctica no distorsioni la seva implementació allargassant artificialment la fase 1 i transmetent la impressió que és justament ERC qui no té voluntat d’avançar. Per aquest motiu demano que passem ja a la fase 2 i convoquem, sense dilacions ni excuses, una mesa de diàleg a Catalunya entre les forces sobiranistes on es defineixi, entre altres extrems, la cerca de complicitats internacionals.

Taxa Covid als bancs, ja!

Per deformació professional sempre he estat convençut que els impostos ho són tot. De fet, són el més important del món. No en va, la professió de recaptador d’impostos és la segona més antiga del món. Sense impostos no hi ha despesa pública de cap tipus. Ara, tothom està veient que un dels aspectes més crítics d’aquesta crisi té una base econòmica que acaba tenint unes conseqüències directes en l’impacte de la pandèmia del Covid-19. 

Per una banda, molts recordem les retallades en la despesa pública que es van practicar amb ocasió de la crisi del 2008 i que van afectar molt greument, com ara s’ha vist, en l’estructura sanitària, en l’atenció a la dependència, o sigui, les llars de gent gran. Al mateix temps, cal recordar que PP i PSOE van pactar una nit d’agost d’estiu, la reforma de l’article 135 de la Constitució per tal d’assegurar el pagament del deute públic (en mans d’entitats financeres, molt sovint, internacionals) per sobre de la despesa social. Al mateix temps, sense cap mena de rubor el Gobierno de Espanya va iniciar una operació de rescat dels bancs que se’ns va jurar i perjurar (amb el valor de la paraula de Montoro) que aquest rescat bancari “no costaria un euro dels diners dels contribuents”. La xifra del rescat bancari va ser de 65.000 milions de diner públic, és a dir, de diners dels contribuents, que s’hauran de pagar tard o d’hora en impostos i en menys prestació de serveis públics, com ara la salut. 

Per altra banda, ara ens trobem amb una crisi d’escala descomunal, quasi més gran en la vessant econòmica que en la sanitària, que ja és dir. És ara quan es posa de manifest la necessitat no ja d’incrementar il·limitadament la despesa en polítiques de salut, que ja s’ha demostrat ser insuficient, sinó d’incrementar la despesa per ajudar tota la població necessitada. Ja vaig parlar en un article anterior de la renda bàsica universal en forma d’impost negatiu sobre la renda. També vaig apuntar que tot això s’hauria de finançar amb impostos, amb la lluita internacional contra el frau i l’evasió fiscal i amb l’emissió de moneda per part del Banc Central Europeu. Ara em voldria centrar en els impostos.

En aquests moments seria una inconsciència pensar en rebaixes fiscals. Els beneficis fiscals a l’Estat espanyol són un dels elements que generen més injustícia en el repartiment de la càrrega tributària ja que acostumen a beneficiar més a qui té més capacitat contributiva. No sempre és així però caldria fer una detallatada i exhaustiva anàlisi per tal de comprovar que efectivament tenen un impacte positiu en la justícia fiscal. Per fer-vos una idea, la suma dels beneficis fiscals de l’Estat i totes les comunitats autònomes s’estima en uns 100.000 milions anuals. Cal augmentar la recaptació tributària, però  no s’ha de fer com tradicionalment han fet els successius ministres d’economia espanyols quan tenen necessitat d’augmentar els ingressos. El recurs “fàcil” ha estat apujar el tipus d’IVA ja que, sense fer res, augmenten els ingressos. El mateix passa amb l’impost sobre la renda: una pujadeta de tipus i a quadrar pressupostos. Aquest cop cal fer-ho diferent i donar sentit a l’article 31 de la Constitució que diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”. És hora d’establir un impost extraordinari sobre les grans fortunes, sobre les rendes altes que són les que es beneficien més de les rebaixes fiscals i són les que tenen l’oportunitat d’evadir impostos. Però, sobretot, cal establir un impost específic sobre les entitats financeres per a què retornin a la societat aquella “solidaritat” que els vam fer tots amb l’anterior crisi amb el seu rescat. A més, cal recordar que moltes de les grans fortunes (i no tan grans) poden evadir impostos gràcies a les estructures i assessoraments fiscals proporcionats per les entitats financeres. Són, molt sovint, els “col·laboradors necessaris” per a l’evasió a paradisos fiscals. La notícia publicada ahir sobre Caixabank i la creació d’un banc a Luxemburg per a captar els diners d’espanyols a l’estranger, amb el qual aspiren a obtenir 2.000 milions en dos anys, és només un petit exemple dels espais en què hauria d’intervenir el Govern.. 

Per tant, és urgent i de justícia crear una “taxa covid” per tal d’assegurar el finançament de l’impacte econòmic del coronavirus i que aquesta taxa sigui suportada per les entitats financeres en la seva major part. A nivell europeu l’economista Gabriel Zuckman ha llençat la proposta de crear una taxa temporal per gravar la riquesa de l’1% més ric. Però no podem esperar que tots els països d’Europa es posi d’acord. L’emergència és ara mateix. És hora de rescatar les persones! 

 

Forans i autòctons: salut, economia i drets

Aquesta crisi pandèmica de Corvid-19 ha remogut totes les escales de valors. A tots els nivells. La primera és l’agenda dels diferents governs del món. L’atenció sanitària ha passat a ser la prioritat número u de tots els governs. Però no tots l’han prioritzat amb la mateixa intensitat. 

Des del meu punt de vista hi ha tres grans temes que tots els governants haurien de posar sobre la taula per aconseguir maximitzar el benestar de tota la societat: la salut, l’economia i els drets de les persones. De salut jo no en parlaré perquè no entenc res, de fet, em costa molt entendre moltes de les decisions que es prenen en relació a les mascaretes, el transport públic, les excepcions a la mobilitat, els confinaments selectius o no, etc. D’economia ja n’he parlat en articles anteriors i crec que el meu punt de vista està clar. Ara voldria abordar un tema del que se’n parla poc: com afecta aquesta situació als drets de les persones. 

A la Xina, on va sorgir la pandèmia, aquest debat era inexistent justament per l’absència de drets individuals, de democràcia i de transparència. No sé si els xinesos són més disciplinats que nosaltres per vocació o per coacció. La realitat és que allà es va atacar el virus sense plantejar-se la supressió de tots els drets, sense miraments i posant els recursos que fes falta per parar la malaltia o, si més no, reduir el seu impacte encara que fos maquillant la informació. No va afectar tot el país, recordem, sinó “només” una província. A occident el debat ha estat un xic diferent. Alguns països van posar en una banda de la balança la salut i de l’altra banda l’economia i els drets individuals. En el cas del Regne Unit i d’Estats Units van prioritzar l’economia i els drets individuals. Però van haver de rectificar i adoptar mesures més restrictives en vistes de la magnitud de l’afectació. A casa nostra es va fer veure que es prioritzava la salut però tots sabem que està primant les decisions en base a l’impacte en l’economia deixant la salut en segon terme i obviant els drets individuals. No és el cas de Catalunya on el MHP va arribar a dir que va passar-se tot un dia buscant bates pel personal sanitari perquè aquesta és la seva única prioritat. De drets, aquí tampoc no se’n parla. A altres països europeus, les mesures restrictives de drets no han estat tan intenses com a casa nostra i no els hi va pitjor.

Em fa la impressió que no és fàcil trobar un equilibri. Un exemple el tenim en el confinament i l’assumpte de les segones residències. Començo per dir que jo porto un mes tancat al meu pis de Barcelona i ho seguiré fent mentre pugui i sigui necessari. Denunciaré com el que més qui, aprofitant un cap de setmana o dies de festa, es trasllada a la segona residència. Això és trencar el confinament. Però d’aquí a criminalitzar tot el col·lectiu de ciutadans que tenen una segona residència hi ha un tros llarg i aquí ve la meva reflexió sobre els drets. He escoltat persones de poblacions més o menys apartades parlar en termes “d’autòctons i forans” com si els primers tinguessin més drets que els segons. Em sembla errònia aquesta divisió: tots som ciutadans de Catalunya amb els mateixos drets. De fet, si algú hagués decidit passar el confinament en el que s’anomena “segona” residència (hauríem de veure qui decideix què és o no segona residència) crec que ningú no hauria de dir res. He sentit a dir que no hi tenen dret perquè “col·lapasarien” els serveis sanitaris locals. Com si els serveis sanitaris no estiguessin col·lapsats arreu! A més, qualsevol ciutadà té dret a la salut, estigui vivint on estigui vivint, tingui una dos o tres cases on viure. De fet, tots paguem tots els impostos arreu i no s’hi val dir ara que uns tenen menys drets que uns altres. Serveixi aquest debat per reflexionar sobre els permisos de construcció d’habitatges que han donat els municipis durant tants anys, on els seus propietaris han pagat l’impost de construccions, l’IBi, les taxes de residus, l’aigua i tots els serveis per a que ara se’ls vulgui limitar. Potser hi ha un problema de dimensionament mal gestionat. 

Veig tant egoisme en qui fuig de la ciutat per anar a refugiar-se al poble com en el del poble negant el dret a viure a casa seva (sí, casa seva) a qui en té una a la població. Dit això, el que no es pot fer és trencar el confinament i moure’s sense sentit. Es diu poc, però també hi ha gent d’arreu confinada a Barcelona, sense ser de Barcelona. Probablement sigui menys greu anar a la segona residència (estigui aquesta a la costa,a la muntanya o a Barcelona) que mantenir l’aeroport i l’AVE en funcionament, o agafar el metro per anar a treballar. Perquè si es pot anar en metro dimarts costa d’entendre que dilluns no es pugui estar en la segona residència. Però ei, ja he dit que jo no entenc de salut. Reitero que no em sembla bé l’èxode de cap de setmana (tot i que penso que és molt minoritari) però tampoc m’ha semblat bé escoltar el MHP Torra dir que es tallin els accessos als pobles i segones residències (com sap quines són les segones?) i que ho facin fins i tot persones que no siguin policies. Francament, em sembla aquesta una dinàmica ultra perillosa des del punt de vista dels drets. I, finalment, voldria insistir en la nefasta divisió entre forans i autòctons ja que tots, si la cosa no empitjora, ens haurem de trobar a l’estiu sense divisions. Ens necessitarem mútuament perquè aquest any no tindrem cap turista més que nosaltres mateixos.

Nou ordre mundial

Aquest cop, m’ha agradat escoltar al Xavier Sala i Martín. Normalment no comparteixo moltes de les coses que diu perquè ell parteix d’una concepció liberal de l’economia, com a bon estatunidenc que és, i jo sóc un socialdemòcrata convençut, com a bon europeu que sóc, de manera que les seves receptes econòmiques i les meves molt sovint són discrepants. Li haig de reconèixer, això sí, la seva capacitat per explicar conceptes bàsics de l’economia al públic general, virtud que no tothom té i que és de molt agrair. 

No és la meva intenció alimentar teories conspiranoiques ni molt menys amb l’existència d’un poder mundial que ha decidit tot el que està passant. Segons com, seria bo que fos així ja que, com a mínim, hi hauria algú qui controla i dirigeix el món des d’un nou ordre mundial. No crec que sigui així i segurament els esdeveniments estan més regits pel caos que per la planificació. Sigui com sigui, les coses canviaran radicalment a partir d’ara. Uns guanyaran i uns altres perderán. I en aquest canvi, tothom jugarà les seves cartes per mirar d’estar a la banda dels guanyadors. La Xina porta avantatge i algú podria pensar que ja ha jugat les seves cartes. No deixa de ser curiós que en un país amb estricte control de la informació s’hagi difós des del minut zero els efectes de la crisi vírica. Veurem si un país amb 1.400 milions d’habitants pot aguantar millor la mort de 3.000 persones que, per exemple, Itàlia la mort de més de 6.000 persones amb una població de 60 milions. I es que la clau serà de quina forma afrontem a cada lloc del món l’escenari postpandèmia. 

I tornant al Sala i Martín, m’ha sorprès que un liberal com ell aposti tant decididament per la interevenció massiva del sector públic fent despesa sense pensar en l’endeutament. M’ha recordat a Roosvelt amb el New Deal americà davant la crisi del 1929. El president americà no deixava de ser un liberal que de forma heterodoxa va aposta per la intervenció de l’Estat en l’economia, regulant la banca, les prestacions d’atur i amb grans inversions públiques. S’ha de dir que la recepta va funcionar i els Estats Units se’n van sortir i molt bé. La situació ara és molt diferent. De fet, és també molt diferent de la crisi del 2008. La recepta per la recuperació econòmica (o potser caldria dir rehabilitació econòmica?) ha de ser també diferent. 

En la meva opinió, ens podem trobar dos escenaris després de la pandèmia. El primer ens pot portar a que estiguem molt pitjor des del punt de vista econòmic i des del punt de vista de drets i llibertats. Però també pot passar que, aprofitant aquesta aturada general del planeta, aquest “reset mundial”, arribem a un escenari millor en el futur. I aquí és on necessitem un Roosvelt que ens plantegi un New Deal. Però ara no es tracta només de l’economia sinó que es tracta de les persones. No es tracta només de cercar la solució per un país sinó per tot el mon. Ara, a diferència de la crisi del 2008, ja no poden venir les receptes d’austeritat d’inspiració protestant centroeuropea que van marcar amb mà de ferro les finances públiques a casa nostra. És més, la recepta era i és la contrària: augmentar la despesa pública. Però com que ja ens coneixem des de fa molts anys, aquesta despesa pública no ha de servir per engreixar les butxaques de les entitats financeres i de les grans corporacions que dominen els governants gràcies també a les portes giratòries. La despesa pública ha de ser, ara sí, per rescatar la gent. Tenim l’oportunitat d’establir uns mínims d’ingressos per a cada ciutadà només pel fet de ser ciutadà. Tot aquell qui no arribi a aquest mínim social amb els seus mitjans i amb prestacions públiques de tot tipus, haurà de ser cobert amb una prestació econòmica per part de l’Estat. A partir d’aquest llindar d’ingressos (posem, 30.000 euros anuals per persona) es començaria a pagar l’impost sobre la renda. Digueu-li renda bàsica, renda de ciutadania, renda garantida o com vulgueu. A mi m’agrada més dir-li impost negatiu sobre la renda. 

Quan acabi el confinament necessitarem reactivar de nou l’economia. I per fer-ho serà imprescindible que tots tinguem la capacitat de consumir. I qui millor per consumir que les persones en comptes de l’Estat? Com deia el gran Johan Cruyff: “el dinero tiene que estar en el campo, no en el banco”. Per això és important que la gent tingui els diners per gastar-los, i no pas els bancs o les grans corporacions.

Una altra lliçó que estem obtenint aquests dies amb ocasió de l’estat d’alarma és que els béns privats i les empreses privades, en cas d’emergència, s’han de posar al servei de l’interès general. Això passa, en primer lloc, pel control de la banca. S’ha demostrat que la banca privada ens surt molt més cara que la pública. Recuperem-la! El mateix cal dir de serveis bàsics com la llum i l’aigua. No té sentit que empreses privades facin negoci amb béns de primera necessitat. I això serveix també pels immobles en mans d’entitats financeres o fons voltor que especulen amb el dret a l’habitatge. A sobre, gaudeixen d’indecents beneficis fiscals constiutint societats immobiliàries com les SOCIMI que poden pagar zero per l’impost de societats. I això em porta a la pregunta que us estareu fent a aquestes alçades. Tot això està molt bé però qui ho paga? La resposta és: amb impostos i amb deute públic. 

Els impostos han de ser pagats pels qui fins ara no han pagat prou perquè eludeixen impostos o els evadeixen directament a paradisos fiscals. És l’hora d’un gran pacte internacional per fer aflorar tota aquesta fortuna opaca i que pagui per fi els seus impostos. Acabem amb Delaware, Illes Cayman, les illes del Canal, etcétera. Però acabem també amb les pràctiques elusives que permeten Inditex, Applel, Google, Facebook, Amazon, amagar els seus beneficis a través d’Holanda, Suïssa i Irlanda. Acabem amb els “col·laboradors necessaris”, és a dir, les entitats financeres, auditores, assessories que es dediquen a muntar estructures opaques per no pagar impostos. Acabem també amb el descontrol dels beneficis fiscals (que ens costen més de 100.000 milions d’euros anuals només a Espanya) i que permeten que societats paguin poc o res d’impostos, que l’Església catòlica no pagui res per cap impost, o que les rendes altes siguin les més beneficiades de les avantatges fiscals en l’IRPF. Ja veieu que tenim molt camp per recórrer. 

I, finalment, més emissió de deute públic. Però ha de ser a escala europea. Si no és així, per a què dimonis existeix la Unió Europea i. sobretot, el Banc Central Europeu? Ara és el moment d’Europa. I ara, és el moment de la creació de diners. Això provocarà inflació però no només serà un mal menor sinó que tindrà efectes positius al rebaixar en termes reals el deute a pagar per empreses i particulars i perquè comportarà una devaluació de l’euro beneficiosa per la competitivitat de les empreses europees en el mercat mundial on ja ens està esperant la Xina. 

Necessitem urgentment un New Deal europeu per implementar totes aquestes mesures. Però molt em temo que no tenim cap Roosvelt ni cap Jean Monet ni cap Delors que ho lideri.

Pandèmia i economia

 

El confinament decretat per evitar la circulació del coronavirus no és més que un símbol del canvi de tendència de l’economia mundial. M’explico.

La globalització de l’economia, auspiciada pel pensament liberal a finals del segle passat, va comportar que el món es convertís en un gran mercat on havia d’imperar la llei de l’oferta i la demanda. Així si, per exemple, produir una samarreta per a Inditext a Bangladesh era més barat que fer-ho al Maresme doncs endavant, encara que això impliqués pagar salaris ridículs per mà d’obra infantil i comportés alhora el tancament de fàbriques al primer món. Aquest procés de globalització de seguida es va veure que era irracional i injust. Portar productes des de l’altra punta del món suposa, ja no només importar la precarietat sinó incórrer en uns costos ambientals per emissions de CO2 absolutament irracionals des d’un punt de vista planetari. “És l’economia, estúpids!” o “no es poden posar portes al camp”, ens deien els liberals partidaris de la globalització als qui posavem en dubte aquest model econòmic. Els moviments antiglobalització semblaven limitats a col·lectius ecologistes que impulsaven el consum de proximitat i als qui encara creiem en un sector públic garantista de drets i serveis fonamentals. 

La crisi del 2008, amb l’esclat de la bombolla immobiliària i, de retruc, financera, va venir a canviar algunes mentalitats. Els liberals, a qui les regulacions i els impostos els hi feia nosa, no van tenir pudor de reclamar, exigir diria, la intervenció del sector públic per “salvar la banca”. No a tot arreu es va gestiona igual. A Espanya ja sabeu com va anar. Del que el rescat bancari “no costará un euro de dinero público” segons Pinotxo Montoro, fins els 65.000 milions d’euros que ha costat la broma al final. I total, per a què els immobles de la banca hagin acabat en mans de fons voltor en comptes de fer un parc públic d’habitatges per ajudar la gent. Però no és d’això que us volia parlar sinó de la globalització.

La tendència a obrir fronteres ha tingut el seu símbol en la Unió Europea i la construcció d’un mercat únic. A altres llocs del món també es van multiplicar els convenis bilaterals i multilaterals de lliure comerç. El seu últim exemple va ser el TTIP que hauria de permetre una enorme àrea de lliure comerç entre Asia, Estats Units i la UE. No va reeixir. Però és que més enllà de la pressió dels moviments antiglobalització, el món ja va començar a fer un gir amb els atemptats de l’11 de setembre. La lliure circulació de persones i béns quedava supeditada a la seguretat. Els capitals, no cal dir-ho, van seguir circulant lliurament cap els paradisos fiscals. En els últims temps, més enllà del triomf de les idees ecologistes i de sostenibilitat que han impulsat els mercats de proximitat, s’han observat tendències de les economies que van en el sentit oposat a la globalització. La guerra comercial entre USA i la Xina, amb barreres aranzelàries creuades, el mur amb la frontera mexicana impulsat per Trump, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, marquen una clara tendència mundial cap al tancament d’economies. 

Ara, ens trobem davant un desafiament mundial en forma de coronavirus. Igual com va passar amb els atemptats de Nova York de 2001, aquesta pandèmia comportarà l’inici d’un canvi estructural de les relacions econòmiques internacionals. De moment, la Unió Europea ha tornat a dibuixar les fronteres entre països. Els estats del món es repleguen en sí mateixos igual que un cargol arreplega la banya quan el toques. I és ara quan tothom mira al sector públic per demanar, exigir diria, auxili. Els liberals els primers. Curiosament, de les receptes d’austericidi i de contenció de la despesa pública de la crisi del 2008 hem passat ara a la injecció d’imports equivalents al 20% del PIB de cada país de la UE. Recordeu com amb les retallades (fetes a més, en plena crisi) ens feien suar sang per deduir un dècima de punt del PIB que ens costava injustes retallades socials. Ara, de sobte, a tothom li sembla bé aquesta despesa descomunal de diners públics i ningú no es porta les mans al cap per un augment del dèficit públic. Això demostra que les retallades de fa deu anys van ser, com ja sabíem, una estafa social.

Espero que tota aquesta crisi serveixi per a fer net a l’economia i a la societat. Que construim un sector públic garantista de la vida de la gent, amb una renda mínima garantida per a tots els ciutadans, amb uns serveis bàsics mínims garantits per a tothom. I on no tinguin cabuda els lladres, defraudadors, corruptes i evasors fiscals. Em preocupa, però, qui hi ha darrera de les decisions públiques. Recordeu que les persones estem tancades, però els capitals segueixen circulant lliurament pel món.

Dins la Constitució

Cap als anys 80 del segle passat em vaig declarar objector de consciència al servei militar obligatori. Sí, era obligatori (si eres de sexe masculí) enrolar-te a l’exèrcit espanyol, vestir-te tot un any de militar, i portar un arma de foc (CETME, crec que li deien). Rebies una carta del Ministerio de Defensa per a què et personessis tal dia a tal hora a tal lloc per a què et prenguessin les mides, com als morts per calcular el taüt apropiat. En aquells anys, en una Espanya de cops d’Estat militars no era fàcil dir no, per les braves, a l’exèrcit espanyol. Molts ho vam fer, desobeint si calia, per tal d’acabar amb aquella barbaritat. No hi havia cap llei que ens emparés. De fet, només hi havia una llei que ens obligava a entregar-nos, els homes, a l’exèrcit. En canvi, enteníem que sí hi havia un dret no regulat que sí tenia lloc a la Constitució espanyola i que els objectors invocàvem: el dret a l’objecció de consciència.

Us he explicat aquesta batalleta d’avi perquè actualment passa alguna cosa similar amb el dret a l’autodeterminació. És evident que no hi ha cap llei que el desenvolupi i l’empari a l’Estat espanyol però això no vol dir que sigui contrari a la Constitució. I aquest és un punt important perquè des del Govern del PSOE es diu constantment que el diàleg amb Catalunya ha de ser “dins de la Constitució”. I dins de la Constitució està el dret a l’autodeterminació. M’explico. L’article primer del Pacte Civil de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides reconeix el dret a la determinació dels pobles. Aquest pacte va ser ratificat per l’Estat espanyol i (punt important) publicat al BOE de 30 d’abril de 1977. Al mateix temps, l’article 96 de la Constitució espanyola diu que “Els traçats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya”. Per acabar de reblar les possibles interpretacions esbiaixades de la Constitució per a limitar aquest dret reconegut per les Nacions Unides, l’article 10.2 de la mateixa Constitució diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.

Si us hi fixeu, en el judici del “procés” en cap moment es va dirimir el dret a l’autodeterminació com un delicte. És més, les acusacions anaven a buscar altres tipus penals com la malversació (sense despesa), la rebel·lió (sense violència) o la sedició (sense ànim de suplantar el govern de l’Estat). Per què? Senzillament perquè ells saben que l’autodeterminació no és cap delicte en un Estat democràtic on es respecten els drets humans i per això es van haver d’inventar un relat que fonamentés uns delictes que tots sabem que no van succeir.

El conflicte polític a dirimir ara amb l’Estat espanyol en les negociacions per investir el president, és el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que vam exercir unilateralment el dia 1 d’octubre de 2017. Aquest és un dret que poden exercir legítimament tots els pobles. Sense anar més lluny, la líder de l’independentisme escocès, Nicola Sturgeon, ha anunciat (sense demanar òbviament permís) la convocatòria d’un segon referèndum sobre la independència a Escòcia. I és així perquè, tot i que no hi hagi una llei que explícitament digui que Escòcia té dret a l’autodeterminació, a ningú no li passa pel cap que no sigui un poble amb dret a decidir el seu futur. I és exactament el mateix cas que el de Catalunya on, ni tant sols els socialistes neguen la condició de poble a Catalunya al reconèixer que som una nació.

Per aquest motiu, és imprescindible que el centre de les negociacions entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez sigui el conflicte polític derivat de l’1 d’octubre de 2017, tal com va votar la militància d’ERC en consulta interna. Per tant aquest conflicte polític no és pas ni un nou sistema de finançament, ni inversions en infraestructures ni un nou Estatut, que són assumptes que es podrien negociar amb Múrcia o La Rioja. El conflicte polític ha de tractar sobre la materialització del dret a l’autodeterminació exercit l’1 d’octubre a l’empara de la Constitució. I res més. Si no ho volen acceptar, només hi ha una opció: no a Sánchez.

Independència

Hi ha un joc de taula que se’n diu “tabú”. Es tracta d’explicar alguna cosa sense esmentar algunes paraules prohibides. Qui les diu, simplement perd. La política catalana fa temps que sembla que juga a aquest joc. I la paraula prohibida és: “independència”.

Artur Mas va ser qui va posar de moda aquest joc. Les seves metàfores marineres van fer furor i les va recargolar a l’extrem per evitar la paraula prohibida. Alguna cosa ens va quedar i per això ara tothom parla del Tsunami. De fet, va ser ell mateix qui es va inventar el viscós concepte del “dret a decidir” per eludir del que realment anava la cosa, del dret a l’autodeterminació. Avui segueix passant el mateix. Es juga amb mil i una paraules per no parlar d’independència. República ha esdevingut un comodí molt recurrent. Parlar de República, així en genèric, deixa a l’aire de quina República parlem, si de l’espanyola, de la catalana o la francesa. La seva derivada de “valors republicans” serveix a la mateixa finalitat. Qui no comparteix bona part dels principis republicans? Fins i tots els monàrquics els comparetixen! “Llibertat” és un d’aquests valors republicans, concepte que és utilitzat molt ambiguament ja que ho abasta tot, des de la llibertat dels presos fins l’alliberament nacional, passant per la llibertat d’expressió. El mateix concepte de “procés” és d’una liquiditat espectacular i permet mantenir un permanent “status quo” en moviment sense moure’s del lloc.

Si a Catalunya som experts en la creativitat dels substantius que tapen altres substantius, a Espanya, en canvi, practiquen l’art de combinar adjectius pejoratius a substantius positius per a convertir-los en indesitjables. Així, el substantiu “referèndum” en una democràcia es fa difícil de vendre’l com quelcom negatiu. Per tant, ells afegeixen l’adjectiu “identitari”: referèndum identitari i, voilà! ja el tenim negativitzat. El mateix passa amb “nacionalisme excloent”, “CDR violents”, “escola adoctrinadora”, “catalanisme supremacista” o “manifestació tumultuosa” només per posar alguns exemples. La seva creativitat adjectivadora és infinita.

Però tornem a Catalunya i a la paraula prohibida. Quan la situació arriba al límit i apareix la paraula tabú treuen el santcristogrós: la paraula democràcia. “Això no va d’independència, va de democràcia”, diuen alguns a la desesperada. Però no és cert. Això va d’independència i punt. És la independència de Catalunya la que posa en escac a l’Estat espanyol i l’stablishment que li dóna suport ja sigui aquí o allà. Això no va de democràcia, ni de llibertat, ni d’amnistia, ni de dret a l’autodeterminació si m’apureu. Això va d’independència. I és amb la independència quan tindrem tots els altres drets i llibertats, inclosa la dels presos polítics. I aquesta independència depèn només de nosaltres, millor dit: dels nostres polítics que implementin el mandat de l’1 d’octubre i activin la declaració d’independència.

Violència

Sóc molt dolent explicant acudits. La sort que teniu és que aquí no l’haig de verbalitzar així que em limitaré a intentar transcriure’l. En un judici l’advocat de li pregunta a l’acusat: “És cert que en el moment dels fets vostè es va cagar en la santíssima mare del meu client i en tots els seus morts”, i l’acusat respon: “No senyor. Jo només li vaig dir: per l’amor de Deu Pep, que no t’adones que m’estàs tirant tot l’acer bullint per l’esquena i que això és molt molest?”.  Ara no sé perquè m’ha vingut al cap aquest acudit pensant en la reacció de la gent davant la sentència del Tribunal Suprem.

I es que, com sempre, es fa un ús tergiversat de les paraules. Violència és fer mal a les persones. Pegar és violència. Arrastrar dels cabells a una dona, és violència. Treure un ull a una persona (o quatre) és violència. Mutilar els genitals, és violència. En definitiva, és abusar de la força contra algú. L’existència d’un Estat es fonamenta precisament en l’exercici del monopoli de la violència. La violència, per definició, pertany a l’Estat.

En conseqüència, trencar coses, cremar coses, aplicar coses, pot ser vandalisme, incivisme, el que vosaltres vulgueu. Però mai és violència. Seguint amb aquest repàs de nivell “Barrio Sésamo” de conceptes bàsics, cal recordar que caminar, estar assegut, cantar, cridar, portar una estelada al coll, manifestar-se, oferir resistència passiva, no és violència. Em direu que segurament no està bé aquest incivisme al carrer. Potser. Però recordeu la reacció del senyor de l’acudit. No està bé cagar-se en els morts d’algú però és la reacció a una salvatjada. I la sentència al Suprem és una salvatjada. Reprimir aquesta reacció popular amb un abús de la força per part de qui en té el monopoli (perquè així li hem cedit entre tots) és violència d’Estat. I aquesta és la que com ciutadans hem de condemnar.

L’Estat espanyol, en realitat, està defensant la seva integritat territorial. La unitat d’Espanya per sobre de qualsevol altre dret fonamental. “Todo por la pàtria”, recordeu. Per l’estat espanyol Catalunya és un tema territorial. És una conquesta militar, una resta del seu extint imperi. Les persones, els catalans, li importem ben poc. D’aquí la violència indiscriminada. Volen el territori, no les persones. En canvi, des de la banda catalana, no s’apel·la a una qüestió merament territorial. De fet, la nació catalana no es circumscriu al territori d’una comunitat autònoma espanyola. La reclamació dels ciutadans de Catalunya invoca els drets de les persones, no pas dels territoris. El dret a l’autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, fa referència a les persones que són les que formen els pobles.

Per aquests motius, el conflicte entre Catalunya i Espanya representa en el fons un xoc entre el dret de conquesta territorial reclamat pels espanyols front els drets fonamentals de les persones reclamant des de Catalunya en forma de dret a l’autodeterminació dels pobles.

Sense lideratge

L’1 d’octubre de 2017 va ser fruit de la desobediència civil pacífica de la població acompanyada de la complicitat d’una classe política que es va deixar impulsar per la determinació d’un poble que creu en sí mateix i que creia en els seus líders polítics.

L’Estat espanyol va comprovar amb desesperació i ràbia com havia perdut, de facto, el control del territori a Catalunya. El símbol de la pèrdua de la seva autoritat van ser els Patrols de la Guardia Civil davant la Conselleria d’Economia el dia 20 de setembre de 2017, menystinguts per la massa allà reunida i amb la cirereta dels Jordis pujats al sostre d’un d’ells per dirigir-se a la multitud. D’aquella humiliació, aquesta ràbia. D’aquí l’acarnissament amb aquest fet aparentment menor i d’aquí les condemnes absurdament desproporcionades dictades pel Tribunal de Orden Público conegut avui dia com a Tribunal Suprem. No és justícia, és venjança per no respectar l’autoritat vigent.

Amb l’empresonament de tot el Govern de la Generalitat i dels líders socials, l’aplicació del 155 a la Generalitat, i amb la convocatòria de les eleccions del 21D, el lideratge polític independentista va quedar clarament minvat. Els nous representants polítics sorgits d’aquelles eleccions no han sabut articular un discurs que catalitzi les aspiracions de l’independentisme. Aquesta situació era la prevista per l’Estat espanyol. Sense líders independentistes, s’acaba l’independentisme, creien ells. Però des de la sentència s’ha demostrat que les previsions de l’Estat tenen un punt feble: la gent.

L’Estat no ha entès mai que l’independentisme no neix i creix de la classe política sinó de la gent. L’1 d’octubre, com deia, es va fonamentar en la determinació de la gent i en la fe en la legitimitat dels objectius. Els líders polítics del moment, ara represaliats, es van posar a favor d’aquell tsunami popular alguns més per oportunitat política que de capacitat i convicció.

Ara, un cop sentenciats els líders polítics que van protagonitzar l’1 d’octubre, l’Estat comprova amb desesperació i amb impotència que els independentistes no només no hem desaparegut sinó que som més i més determinats. L’únic que passa és que no tenim líders polítics que sàpiguen aglutinar el mandat de l’1 d’octubre. L’avantatge és que a Espanya tampoc no hi ha líders polítics capaços d’afrontar amb alçada de mires el conflicte amb Catalunya. I nosaltres sí tenim un lideratge: la gent. Ara només és qüestió de temps que apareguin els nous lideratges polítics que de veritat sintonitzin amb aquesta pulsió republicana.

Obediència civil

S’està parlant molt darrerament del concepte de desobediència civil com un mecanisme legítim i pacífic de protesta i, inclús, com a via per a canvia l’estatus quo. No seré jo qui en torni a parlar de nou dels casos històrics com Thoreau, Rosa Parks i Gandhi, o els més nostrats com els objectors de consciència al servei militar (entre els què m’incloc), el moviment “no vull pagar” o la PAH. Tots aquests fenòmens s’han fonamentat en l’apel·lació a un dret superior que està per sobre del dret positiu vigent en cada moment. Aquesta és una idea de millor comprensió des de la cultura jurídica catalana, que clava les seves arrels en el dret consuetudinari ja des de l’època dels Usatges, que no pas des de la cultura jurídica espanyola positivista basada exclusivament, per entendre’ns, en que no hi ha dret fora de la llei escrita.

Però tornant al nostre temps, quan parlem de legitimitat, a què ens estem referint? Un Estat es fonamenta en un contracte originari materialitzat en una Constitució. Estem parlant de la sobirania popular que mitjançant la suma de les voluntat individuals configura aquesta voluntat col·lectiva que, per tant, de ella emanen lleis perfectament legítimes. Fins aquí tots podríem estar d’acord. El problema és que en el cas espanyol i català aquest “contracte originari” parteix d’alguns vicis d’origen. El primer vici el trobem en el 1714 quan les tropes borbòniques imposen per la força la seva llei a Catalunya, derogant les Constitucions catalanes i les tradicionals institucions pròpies, com la Generalitat, el Consell de Cent, el Dret Civil, el Consolat de Mar, la llengua, la universitat, el sistema impositiu, etc. Per tant, des d’aleshores es va imposar un “contracte social” per la via de la força i unilateralment per part de les tropes castellanes.

Però per als que pensin que allò va passar fa més de tres cents anys i que cal passar pàgina els posaré un segon exemple més vigent. L’actual Constitució espanyola es fonamenta en el cop d’Estat de 1936 a l’acceptar com a Cap d’Estat al nomenat pel dictador Franco i al no reestablir el règim legítim derogat pel cop d’Estat com era la República. Per tant, la legitimitat de l’actual Estat espanyol, el seu contracte, va ser trencat (novament) el 18 de juliol de 1936.

El retorn del President legítim Tarradellas va ser gràcies a l’acte unilateral del Govern de la Generalitat (perseguir, afusellat, exiliat) contra la dictadura franquista de continuar durant quaranta anys la seva presència a l’exili. Així, el retorn d’un president de la Generalitat nomenat a Mèxic durant el franquisme va haver de ser reconegut pel Govern d’Adolfo Suárez abans de l’aprovació de la Constitució espanyola.

Per tant, jo demanaria si us plau que parléssim més d’obediència al Parlament de Catalunya que és on resideix la sobirania del poble de Catalunya, que no pas de desobediència a estructures d’un Estat que té en el seu fonament la podridura del subsòl de El Valle de los Caídos.