Per la gràcia de Déu

La Constitució espanyola, en el seu article 16, reconeix la llibertat religiosa i de culte al mateix temps que proclama que cap religió tindrà caràcter estatal. Aquest article va gaudir de força consens quan els anomenats “pares de la Constitució” el van redactar i m’atreviria a dir que avui dia encara mantindria aquest consens en el seu literal. Altra cosa és l’últim apartat de l’article, que fa referència expressa a les relacions amb l’Església Catòlica, que ni aleshores ni ara genera unanimitat.

Sigui com sigui, l’aplicació pràctica que s’ha fet d’aquest precepte constitucional és, des del meu punt de vista, molt discutible. Una cosa és garantir la llibertat religiosa (cadascú, a casa seva, pot fer el que li roti) i altre cosa és promocionar la religió com si fos un bé públic fins a l’extrem. No cal. M’explico. Un dels instruments més potents amb què compta qualsevol govern és el sistema fiscal. Dins d’aquest, els beneficis fiscals suposen un instrument molt efectiu (i amb molt poc control, sigui dit de pas) per tal d’afavorir determinades situacions o col·lectius. Curiosament, l’Església Catòlica es troba afavorida en tots els repartiments d’aquesta aparent “loteria” que representen els beneficis fiscals. Si de tots és coneguda la frase “sempre guanya la banca”, tampoc li queda lluny la de “amb l’Església hem topat” quan parlem d’impostos. I és que a cada impost que busquem, trobarem importants beneficis, quan no directament exempcions, a favor d’aquesta entitat religiosa. Sense entrar en l’escandalós món de les immatriculacions d’immobles (una forma legal de fer-se propietari d’immobles per la gràcia de Déu), podem afegir les exempcions d’IVA, de l’Impost sobre Béns Immobles, les de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials, les de l’Impost sobre Successions i Donacions, les de l’Impost sobre Increment de valor de terrenys de naturalesa urbana, d’Instal·lacions i Obres i un llarg etcètera, molts d’ells, a l’empara de la Llei de Patrimoni Històric, a la Llei de Mecenatge o, directament, “vestits a mida” fets en lleis d’acompanyament de pressupostos. Ja m’agradaria a mi que altres “drets” contemplats a la Constitució gaudissin de tantíssims beneficis fiscals com el de la llibertat de culte. Per què no aplicar aquesta suavitat fiscal al dret a l’habitatge, al treball digne, a la salut, l’educació o la cultura?

Se m’acut, per exemple, que el FC Barcelona es podria reconvertir en entitat religiosa. Tenen el temple (el Nou Camp), tenen la religió (el futbol), tenen el ritual (missa cada diumenge), tenen el Déu (Messi) i tenen les oracions (l’himne i la grada d’animació). D’aquesta forma, no es pagaria IVA per les entrades (com fa l’Església Catòlica), ni pagaria IBI per les instal·lacions esportives (ai, perdó, religioses), ni cap altre impost humà ja que només haurien de donar comptes davant de Nostre Senyor el dia del judici final. Amén.

150 centímetres

Un metro i mig, diuen, és la distància mínima que ha de guardar un vehicle quan avança una bicicleta per la carretera. El ciclista és sempre la part més feble, per aquest motiu totes les crides a la prudència i totes les mesures preventives són tan necessàries com oportunes. Dit això, permeteu-me algunes reflexions.

Les carreteres, amb un carril per cada sentit, estan pensades per a la circulació de vehicles a motor. Les vies d’aquest tipus que a priori estan en millors condicions són les conegudes com a “carreteras nacionales” (nacionales espanyoles, no catalanes, sigui dit de pas), que depenen de l’Estat espanyol i que compten amb un voral de 2 a 2,5 metres. En aquestes, la velocitat màxima dels vehicles és de 100km/h. Si assumim que les bicicletes haurien d’anar forçosament pel voral, el risc seria relativament reduït al garantir-se amb més facilitat la distància de seguretat amb els vehicles a motor. Però, per altra banda, són aquestes unes vies que suporten un major volum de trànsit i per on poden circular vehicles de gran tonatge, la qual cosa les fa especialment perilloses. Que et passi un vehicle de més de 30 tones a 100km/h a 150 centímetres de distància no ha de ser una experiència agradable. I aquest seria el cas més favorable, ja que parlem d’una carretera amb un voral generós per on es pot circular en bicicleta. Però la majoria de carretes no són “nacionales” sinó provincials, comarcals o locals. En aquestes, la velocitat màxima dels vehicles pot ser de 80 i fins a 90 km/h, i no totes disposen d’un voral en condicions o, directament, no en tenen. La precarietat i perillositat dels ciclistes és màxima ja que han de circular pel mateix carril que els vehicles a motor.

Sempre m’ha cridat l’atenció què impulsa una persona a arriscar la vida d’aquesta forma, circulant per carreteres en circumstàncies tan objectivament perilloses. Estan en el seu dret, cert, però jo mai no ho faria. Els ciclistes defensen que tenen dret a circular per la carretera, com tothom. Però jo no estic tan segur que sigui així ja que ni tenen carnet de conduir, ni paguen impost de circulació, ni impost de matriculació (perquè no porten matrícula), ni tant sols porten assegurança obligatòria com la resta de vehicles. Per altra banda, si acceptem que les bicicletes poden circular pel mateix carril que els vehicles a motor estem convertir, de facto, totes les carreteres en carrils bici. Reconec que aquesta pot ser una idea molt revolucionària però, ja posats, fem-ho bé. Seria convenient limitar la velocitat màxima a 30km/h en totes les carreteres. Per la mateixa regla de tres, si els ciclistes “tenen dret” a circular per la carretera, els que vagin a patins, en monopatí, en segway o fins i tot fent running, també podrien reivindicar el seu dret a fer servir aquestes vies. Aleshores sí que podrem exigir que, quan vingui un cotxe o camió, freni o s’aparti 150 centímetres, per evitar el patinador, el ciclista o runner. Una bona xarxa de radars que multin a tot aquell que ultrapassi els 30 km/h seria la garantia definitiva. La llàstima és que no podrien multar als ciclistes per excés de velocitat, ja que no porten matrícula.

Mentre això no passi, és un error que diferents vehicles comparteixin les mateixes vies. Els vehicles a motor han d’anar per la carretera; les bicicletes, pel carril bici i els vianants, per les voreres. Així de fàcil. I quan entrem en una gran ciutat com ara Barcelona, podrem exigir que cap moto ni bicicleta circuli per les voreres on per cert, mai guarden els 150 centímetres de distància respecte els vianants.

S’ha acabat l’independentisme

Ja està decidit. Deixo de ser independentista. Fins aquí he arribat. Són molts anys lluitant per portar endavant aquest projecte polític i crec que ja hem arribat al límit. Concretament deixaré de ser independentista el dia 3 d’octubre de 2017. Serà el dia que, de sortir sí en el referèndum del dia 1 d’octubre, ja serem independents i, per tant, ja no tindrà sentit parlar d’independentisme. Serà el moment en què tot el país dedicarà les energies que ara dedica a assolir la independència a construir la independència. En aquest petit país ja fa massa temps que massa gent dedica massa esforços per assolir la independència. Quan tots aquests esforços els dediquem simplement a treballar, a ser més productius, jo calculo que el PIB de Catalunya pujarà, al menys, un 0,2% més.

Per fi hem deixat enrere les metàfores marineres, el dret a decidir, l’estat propi, el posem les urnes, les desobediències i totes aquelles martingales del processisme. Suposo que era una etapa necessària per poder arribar a parlar clarament de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això m’ha agradat la llei del referèndum i com aquesta s’ha explicat per part del grup parlamentari de Junts pel Sí. Per fi es parla de reivindicar l’exercici d’un dret humà, avalat per les Nacions Unides i (teòricament) reconegut pel mateix Estat espanyol i la seva Constitució. El problema és la interpretació partidista que fan els grups polítics espanyols de la Constitució i la utilització ideològica del Tribunal Constitucional. Ara, el referent és internacional. Ara, la comunitat internacional ja entén (i es sent interpel·lada) quan parlem del dret a l’autodeterminació. Ara ha de ser el Gobierno de Espanya qui justifiqui davant el món perquè reprimeix aquest dret.

Arribats a aquest punt, i un cop aclarit els termes del referèndum, molt em temo que la campanya (que a la pràctica fa temps que ha començat) no ho serà entre els partidaris del sí a la independència i els partidaris de continuar a l’Estat espanyol. Aquest és un debat en el què els unionistes fa temps que han llençat la tovallola i han renunciat a fer. El debat, la confrontació, és ja entre els que defensem el legítim dret a l’autodeterminació i els que el neguen. El que han de tenir en compte els ciutadans a l’hora de votar és qui defensa els seu drets i qui els vol reprimir. La confrontació és entre qui vol escoltar la voluntat del poble i qui no la vol escoltar per així imposar el seu criteri. Pels negacionistes resulta irrellevant que la gent vulgui la independència o vulgui continuar dins d’Espanya. Mentre la estratègia de l’unionisme sigui lluitar contra la convocatòria del referèndum en comptes de fer campanya pel no, no estarem davant d’un referèndum sobre la independència sinó sobre la democràcia. Però que no pateixin, aviat tots deixarem de ser independentistes perquè ja serem democràticament independents.

Socimis, les noves SICAVs?

Quan parlem de SICAVs tothom ho associa a unes entitats legals dissenyades per a eludir el pagament d’impostos. Es tracta d’unes societats que han de tenir un mínim de 2,5 milions d’euros de capital repartits entre un mínim de 100 accionistes. El que sol passar és que hi ha un únic accionista majoritari i els coneguts en l’argot com a 99 mariachis que l’acompanyen com a homes de palla. Aquestes societats de mera tinença d’accions tenen la peculiaritat que únicament paguen l’1% en l’impost de societats, d’aquí les crítiques rebudes com a mecanisme per a eludir el pagament d’impostos per part de les grans fortunes.

A Espanya, segons la CNMV hi ha al voltant de 3.000 empreses registrades com a aquest tipus de societats d’inversió que gestionen més de 32.000 milions d’euros. Però, davant la pressió popular per a què s’acabi amb els privilegis fiscals de les SICAVs algunes ja han començat a moure fitxa i estan emigrant a altres climes no tan càlids, com ara Luxemburg, on sempre són benvinguts els capitals amb al·lèrgia als impostos.

Ara però, s’està produint un nou fenomen encara no tant popular com les SICAVs. Són les conegudes com a Socimis, és a dir, societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari. Sempre han d’estar inventant noms estranys per a què ens costi retenir-los i així la gent no en parli. I és què la gràcia de l’elusió fiscal (per a qui la practica) és que no se’n parli gaire. L’elusió i la transparència no són amigues. Aquestes Socimis són societats que inverteixen en immobles (el totxo, sempre el totxo!) que han de destinar en un 85% al mercat de lloguer. La gràcia és que no tributen al 25%, que és el tipus ordinari de l’impost de societats, ni al 10%, ni al 5% ni al 2% ni a l’1%. Exacte, tributen al 0%, és a dir, no paguen res per l’impost de societats. En això porten avantatge a les SICAVs. Però, a més, els dividends tributen, amb determinades condicions, al 19%. No està malament. I ara us preguntareu, com és que es va crear aquest règim? La justificació cara a la galeria era estimular el mercat de lloguer i atreure inversors internacionals. El totxo espanyol, no ho oblideu, tan ben valorat arreu del món! Què podria sortir malament, oi? Però direu que l’objectiu de dinamitzar el mercat de lloguer és prou lloable per tal de garantir un habitatge digne a tothom. Observem què ha passat. Les quatre primeres Socimis d’Espanya són: Merlin, dedicada fonamentalment al mercat d’oficines; Hispania, centrada en establiments hotelers; Lar Espanya, especialitzada en centres comercials i Axiarre, en oficines. Aquestes quatre empreses concentren mes de 14.000 milions en immobles. Ja veieu que el seu interès pels immobles residencials és força baix.

Crec que ja va sent hora de canviar l’eslògan del famós “Hacienda somos todos” pel més apropiat de “España, sin ir más lejos”, ja que aviat no caldrà anar a amagar-se a Panamà (que al final tot se sap i queda lleig) i amb una Socimi a Espanya ja fem. Tot legal, això sí. I garantit, ja que si la cosa va malament vindrà papà-Estat a pagar els deutes privats que facin falta, com sempre. Encara que després no quedi per pagar les pensions.

Un referèndum legal

No voldria parlar de Rosa Parks, aquella dona negra que es va negar a complir la llei que obligava als negres a seure al seient de darrera als transports públics. Va succeir l’any 1955, a Alabama. Estats Units representa que ja era un país plenament democràtic respectuós amb els drets humans. Rosa Parks va ser condemnada però el seu gest, incomplint una llei injusta, va ser el desencadenant de la lluita pels drets civils que van propiciar els canvis legislatius per tal de garantir-los. Amb més modèstia però amb el mateix resultat, els que ens vàrem negar a prestar el servei militar obligatori en un Estat, com l’espanyol, que representa que també era democràtic, va comportar la supressió d’aquesta obligació legal i el respecte a l’objecció de consciència.

Ja sabeu per on vaig, oi? Però no, no pretenc obrir el debat entre legalitat i legitimitat on els positivistes s’amaguen, si cal, sota les togues dels magistrats del Tribunal Constitucional. El moviment social que tenim obert a Catalunya respecte a l’exercici del dret a l’autodeterminació no és, estrictament, un debat entre legalitat i legitimitat. Entenc que es pugui plantejar en aquests termes. I tot i així, si estiguéssim exclusivament davant d’un debat i una reivindicació de legitimitat seria tant lloables com la causa que defensava Rosa Parks o els insubmisos al servei militar. Si avui dia, posem per exemple, el Govern espanyol declarés il·legal l’homosexualitat no crec que els legalistes, els positivistes, diguessin que les lleis s’han de complir. I no ho dirien perquè l’Estat espanyol estaria incomplint les lleis. Concretament, la Declaració Universal de Drets Humans. Ara mateix ho hem tornat a comprovar amb la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que ha fallat contra l’estat espanyol per la inhabilitació a Atutxa, president del Parlament Basc. Per tant, el que pot semblar legal a ulls del govern espanyol pot resultar ser una flagrant il·legalitat a ulls del dret internacional. El dret a l’autodeterminació és, justament, aquest cas.

Recordem que l’article primer del Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. Recordem també que l’article 96 de la sacrosanta Constitució espanyola ens diu que els tractats internacionals publicats al BOE passen a formar part de l’ordenament intern espanyol. Aquest Tractat va ser publicat al BOE de 30 d’abril de 1977, per tant, forma part de les lleis internes espanyoles d’obligat compliment. Recordem també que l’article 10.2 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals i les llibertats d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya. Per tant, un referèndum d’autodeterminació encaixa perfectament en l’actual ordenament jurídic.

Si algú us parla de la unitat d’Espanya i aquestes mandagues que excitaven tant al Pepe Rubianes (com si aquest concepte estigués per sobre del dret a l’autodeterminació) recordeu-li que l’exercici del dret a l’autodeterminació no vulnera l’article 2 de la Constitució que proclama la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. A no ser que un interpreti que el resultat del referèndum serà sí (i només sí) favorable a la independència. El referèndum es pot fer (s’ha de fer) en l’actual marc jurídic. Impedir que es faci el referèndum va en contra de la llei. El que resulta contrari a la llei és no permetre el referèndum. No esperarem 9 anys com Atutxa a tenir una sentència favorable del Tribunal Europeu de Drets Humans. El farem igualment. I si surt sí (que estic convençut que sortirà sí) aleshores arribarà el moment que els espanyols s’hauran de plantejar si volen canviar la seva constitució per adaptar-la a la nova realitat. No seria el primer cop que ho han de fer. L’article 10 de la Constitució de 1812 també deia que formaven part de la nació espanyola Filipines, Perú, Santo Domingo, Guatemala, Venezuela, Xile, Puerto Rico… sí Puerto Rico, que aquest passat cap de setmana ha fet un referèndum en el que no contemplava, per cert, l’opció de tornar a Espanya.

Hem guanyat el referèndum! I ara, què?

Com era d’esperar, l’estat espanyol no només no acordarà mai un referèndum d’autodeterminació a Catalunya sinó que atacarà per terra, mar i aire qualsevol cosa que li recordi la idea de fer un referèndum. La seva campanya, doncs, no serà mai pel no, sinó que és i serà pel no-referèndum. Tot i així, per molt soroll de togues que se senti cada cop que el govern faci passes cap a la seva celebració, en realitat, saben que és impossible aturar la celebració del referèndum de setembre. El major perill del fracàs del referèndum està, com és habitual, a casa nostra, no pas a Madrid.

L’Estat, a banda d’utilitzar tant com pugui la via repressiva, ens pararà totes les trampes que pugui per a què fracassem. Només demano que no piquem. Sense anar més lluny, una és caure al parany de demanar la negociació de data i pregunta, tal com va dir el MH President Puigdemont. Imagineu que Rajoy diu que val, que d’acord, que negociem. Aleshores podria dir (amb lògica) que ens agafem uns mesos per trobar punts d’acord. Ja hi seriem de nou, com sempre, a la roda del hàmster. Des del meu punt de vista, la data només es pot negociar entre les següents trenta alternatives: 1 de setembre, 2 de setembre, 3 de setembre, i així fins el 30 de setembre de 2017. Bé, per a no ser rígids, acceptaria també l’1 d’octubre. Però malgrat tots els impediments i totes les trampes que ens posin davant, estic plenament convençut que el referèndum es farà i què, un cop fet, el resultat serà favorable al sí. I, si us plau, que ningú no digui allò de què “els votants del no, no aniran a votar”. Votants del no, són aquells que voten i en la papereta diu “no”. Els que no van a votar són no-votants. Es a dir, que no voten ni sí ni no. Ningú no pot fer interpretacions sobre la intenció de vot del què, tenint l’oportunitat, decideix no votar i deixar la decisió en mans dels que sí volen votar. Sembla obvi però encara hi ha, fins i tot en les files independentistes, qui fa servir aquest argument.

Però situem-nos en l’endemà del referèndum. Posem que estem a 2 d’octubre i que ja s’ha fet el referèndum i han sortit més vots favorables al sí que vots favorables al no. És en aquest moment en què es desfermarà la veritable alegria dels independentistes. On molts veuran el final d’un camí llargament desitjat. Serà quan molts pensaran que ja està tot fet. Doncs no, no estarà fet. No només això sinó que, des del meu punt de vista, començarà el moment més difícil i amb més perills de tots. El període més crític és el que va des de l’endemà del referèndum d’autodeterminació fins a la data de declaració de la independència. En el cas d’Escòcia aquest període es preveia de 18 mesos. Durant aquest temps, s’havien d’acordar amb el Regne Unit els termes de la ruptura, repartiment d’actius i passius, etc. Ningú no discuteix el resultat del referèndum com tampoc ningú no discuteix el resultat del referèndum del Regne Unit respecte la seva sortida de la UE. La decisió ja està presa només falta posar data per a la seva efectiva materialització fruit de les negociacions entre Londres i Brussel·les. Doncs bé, en el cas català hauria de succeir alguna cosa semblant. El temps fins a la declaració formal de la independència hauria de servir per a iniciar els termes de l’emancipació, no només amb Espanya sinó també amb la UE. Però Espanya dirà que no té valor perquè en cap cas pot tenir efectes vinculants. Fins aquí tot entra dins d’allò que és previsible. El veritable perill està en què algú, a casa nostra, doni el més mínim marge de credibilitat a què el referèndum no s’ha d’interpretar de forma vinculant. Alguns diran, en un últim i desesperat intent d’aturar la independència, que el resultat només pot ser consultiu i que el que cal és negociar amb Madrid un nou encaix de Catalunya o bé una reforma de la Constitució. Ni cas.

Amb el mandat democràtic de les urnes, jo demanaria als governants que actuïn amb fermesa i diàleg alhora. Fermesa per actuar de forma irrenunciable com un Estat i diàleg per a teixir lligams, d’igual a igual, amb la resta de països de món, inclosa Espanya. La República no es pot aturar.

Dièsel? No, gràcies!

Encara penso que la TV es veia millor amb una antena que per cable. Prefereixo les bombetes incandescents a les de baix consum igual que m’agrada més la llet de vaca que la de soja o un rellotge analògic a un de digital, unes ulleres a les lentilles o el vinil a l’MP3. Mai no he tingut un cotxe amb motor dièsel, ni amb canvi automàtic ni 4×4. Tot això potser són dèries personals, però allò dels motors dièsel mereix un capítol apart.

A Espanya, més del 65% dels vehicles per a ús particular són amb motor dièsel. Això no passa a tot arreu. Als Estats Units no arriben al 3%. Sense entrar en les mentides i falsedats perpetrades pels fabricants d’aquests tipus de motors quan als seus nivells d’emissió de contaminants i, suposant que ara jo no ens menteixen, els motors que funcionen amb gasoil són irracionals per al seu ús urbà. La contaminació a l’aire de Barcelona, per exemple, es centra fonamentalment en les partícules en suspensió (PM), en el NOx i en l’O3 que es produeix amb la interacció de NOx amb el sol. Aquests compostos estan sempre per sobre dels límits recomanats per l’OMS i són els que provenen en bona part dels motors dièsel. Aquests elements contaminants són, precisament, els que són més perjudicials per la salut de les persones ja que poden produir asma, al·lèrgies, càncer o malalties cardiovasculars. Només a Barcelona es registren cada any 659 morts per culpa de la contaminació. En canvi, les decisions en matèria de polítiques públiques van, incomprensiblement, en un altre sentit. Veiem-ho.

L’Impost sobre Determinats Mitjans de Transport (conegut com a impost de matriculació) es fonamenta actualment en les emissions de CO2. Aquest és un impost estatal cedit a les Comunitats Autònomes. Es va crear amb un clar objectiu recaptatori  tot i que es va reformular fa poc temps per a basar-lo en les emissions de CO2, de manera que sembla que vulgui lluitar contra el canvi climàtic produït per l’emissió de gasos amb efecte hivernacle. Res a dir a aquest lloable objectiu que s’emmarca dins dels objectius de reducció d’aquest contaminant a escala europea tot i que aleshores no s’entén que es deixi fora de la tributació a taxis o vehicles de l’exèrcit, per exemple. Però, d’altra banda, els municipis també tenen el seu impost sobre el cotxes. És l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (conegut com a impost de circulació). La base de càlcul d’aquest tribut es fonamenta actualment en la potència fiscal dels vehicles sense tenir en compte l’emissió de contaminants. I, finalment, l’Estat també grava indirectament els automòbils mitjançant els impostos especials sobre els hidrocarburs. Novament estem davant d’un impost clarament recaptatori al que se li ha volgut donar una pàtina mediambiental. Aquí comprovem com la fiscalitat que recau sobre el gasoli és notòriament inferior al que suporta la benzina 95 o 98. Aquest fet contradiu (a banda del sentit comú) les recomanacions de la Comissió Europea que, en el seu informe de 3.2.2017 deia respecte la fiscalitat dels combustibles a Espanya que “El diferencial dièsel-gasolina no està justificat des d’una perspectiva mediambiental: el dièsel emet nivells superiors de diversos contaminants atmosfèrics i hauria d’estar subjecte a impostos més elevats”. En canvi, sembla que les nostres autoritats només es preocupen de les emissions de CO2. L’últim exemple el tenim amb el nou impost propi de la Generalitat sobre (justament) emissions de CO2. Crec que perdem una oportunitat de regular l’emissió dels contaminants més nocius per a la salut humana com els òxids de nitrogen o les partícules en suspensió. Per altra banda, els successius plans PIVES han afavorit, novament, la compra de més vehicles dièsel al fixar-se únicament en les emissions de CO2.

Proveu d’anar a un concessionari de cotxes i demaneu un vehicle benzina. Us miraran estranyats. I, sobre tot, no proveu de preguntar si tenen vehicles KM0 (quina ironia que els diguin així!) que no siguin dièsel perquè simplement no existeixen. En la meva opinió els vehicles dièsel (nous o vells) són els primers que haurien de desaparèixer de les nostres ciutats. Els contaminants emesos pels motors dièsel tenen clars efectes nocius per a les persones en general i especialment per als infants i el seu desenvolupament neuronal. En canvi, els impostos només es preocupen de les emissions de CO2, les quals, tot i ser tremendament nefastes pel canvi climàtic no afecten la salut de les persones.

Com veieu, les polítiques adoptades sobre els vehicles estan encaminades a perpetuar els motors a gasoil. L’economia per sobre de la salut. Penseu-vos-ho dos cops abans de comprar un vehicle dièsel.