Tribunal del Santo Oficio

Quan al 1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus dels seus territoris van culminar un procés que ja s’havia iniciat el 1391 amb les revoltes contra els calls jueus a diverses poblacions. A partir de l’expulsió, qualsevol persona que practiqués el judaisme i no s’hagués convertit passava a mans del Tribunal del Santo Oficio, és a dir, de la Inquisició. Tots els seus béns eren requisats preventivament i tant ell com i la seva família podien acabar a la foguera. El mateix passava si havia sospites de pràctiques “judaïtzants” sobretot entre els conversos o descendents dels mateixos al no ser “cristians vells”. Pràcticament tothom era susceptible de ser sospitós. El problema era que, al no haver un cos de policia com avui dia, qualsevol veí podia actuar com a delator i denunciar-te davant el Tribunal, sobretot si tenies propietats, ja que l’autoritat tendia a creure més al acusador que a l’acusat. També podia passar que, si el convers sospitava que l’anaven a detenir, fugis fora del Regne. Aleshores el judici es celebrava igualment i quan el condemnaven a la foguera cremaven un ninot que representava al fugat. Es deia aleshores que el condemnaven “en efigie”.

Us explico aquestes notes històriques pel moment actual que estem vivint. Tots recordareu els recents fets de la població andalusa de Coripe on es va penjar, cremar i disparar públicament a un ninot que representava al dolentot fugat del MHP Puigdemont. Les tradicions no sorgeixen del no res sinó que tenen un origen ancestral i el cas de Coripe i de la crema pública “en efigie” no és pas una excepció.

Ara fixeu-vos bé les desorbitades fiances que es demanen pels encausats, amb embargament dels seus béns personals inclosos. Penseu en les fiances imposades al Sandro Rosell, o a  Mas, Ortega i Rigau. Però, sobre tot, penseu en el 5,8 milions d’euros de fiança posats a disset treballadors públics de la Generalitat per l’acusació d’haver participar en l’organització de l’1 d’octubre, un xifra a totes llums desorbitada i confiscatòria. Penseu també com actuen els jutges i tribunals, donant plena veracitat als delators, paper que avui dia fa el cos de policia. El resultat és una escenografia i una litúrgia que veiem en el Tribunal Suprem que també semblen hereves de les tradicions més profundes de la corona espanyola.

El Tribunal del Santo Oficio va ser creat pel Reis Catòlics i no va ser abolit a Espanya fins el 1834. Després de la guerra civil, el dictador Franco va crear el Tribunal Especial de Represión de la Masoneria y del Comunismo que al 1963 es va reconvertir en el Tribunal de Orden Público. I es que tot règim antidemocràtic es preocupa molt de reprimir i aniquilar la dissidència. Finalment, l’any 1977 el Tribunal de Orden Público es va reconvertir en l’actual Audiència Nacional. No hay más preguntas señoria.

Anuncis

Ens voleu robar el partit

Llegeixo l’entrevista que t’han fet a Vilaweb, company Joan Tardà, i em poso de mala llet.

Per a tu l’1 d’octubre és una prova més de les que hem de superar els catalans, i que ha de servir per a fer un referèndum (!) i que no ens ha permès arribar a la República. I que si no som, a data d’avui, una República efectiva és per la manca de determinació d’implementar el resultat de l’1 d’octubre. I, sí, efectivament no ens ha reconegut cap Estat del món perquè per a que això passi primer t’has de reconèixer tu mateix. I aquest “detall” vam decidir obviar-lo.

Et justifiques dient que “no som prou” i repasses les xifres de votants per dir que som el 48%. Aquí t’haig de fer notar que per saber el que pensa algú cal fer-li una pregunta i esperar una resposta. Però et faig notar que la pregunta ja la vam fer l’1 d’octubre i la resposta va ser, en un 90%, a favor de la independència. Et convido, Joan, a rellegir la llei del referèndum on es deia claríssimament què calia fer amb aquest resultat: declarar la República “sense dilacions ni excuses”. A més, d’acord amb la Ponència Política aprovada per tota la militància al juliol del 2018, l’1 d’octubre és el moment fundacional de la República. Ara, de fet, hauríem d’estar, segons la Ponència, en una legislatura constituent i sense actuar com una comunitat autònoma. Et veig lluny Joan, molt lluny de la Ponència Política.

Tu vols l’esquerra republicana hegemònica dels anys trenta del segle XX mentre jo vull l’esquerra republicana hegemònica dels anys trenta del segle XXI. Parles del famós argument d’eixamplar la base o, com tu dius, de fer el camí més ample per a que pugui passar més gent. Això només vol dir que estàs disposat a renunciar a les teves idees per assimilar les del teu veí. De fet, escoltant-te, no puc distingir el teu discurs del dels Comuns. No crec que renunciant nosaltres a implementar la independència aconseguim eixamplar la base. Potser contribuirem a “enximplar la base” com he llegit pel Twitter. No té cap mena de sentit renunciar a les teves idees per convertir-te en una força central. El que cal és que, des de la fermesa de la defensa de les teves idees, facis que aquestes siguin les idees centrals. T’explicaré una anècdota. Quan vaig intentar recollir avals entre la militància per presentar-me com alternativa a l’Ernest Maragall com a candidat a alcalde de la meva ciutat, i atès que no se’m va permetre entrar als casals d’ERC per dirigir-me a la militància ni accedir al llistat de militants, vaig optar per tirar de les meves amistats i coneixences. Vaig descobrir que ERC és, provablement, el partit amb més ex-militants de tot Catalunya. Tots em deien el mateix: feia molt anys que militaven però feia pocs mesos que havien abandonat la militància cansats de veure com ERC renunciava als seus principis. No ens podem permetre que declaracions com les teves incrementin el desencís.

Però és que, a més, ara demanes fer un referèndum multipregunta que no saps ben bé com ha de ser. I quan et diuen que, en tot cas, no serà un referèndum d’autodeterminació i que no compliria amb la Convenció de Venècia et despatxes amb un “a mi m’és igual”. Mira, Joan, amb tots els respectes, aquesta proposta no figura enlloc en la Ponència Política. Sembla que vulguis fer propostes que, en realitat, corresponen a altres partits. Em preocupa que tant tu com altres dirigents del partit defenseu aquesta mena de propostes que no són compatibles amb el text de la Ponència Política. No pot haver-hi alliberament social sense aconseguir primer un alliberament nacional, i tu ho saps Joan. Per això crec que, si de veritat vols defensar els postulats que argumentes en la teva entrevista, hauries de fundar un altre partit (o bé passar als Comuns directament) on puguis eixamplar la base cap a una federació de repúbliques ibèriques de les esquerres.

Jo, en canvi, somnio amb una Esquerra Republicana on gent com en Carretero, l’Uriel Beltran, en Carod-Rovira, en Puigcercós, en Junqueras, la Marta Rovira, tu mateix, i molts altres exmilitants no tant coneguts però dels que he escoltat la seva decepció, puguin retrobar-se fraternalment sota les mateixes sigles republicanes. És aquesta la base que crec que s’ha d’eixamplar. I és així, prioritzant el mandat de l’1 d’octubre, com aconseguirem un bon resultat el 28A.

Jenifer

Tempus fugit, diu sàviament la locució llatina. Tot escoltant un exitós grup actual (sí, actual) com els Catarres, he recuperat la cançó amb la que van fer el salt a la fama allà per el 2011, fa només vuit anys: “Jenifer”.

Comença la cançó dient “jo que voto Convergència i que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol”. Ja sabeu que el partit fundat per Jordi Pujol es va desfer com un terròs de sucre al voltant del problema del 3% (anunciat anys abans pel Maragall), per les amistats perilloses amb en Millet i per la deixa no declarada del Florenci Pujol, entre altres qüestions. No sabria dir ara quin seria el referent de les essències catalanistes que votaria avui dia el cantant dels Catarres ni amb quin polític tindria somnis eròtics. Tot i que si els tenia amb en Pujol, qualsevol serviria, suposo.

Més sorprenent és l’afirmació de què “no trago ni en pintura als pericos de Sarrià” ja que l’estadi el RCD Espanyol ja s’havia instal·lat a Cornellà després d’una diàspora per Montjuïc des què el 12 de juny de 1997 es jugués l’últim partit oficial a l’estadi de Sarrià contra el València (van guanyar els pericos per 3 gols a 2, amb un últim gol de Cobos).

Ens afirma que porta “Els segadors com a politó del mòbil”. Anem a veure, avui dia cap mòbil utilitza politons sinó música directament (el que aleshores es deia MP3). Però, és més, ningú no porta ja cap mena de so al mòbil perquè tothom el té en modus vibració. A més, això de les melodies al telèfon fa de garrulo com el fet de tunejar-se el cotxe, com promet fer a la xoni de Castefa. Però és que ja no pots tunejar-te el cotxe perquè sinó no passaries la ITV, per molt Pujol que et diguis. A més, la gent jove ja no porten cotxes com abans. Ara es desplacen en patinet, bicing, car-sharing, moto-sharing o Cabify. I ens diu que la vol portar a la discoteca “Pont Aeri”. En cotxe ja et dic que no anirien. Bé potser de tornada sí perquè són els pares els que van a les 4 de la matinada a les portes de les discoteques a recollir la canalla. Però, a més, la discoteca “Pont Aeri” va tancar les portes definitivament el 2012 així que, a tot estirar, haurien d’anar al Cocoa.

Tornant a les senyes patriòtiques, ens diu que té la “senyera al balcó”. Poques senyeres en trobareu avui dia ja als balcons. O estelada, a llaç groc, o pancarta de “llibertat presos polítics”, però de senyeres, només per Sant Jordi a tot estirar. Es reafirma quan canta que és “més català que el pi de les tres branques”. Doncs mireu, aquí vam patir un ensurt. Al 2014 uns energúmens van tallar amb una serra la branca més alta que no va ser restaurada fins a un any després.

Ens ho remata dient que veu “Els matins del Cuní”. Mare de Deu senyor! El Cuní va marxar de TV3 a 8TV i, darrerament a la SER. No sé jo si el mantindria com a referent mediàtic del catalanisme. Potser la Terribas? El Basté? La Rahola? El FAQS? Però ja us asseguro jo que a qui no veurem fent “Els pastorets dirigit per en Benet i Jornet” és a en Joel Joan. I no és perquè en Joel no vulgui (que segueix i seguirà donant guerra) sinó perquè el bo d’en Benet i Jornet ja no ho podrà fer.

Ja veieu, en només vuit anys tantes coses han canviat en el nostre entorn, polític, social, cultural, esportiu…i només amb la lletra d’una cançó de tres minuts. Realment, el temps passa volant!

ERC, fets i no paraules

Sóc militant de base d’ERC des de fa uns quants anys. De fet, vaig afiliar-me quan aquest partit comptava només amb 15 diputats al Parlament de Catalunya i estava immers en una greu crisi existencial (com marca la tradició) que va acabar expulsant molts independentistes republicans de pedra picada pel caïnisme habitual.

Actualment el partit torna a viure una nova crisi existencial induïda per la crisi política que viu el país. Aquesta crisi a diferència de les anteriors no es produeix de forma explícita amb discrepàncies i punyalades a la llum de dia com les anteriors. Ara tot és més subtil, més implícit però igualment crític. No estem davant d’una lluita pel control del poder del partit, per veure qui és secretari general, qui president i qui conseller nacional. La crisi actual, des del meu punt de vista, és amb la militància i amb els seus votants en general.

Part de la direcció política del partit sembla que ha decidit adoptar algunes decisions estratègiques que no s’acaben d’entendre. No es fàcil tenir el President del partit a la presó i potser caldria replantejar-se si aquesta situació és bona per ell i pel partit. Només per posar un exemple, la Secretària General del partit està exiliada a Suïssa i és impossible que tingui contacte directe amb el President. Aquest és un debat que ningú no està disposat a plantejar des de dins d’ERC i crec que no fer-ho no és bo. Detecto molta tàctica curterminista per part de tothom i poca mirada llarga.

El resultat és com si la direcció del partit anés per una banda i la militància per una altra. Llegim i sentim declaracions de membres de pes del partit i constatem com aquestes no encaixen amb el document estratègic que ens vam donar entre tots els militants a la darrera Conferència Nacional com és la Ponència Política. Aquest document va ser aprovat i profundament debatut per la militància del partit el mes de juliol de l’any passat. O sigui, amb plena consciència de quina era la situació política després de l’1 d’octubre i del 21D. D’acord amb aquesta Ponència, en l’actual legislatura hauríem d’estar immersos en un diàleg constituent en clau republicana atès que l’octubre va ser el “moment fundacional de la República catalana que tenim el mandat de materialitzar”. No he vist cap iniciativa d’ERC en aquest sentit al Parlament ni des del Govern. El compromís assumit literal era “no tornar a actuar com el Govern d’una comunitat autònoma”.

La primeria evidència d’aquesta canvi estratègic la vaig viure amb el canvi “a dit” del candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’Alfred Bosch havia estat triat per la militància per a ser el cap de llista. Però als pocs mesos se’l va fer plegar per col·locar un nou militant provinent del socialisme: l’Ernest Maragall. A banda de què la forma de la decisió em va semblar poc democràtica (al representar un evident “canvi de cromos”) el fons també em va semblar que no anava en la bona línia marcada per la Ponència Política. Ampliar els suport es fa des de la base, no des de la cúpula. A més, entenc que la millor forma d’augmentar els suports a la causa republicana és, precisament, implementar la República, no pas ajornar-la sine die. Renunciar a la independència esperant que els favorables a un referèndum però no independentistes et votin, mentre que esperes que els independentistes a qui has defraudat et segueixin votant em sembla un error. Per aquest motiu, tot i no comptar amb cap suport de l’aparell del partit vaig presentar, simbòlicament, la meva candidatura per disputar en unes noves primàries el primer lloc de la llista a l’Ernest Maragall. Va ser una experiència per a constatar que tenim marge de millora en els processos de decisió interns.

Ara, estem davant d’un nou repte sobrevingut: les eleccions a les cambres espanyoles. Ja vaig explicar en un article anterior que és el que crec que hauríem de fer a Madrid. Només permeteu que lamenti la manca de capacitat de presentar un front comú de les forces sobiranistes a l’hora de presentar-nos a aquestes eleccions. I aquí, permeteu-me que esmenti de nou la Ponència Política: “no es podrà normalitzar la relació amb l’Estat espanyol i partits favorables a la intervenció de Catalunya mentre hi hagi persones preses i exiliades polítiques”. L’objectiu d’ERC ha de ser la defensa d’una República Catalana independent per abandonar definitivament el Congrés i Senat. Mentre això no passi, hem de procurar augmentar els suport al respecte al nostre dret a l’autodeterminació i mantenir un escenari de confrontació parlamentària amb les institucions de l’Estat espanyol i amb els seus principals partits polítics. Insistir en el diàleg sense renunciar a la unilateralitat; evidenciar els greuges i manca de legitimitat democràtica de l’estat monàrquic; defensar els drets i llibertats de les classes populars i reivindicar el legítim dret a l’autodeterminació de Catalunya i els Països Catalans. Tot això que dic està extret literalment del document de la Ponència Política.

Hem arribat al punt que els qui defensem els principis i acords adoptats per la militància semblem el sector crític quan, de fet, hauríem de ser els oficialistes. Els crítics, en tot cas, serien els qui ostenten l’estructura institucional del partit en la mesura que aposten per estratègies que ens aparten de la Ponència Política. Per aquest motiu, la setmana passada vaig optar a figurar a la llista d’ERC al Congrés i vaig ser avalat per l’assembla de Barcelona. Ara, veurem quina composició final de la llista decideix la direcció del partit. Passi el que passi, seguiré lluitant per defensar el mandat de l’1 d’octubre.

Independència i les eleccions espanyoles

Sé que molts independentistes pensen que no hem d’anar a fer res a Madrid. Jo mateix ho he pensat molt sovint en els darrers anys. Si creiem en el mandat de l’1 d’octubre no és coherent presentar-se a les eleccions per al Congreso i Senado espanyols. Si “som República” no té sentit participar en les institucions d’un altre Estat.  Aquest argument, així sense més, sembla fins i tot lògic i conseqüent. Però aquest raonament té alguns problemes. El primer de tots és que, pels motius que siguin (que són molts), no som la República que voldríem. Però, si tot i així hom creu que sí “som República” aleshores, perquè limitar-nos a no participar a les eleccions espanyoles? Per què no a les europees? Al cap i a la fi estem votant pels representants de l’estat espanyol al Parlament Europeu. És més, i per què no fer-lo extensiu a les eleccions municipals? Recordem que els ajuntaments, ara per ara, són administracions territorials de l’estat espanyol, igual que les diputacions on els partits polítics trien els seus representants en funció del número de regidors municipals. A més, són unes eleccions convocades per l’estat espanyol, per tant, si “som República” no ens hauríem ni de presentar ni anar a votar. I, ja posats, tampoc ho hauríem de fer a les eleccions al Parlament de Catalunya ja que ho són per a una administració autonòmica de l’estat espanyol. Curiosament, els que diuen que no hem de votar a les eleccions espanyoles no diuen res de les altres eleccions.

Podem entrar en l’autocrítica i, per tant, en la crítica als partits que ens haurien d’haver portat a la independència i no se n’han sortit. Algú podria pensar que la responsabilitat és únicament i exclusiva dels partits que governen Catalunya i que, com a càstig, millor no votar-los. Aquest seria un argument comprensible però haig de fer notar que és molt diferent del donat en el paràgraf anterior. La realitat és que, dels 350 diputats a la cambra espanyola, els catalans podrem triar 47. Els independentistes podriem optar per no votar per allò que “som República” i tal. Aleshores, molt probablement, el mapa electoral pintarà la “región del nordeste” de color taronja. Regalaríem la victòria als contraris al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Fin de la cita.

Opino que hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast (que no són gaires, per cert) per a lluitar per a fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre contra un estat opressor. Si aquest estat ens “cedeix” la possibilitat de triar 47 dels seus diputats i d’incidir, des de dins, a la seva pròpia política, crec que seria de necis no fer-ho. De la mateixa forma que ningú no dubte de fer servir un parlament autonòmic per a fer el salt a la República independent. Un altra cosa és el paper que han de fer els nostres representants. I aquí és on apareixen els recels cap a els partits independentistes. Jo crec que és aquest el veritable motiu de la desmovilització del vot. Per tant, en aquestes eleccions, i de forma extraordinària seria imprescindible crear un “front de país”. Les eleccions al Congreso i al Senado no ho són per a implementar polítiques, per a condicionar pressupostos, per aprovar esmenes a lleis sectorials que, en bona lògica, dependran de la ideologia de cada partit polític. En aquesta ocasió hem d’interpretar aquestes eleccions com una oportunitat de fer efectiu el nostre legítim dret a l’autodeterminació. Per tant, els partits polítics s’haurien de presentar únicament amb aquests quatre punts electorals:

1r. Fer efectiu el legítim dret a l’autodeterminació

2n. Alliberament de tots el represalitats

3r. Establiment d’un diàleg bilateral

4rt. No a tot mentre no es compleixin els tres punts anteriors.

La fórmula ideal seria la d’anar conjuntament en única llista de país, donat el seu caràcter instrumental. I comprometre’s a abandonar els escons un cop assolida la plena sobirania. Si la llista única no pogués ser, el mínim que caldria exigir als partits que es presentessin és l’assumpció d’aquests quatre punts electorals. En aquestes condicions votaria tothom. Ens hi posem?

Holograma

L’1 d’octubre no va ser un 9 de novembre. No va ser un dia històric i prou, un abans i un després en la nostra Història. No va ser només el dia de la dignitat i el dia en què vam creure que podem ser lliures. Va ser un referèndum d’autodeterminació el resultat del qual s’havia d’executar sense dilacions ni excuses. I sí, ens vam creure que podíem ser lliures perquè vam confiar que el Govern portaria a terme el mandat. El sí va guanyar amb més del 90% dels vots. Aquesta és una realitat inqüestionable com ho és que el Govern d’aleshores va frenar la declaració d’independència al suspendre-la unilateralment.

Primer es va justificar la reculada per la por a la violència de l’Estat. Això sabem que no és cert perquè la policia espanyola va deixar d’actuar a mig matí del mateix dia 1 d’octubre i perquè, justament avui, Pedro Sanchez ha declarat que seria de tirans fer servir les bales com a resposta. En segon lloc, es justificava a l’espera d’una negociació amb l’Estat espanyol. Doncs ja veieu quina negociació va haver-hi: 155 i empresonaments. La resposta sembla absurd que sigui que no farem passes endavant sense negociació amb l’Estat.

D’altra banda, l’apel·lació constant a la confrontació amb el “règim del 78” és un error. Partint de la sobirania dels pobles no ens hem de posar en quin règim volen estar els espanyols. Esperar a que hi hagi un canvi en aquest règim és condicionar la nostra llibertat, els nostres drets, a la voluntat d’altri. Això voldria dir que estem renunciant a la nostra sobirania i a exercir lliurement els nostres drets. Dir que “portem molts anys de lluita i sempre ens hem sortit” és l’expressió més palmària del nostre fracàs. Si portem molts anys de lluita vol dir, justament, que no ens hem sortit mai. Cal deixar de lluitar per començar a guanyar. La lluita no és contra el “règim del 78” sinó contra nosaltres mateixos, el nostre immobilisme, la nostra manca de determinació. Potser és la síndrome d’Estocolm, la baixa autoestima, l’ocell que li obren la gàbia i no s’atreveix a sortir volant, lliure… no ho sé. Però el que tinc clar és que la llibertat depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat.

“Encara no som prou i hem de sumar un projecte de majories”. Aquest és el mantra que en forma de virus ens ha inoculat l’enemic per afeblir-nos. Vam guanyar un referèndum celebrat contra les porres de la repressió. Vam guanyar unes eleccions (el 21D) convocades per l’enemic sota la més brutal repressió política contra l’independentisme. Hi ha avui mateix majoria independentista al Parlament de Catalunya que podria aprovar, publicar i executar la Declaració d’Independència ja mateix. Com més ha avançat aquest país en suports a la República és quan s’han fet passes efectives per implementar-la. Recular en aquest camí amb l’excusa “d’eixamplar la base” només produeix l’efecte de la desafecció per la manca de confiança.

La millor forma de “crear les condicions per a què l’Estat s’assegui a negociar” és declarar la independència i, aleshores sí, negociar d’igual a igual. Fer-ho abans seria sempre una relació de submissió, al ser ells Estat i nosaltres “Comunitat Autònoma de Règim Comú”. No m’agrada sentir el meu govern demanant “mobilitzacions” per poder assolir la independència ni molt menys apel·lar a la “desobediència civil”. La responsabilitat no es pot fer caure en la població. La responsabilitat de la independència és dels governants des de les institucions i fer-ho demanant sempre, sempre, obediència de la població a les institucions democràtiques. La República no és un holograma!

Al·legoria de la caverna

Un dels episodis més àmpliament recordats de l’assignatura de filosofia que molts vàrem cursar a batxillerat és el mite de la caverna de Plató explicat a la seva obra titulada, precisament, “La República”. Ja em perdonareu els que sou filòsofs (o, si més no, millor estudiants que jo), però segons recordo, aquesta faula pretenia il·lustrar la relació entre el món de les idees, la realitat i la seva percepció. Plantejava la situació fictícia en què uns presoners romanien tota la seva vida encadenats cara la paret d’una cova. La única cosa que podien veure eren les ombres projectades sobre la paret dels objectes situats fora de la cova. Per tant, els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres que per a ells, és la realitat. Sense entrar en detalls, l’ombra era produïda per la llum d’una foguera o, inclús, pel mateix sol. I fins aquí tenim dos paraules sobre les que hem de reflexionar i què ens vinculen amb la situació política actual: presoner i Sol.

No sé si cal que segueixi explicant el mite de la caverna o ja heu sumat dos i dos. Per la meva part, haig de dir-vos que no he tingut ocasió de visitar cap dels presos polítics. A un d’ells li vaig enviar una carta esperant algun tipus de resposta que no va arribar mai. Visita a l’exili, en canvi, sí que n’he fet. El que us puc dir és que la percepció de la realitat que tenen les persones mancades de llibertat no és la mateixa dels que sí gaudim de llibertat. Nosaltres podem mirar els objectes directament, escoltar les persones directament, llegir les notícies directament i comunicar-nos directament amb qui vulguem. En canvi, les persones mancades de llibertat perceben la realitat a través dels ulls de qui els visita. És, necessàriament, una visió molt limitada de la realitat, igual que els presoners del mite de la caverna de Plató.

Però la faula continua explicant que si, per fortuna el presoner fos alliberat, no seria capaç d’assimilar que la realitat no són les ombres que sempre ha vist projectades a la paret de la caverna sinó els objectes perfectament il·luminats. Segurament quedaria cegat davant de la realitat mateixa i voldria tornar a la caverna de nou que és la seva zona de confort. Això em fa pensar, tornant al moment actual, fins a quin punt els presos estarien disposats a sortir de la presó si el Departament de Justícia, que és qui té les claus de les cel·les, decidís obrir-les unilateralment. Molts creuen que no voldrien acceptar aquesta insuportable llibertat i que preferirien seguir lidiant amb les ombres de la paret de la caverna. No ho sé. I crec que no ho arribarem a comprovar mai perquè, malauradament, els polítics i governants d’aquesta legislatura van decidir abandonar tota via unilateral, inclús els presos polítics.

Si tens un dret, per definició, l’has d’exercir de forma unilateral. Perquè si has de demanar autorització per exercir-lo vol dir que no tens dret, ja que un altre (superior, qui ostenta, de facto, el teu dret) t’ha de donar permís. I és que la sobirania consisteix, justament, en no haver de demanar permís. Sortir del món de les ombres i acostumar-se a la llum, en general, és molt feixuc. I qui ho aconsegueix, difícilment podrà tornar de nou a la caverna ja que estarà cegat de tanta llum i patiria les burles i menyspreu dels qui encara hi romanen a dins la caverna. Ningú va dir que aquest fos un camí fàcil. Segurament haurem d’esperar a una nova generació de polítics que ens il·lumini.