El despertar de la força

La Generalitat inicia aquest 2016 novament amb una pròrroga pressupostària. Aquest és un mecanisme previst a les lleis de finances pensat per al cas que, arribats a 31 de desembre, no s’hagués aprovat el pressupost de l’any següent. No és, per tant, una situació imprevista per la llei però sí extraordinària. L’aspecte rellevant és que a Catalunya ha deixat de ser un mecanisme extraordinari per a ser l’habitual. Ens hem de remuntar al 2010 per trobar uns pressupostos de la Generalitat que no haguessin utilitzat el mecanisme de la pròrroga. Sense dubte, la fragmentació política parlamentaria unida a la constant convocatòria d’eleccions impossibiliten, molt sovint, l’aprovació dels pressupostos a temps d’evitar una pròrroga.

A Espanya, en canvi, l’astut Rajoy ja donava per descomptada la pèrdua de la majoria absoluta al Congreso, i per això va optar per aprovar els pressupostos abans de les eleccions, de manera que el nou govern es trobés ja amb uns pressupostos aprovats. Amb aquesta maniobra es va estalviar haver-los de prorrogar i la incomoditat d’haver-los de pactar amb altres partits.

Tot i així, l’aspecte més preocupant dels pressupostos de la Generalitat no és que cada any estiguin prorrogats, sinó la seva manca absoluta d’autonomia financera. Als talibans defensors del literal de la Constitució (com i quan els hi convé) miren cap a un altra banda quan el govern del PP trepitja impunement l’article 156 que proclama que “les Comunitats Autònomes gaudiran d’autonomia financera”.

Actualment la Generalitat no pot decidir la seva política d’endeutament: el com i el quant del deute el decideix el Montoro. Però, què voleu que us digui, tots sabíem ja que el FLA en sí mateix no és més que la intervenció financera de la Generalitat. Però encara que no existís el FLA, encara que l’economia anés vent en popa, la Generalitat continuaria sense poder decidir sobre els seus ingressos ja que el sistema fiscal està en mans de l’Estat espanyol, que és qui dissenya i qui regula i qui recapta el 95 per cent dels impostos que paguem els catalans. I sense capacitat per a decidir sobre els ingressos, les polítiques de despesa estan absolutament condicionades. Si d’alguna cosa ha de servir la sobirania de Catalunya és per a deslligar-nos d’un sistema fiscal espanyol que juga contra els interessos de Catalunya. Ni la distribució de la càrrega fiscal, ni la proporció entre fiscalitat directa i indirecta, ni el disseny dels beneficis fiscals, ni la política de gestió, basada en la repressió i la sanció, juguen a favor de la idiosincràsia i l’estructura econòmica del nostre país. Per molt que parlin de l’eficàcia de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, no hem d’oblidar que estem en un país amb xifres rècord de frau fiscal i on l’economia submergida s’estima que equival al 20% del PIB d’Espanya. Alguna cosa és evident que no s’està fent bé.

La independència cal veure-la també com a una oportunitat de començar a fer les coses diferents i millor del que fins ara ha fet l’estat espanyol en matèria tributària. No caiguem, per tant, en l’error de copiar mimèticament el que es fa a Espanya, apressats per una mena de Síndrome d’Estocolm, i emmirallem-nos en els països que són capaços de dissenyar i executar eficientment un sistema tributari veritablement just. Catalunya té una força fiscal enorme malbaratada per la convivència amb l’economia submergida i el frau del sistema espanyol, per l’elusió fiscal que permet la legislació espanyola, pels absurds beneficis fiscals que no serveixen als interessos generals i, sobre tot, perquè la recaptació ens la fan i la distribueixen uns altres, provocant, a més un insuportable i crònic dèficit fiscal. És moment de despertar aquesta força fiscal i posar-la al servei de tots els ciutadans de Catalunya.

Que comprin ells!

El tòpic de l’Espanya de pandereta, de país infradesenvolupat, de cultura incapaç de produir res tecnològicament complex, va donar lloc, ja fa més d’un segle, a què Miguel de Unamuno digués allò de “Que inventen ellos!”. Aquest “ellos” es referia a Europa, que era d’on provenia el pensament científic contraposat al pensament espanyol, menys tecnificat. Les coses, cent anys més tard, no han variat gaire. I, el que és pitjor, la imatge que des de fora es té d’Espanya, tampoc.

Tot i que el problema no és només una qüestió d’imatge sinó el paper que assigna a Espanya la comunitat internacional. No hi ha més que veure l’informe que acaba de publicar l’FMI sobre la proposta de reforma fiscal a Espanya. Demanen, entre altres coses, pujar impostos indirectes i baixar directes (la qual cosa afavoreix els rics) al temps que proposen baixar salaris. Em jugo el que vulgueu que, en el cas d’Alemanya proposen exactament el contrari: pujar salaris. I és que la troica ja s’ha tret la careta fa temps. Els països del Sud d’Europa ens hem de conformar amb salaris baixos. Ens volen convertir en la Thailàndia d’Europa: mà d’obra barata i de perfil formatiu i tecnològic baix. Total, per a viure del turisme (servir cafès i netejar hotels) no necessitem gaire tecnologia. Es podria pensar que els alts nivells d’atur ja els van bé per ara poder proposar aquestes mesures.

Mentre, les autoritats europees fan la claca al FMI. Ens diran que hem de baixar salaris per a ser competitius i sortir de la crisis la qual cosa és mentida. En canvi a Alemanya els diran que s’han de pujar els salaris als treballadors alemanys per a què augmentin la demanda i així ens ajudin a sortir de la crisi a la resta d’europeus. Aquest argument és tant fals com pervers. Per què dimonis un euro gastat per un alemany genera més demanda que un euro gastat per un espanyol, per exemple? La solució a països com Espanya no passa per rebaixar encara més els salaris sinó, al contrari, per pujar-los. Si augmentem la demanda interna recuperarem el PIB, ajudarem les petites i mitjanes empreses (que és on es gasta bona part dels salaris dels treballadors), ajudarem a crear ocupació, i en definitiva milloraran les finances públiques a l’augmentar la recaptació i baixar les prestacions per desocupació.

Però clar, en un país com Espanya amb un govern que té interioritzada la idea de “Que compren ellos!”, és fàcil que es plegui de forma acrítica als dictats de l’FMI i de la casta econòmica. Així, igual que fa pocs anys van confiar a la construcció el creixement econòmic ara es conformen en potenciar el turisme. Al mateix temps, i per a no decebre Unamuno, el Gobierno de España no aposta per la innovació ni fa res per retenir a Espanya el molt talent jove que tant ens ha costat formar. Total, quan trobin feina a Alemanya ja tornaran de vacances i, aleshores, serem nosaltres qui els servirem els cafès.

Llei Tributària de Catalunya.

Un dels aspectes que se’ns ha presentat com a clau en el “procés” consisteix en el desenvolupament d’una Administració Tributària pròpia. Voldria centrar l’atenció sobre un aspecte tant o més important per a la sobirania fiscal d’un país com ho pot ser el construir l’entorn jurídic que permeti exercir la sobirania fiscal.

La capacitat de crear les lleis tributàries que ordenin les regles de joc en matèria de tributs respon al que el Parlament de Catalunya ha manifestat en diverses ocasions: que és sobirà. Si Catalunya és un subjecte polític, en bona lògica hauria de tenir la capacitat d’establir les obligacions i els deures que relacionen la Generalitat amb els seus ciutadans. Un d’aquest aspectes, més enllà de l’organització de l’Administració Tributària, és la forma de pagar els impostos.

De manera que, una cosa és tenir capacitat per gestionar els tributs que es recapten en un territori i l’altre és tenir capacitat per a regular-los. Fins a data d’avui no he escoltat ningú que reclami aquesta competència. Sembla que posem molt l’accent en recaptar els diners però no en la forma i el criteri amb el qual es recapten, aspecte que és tant o més important, sobretot quan es parla de construir un nou país.

Deixant de banda la potestat per a crear impostos (que, d’acord amb la Constitució espanyola, ara per ara, correspon de forma originària a l’Estat) hi ha una altra competència que consisteix en establir el marc de relacions tributàries amb els seus ciutadans i que actualment està regulat per la Llei estatal 58/2003, de 23 de desembre, general tributària, que crea aquest marc jurídic.

Des del meu punt de vista res no impediria que la Generalitat, amb les competències actuals, desenvolupés una Llei Tributària de Catalunya que tingués vocació de regular les relacions amb els seus ciutadans i els procediments tributaris (en el marc de les seves competències actuals però que es podria estendre a tot el futur sistema tributari català). En tenim marge. En el marc dels tributs propis i en el marc de les competències tributàries delegades de tributs estatals tenim la possibilitat de regular aspectes de procediment tributari i de relacions amb els contribuents. Podríem regular la potestat sancionadora en aquests aspectes i la revisió d’aquests actes administratius. Recordem que la Generalitat té competències en la Junta de Finances, encarregada de la revisió administrativa dels actes tributaris. Tenim també competències en recaptació executiva i podem regular els drets i els deures dels contribuents.

En la meva opinió, amb la creació d’una Llei Tributària Catalana estaríem donant un missatge clar d’estabilitat i confiança legislativa als contribuents davant de la possibilitat d’un canvi d’estatus jurídic. Convé recordar que el jurista alemany de principis del segle XX, Otto Mayer, deia que el Dret Constitucional passa però el Dret Administratiu roman. De manera que, encara que aprovéssim una nova Constitució catalana, les lleis anteriors continuarien tenint vigència mentre no fossin modificades, i d’entre elles, les tributàries.

Caldria donar passes fermes endavant i aquesta Llei Tributària de Catalunya seria l’oportunitat de col•locar la primera pedra (de veritat) per bastir un sistema tributari català plenament sobirà. Comencem?

Corbates

Quan vaig començar a buscar feina em deien que el més important era tenir bona presència. Per tant, resultava imprescindible anar amb americana i corbata. També em deien que allò important en una entrevista de feina era ser natural. Anar arreglat sí, però sense semblar impostat (“con el chándal y mis tacones: arreglà però informal” que cantava la Martirio). No sé què dir-vos. El que tinc clar és que jo, hores d’ara, amb corbata faig més pinta d’Angus Young, el cantant del grup de hard rock dels setanta, AC-DC, que no pas d’algú responsable. Ara, passat els lustres, no en porto mai un nus al coll, ni a la feina, ni els diumenges (com es feia antigament), ni als casaments, encara que sigui el meu.
La meva fòbia a enllaçar-me la gola no té res a veure, doncs, amb la que imperava des dels anys setanta entre els elements més progres de la nostra societat. La corbata era considerada aleshores pels políticament esquerrans com un símbol del capitalisme i, el fet de no portar-la, suposava una rebel•lia, una declaració ideològica.
Avui dia aquesta actitud corbatofòbica per ideologia política, si bé encara roman, crec que és minoritària. Si observem, per exemple, els polítics del Parlament de Catalunya veurem com, en la seva foto oficial, el 75 per cent de diputats porten corbata i el 25 per cent, no. De les dones, cap no en porta com era d’esperar. Fa una mica de ràbia que la moda femenina sigui més permissiva i creativa en les formes de vestir que les dels homes, més monòtona i uniforme. Perquè, al cap i a la fi, una tira de tela de colors que es lliga al voltant del coll no és més que part de l’uniforme de feina que avui dia només és exigible als homes.
Però aquesta peça de roba tant masculina no només és un uniforme. El nostre aspecte extern, la nostra forma de vestir, de pentinar-nos, d’afaitar-nos (o no), ens està donant pistes de la nostra persona. No dic que siguin encertades o equivocades, però el que és evident és que transmeten un missatge. I si bé fa uns anys portar el coll de la camisa ben lligat, amb el corresponent complement d’indumentària bàsic al coll denotava seriositat, avui dia m’atreviria a dir que genera desconfiança. A veure, quin polític us inspira més confiança, un que porta corbata o un que no en porta? Qui creieu que actuarà amb més sentit altruista i de servei als altres i no en benefici de propi, un que en porta o un que no?
Al cap i a la fi, l’empleat del banc que ha venut les preferents als jubilats portava una corbata que el feia passar com persona de fiar, per això la gent en va comprar. El director del Banc que ha fet fallida també en portava, igual que el polític corrupte i l’empresari que pagava sota mà a polítics així com els membres de la troika que ens imposen les retallades.
Després no ens hem d’estranyar que els partits que pugen en intenció de vot siguin els que menys gasten en corbates mentre que la gent desconfia cada cop més en votar a un polític encorbatat.

Hawaii, Bombai

paradís– “Vols el tiquet?” Em pregunta la noia de la farmàcia sempre que compro alguna cosa. Jo sempre li contesto que sí. En canvi, a la perruqueria tinc costum de pagar en efectiu i mai no m’han donat el tiquet. El mateix passa en molts bars a l’hora de pagar. No és exactament la típica pregunta de, “amb IVA o sense?”, que vol dir alguna cosa així com “vols pagar menys o ets tonto?” però no crec que sigui molt diferent. I clar, ningú no vol passar per ximple.

Alguns estudis especulen que l’economia submergida a Espanya està al voltant del 20 per cent (altres ho eleven al 23 per cent del PIB) la qual cosa pot comportar una pèrdua de recaptació tributària d’uns 70.000 milions d’euros anuals. La realitat és que ningú no pot saber amb exactitud la xifra ja que per la seva pròpia naturalesa és impossible de saber. És com si pretenguéssim fer una auditoria per saber la presumpta comptabilitat B del PP: no trobaríem res.

Segons el sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha, més del 70 per cent del frau fiscal correspon a les grans empreses i no pas als petits contribuents. Aquesta dada no ha de servir d’eximent per al petit frau però està clar cap a on s’haurien de dirigir els esforços de la Inspecció d’Hisenda, la qual encara està més centrada en enxampar els petits contribuents que no pas en les grans corporacions.

Em direu que, òbviament, cap Govern es ficarà amb les grans empreses que són, justament, les que financen els partits polítics i recol·loquen els seus dirigents els quals agrairan generosament el seu suport legislant apropiadament quan governin. I provablement tindreu raó. Però tot i així jo crec que el problema més greu no el tenim en el frau fiscal. Encara tenim un problema molt més greu i molt més indignant que el frau fiscal: els paradisos fiscals.

Sabíeu que 33 de les 35 empreses de l’IBEX35 tenen sucursals en paradisos fiscals? Suposo que ara estareu pensant que des d’aquí no podem fer res per a legislar en tercers països, com ara els paradisos fiscals. I us diré que torneu a tenir raó. La majoria de paradisos fiscals depenen de països de la UE i de la OCDE: San Marino, Illa de Man, Gibraltar, Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein, Jersey, etc. Si anem fora de l’àmbit geogràfic de la UE la llista es pot fer interminable. Però, compte!, això no es frau fiscal, és perfectament legal. El frau és quan un no compleix la llei. Però quan es compleix, no hi ha frau. I, ara per ara, com demostren les 33 empreses de l’IBEX35, no hi ha cap delicte en operar amb paradisos fiscals. Quantes vegades no s’haurà trobat un inspector d’hisenda amb algú que té un iot i quan l’inspector pregunta qui és el seu propietari resulta que és d’una empresa situada en un paradís fiscal. El mateix podem dir dels actius de les sucursals de Bancs espanyols en paradisos fiscals. Des d’aquí no podem evitar que existeixin però sí podem evitar que les empreses que operin aquí ho facin en ells. Seria tant senzill com impedir, per començar des d’Espanya, que les empreses i bancs espanyols tinguin sucursals en paradisos fiscals. I punt. Especialment greu és el cas dels bancs, en la conjuntura actual. Banc amb sucursal en paradís fiscal, banc expropiat. I s’acabava la tonteria. Però no, amics, això no passarà mai. Perquè, no ens enganyem, sabeu qui redacta en realitat les lleis? Doncs les mateixes grans empreses que després no pagaran impostos.

Fins que la gent no prengui consciència d’aquesta situació i surti al carrer a reclamar la fi de les empreses que operin en paradisos fiscals res no canviarà. Però aquesta reclamació és massa complexa per a què es demani en una pancarta. Ells ho saben, per això viuen tranquils veient com ens barallem per pagar amb l’IVA o sense.

Espanya, estat d’excepció.

IMG-20130426-WA007 (1)A Espanya, cada divendres és tretze. Ja sé que el dia de la mala sort és el dimarts tretze però amb això de la globalització sembla que anem incorporant costums americans com ara Halloween, Pare Noel i, finalment, els divendres tretze. És per això que el Govern de Rajoy es reuneix en divendres i és aleshores quan la encantada-d’haver-se-conegut (o, en la seva versió castellana, porque-yo-lo-valgo) de la ministra Soraya exposa les darreres ocurrències del Govern popular.
Aquest divendres ens han anunciat algunes de les noves mesures en matèria d’economia. D’entre aquestes, a mi m’ha cridat molt l’atenció la revisió de l’escenari macroeconòmic. Es tracta d’un quadre que recull les dades sobre les previsions a futur dels principals indicadors de l’economia espanyola. És alguna cosa així com el que fa el Mag Fèlix per a predir els resultats del partit del Barça, amb la diferència que el De Guindos no és conscient que tot és fantasia. Tot i així (poca broma) és la base per construir totes les previsions i pressupostos de l’Estat i les administracions públiques.

La dada que més ens preocupa a tots els ciutadans és aquest 27% d’atur i pujant. Doncs bé, per art de màgia, el govern preveu que la taxa d’atur es vagi reduint en els propers anys. No expliquen com. Per reduir l’ocupació el primer que cal és crear riquesa. Veiem com la previsió de creixement del PIB és negativa per al 2013 (-1,3) i no és fins el 2014 que es preveu un tímid creixement (+0,5) seguit pel 2015 (+0,9). Tenint en compte que no una economia no genera ocupació fins que no s’arriba a una taxa de creixement del 2% del PIB, em pregunto per quina via preveu el ministre De Guindos disminuir l’atur. Llàstima que a la roda de premsa ningú no ho ha preguntat. Una possibilitat seria expulsant gent del sistema. Potser tenen previst que els immigrants marxin, igual que ho estan fent els nostres joves millor preparats. Perquè el que és evident és que no assoliran la reducció de l’atur per la via del creixement en molts anys. I això tenint en comte que les xifres les dóna el govern mateix, el qual té menys credibilitat en matèria de previsió econòmica que Chiquito de la Calzada explicant la teoria de la relativitat.

L’atur està en uns nivells insuportables. Per tant, no m’estranya que la gent surti al carrer i, de tant ofec i desesperació, algun dia pot passar allò impensable. I és que estem davant d’una situació excepcional, d’emergència. En conseqüència, si volem que les coses siguin diferents el que cal fer són coses diferents. No val aplicar les polítiques de sempre que ens porten als resultats de sempre. L’article 116 de la Constitució preveu els estats d’alarma, excepció i setge per als casos en què es donin “circunstancias extraordinarias hiciesen imposible el mantenimiento de la normalidad mediante los poderes ordinarios de las Autoridades competentes.” Francament crec que hem arribat a aquest punt d’absència de normalitat. Em nego a reconèixer que un 27% d’atur sigui alguna cosa normal i que la gent es quedi sense casa, també.

Per tant, el govern ha de prendre mesures excepcionals en matèria laboral, d’habitatge i de creixement de l’economia fora del dictat (o dictadura) de les autoritats econòmiques europees. Cal tornar a posar les persones per davant dels interessos dels mercats financers i de la troika. El sector públic no pot fer-se càrrec del deute privat de les entitats financeres a costa de l’educació i la sanitat. No pot prioritzar el pagament del deute públic (provocat per assumir aquest deute privat) per sobre de la prestació dels serveis bàsics. No podem posar les xifres macroeconòmiques per sobre dels drets de les persones. Per això caldria valentia i insubmissió dels nostres governants. Atès que estem governats per polítics covards i submisos, ja sabeu que res d’això no passarà.

“Corralito” a Catalunya.

En una illa del Mediterrani, a més de tres mil quilòmetres de distància de Catalunya, on a dures penes viuen un milió de persones, l’Estat que la governa ha decidit fer un “corralito” per indicació de la troika, a canvi d’un rescat de 10.000 milions d’euros. Aquest fet ha causat molt rebombori i ha indignat, no només als soferts ciutadans de Xipre, sinó també als comentaristes polítics del nostre país.
Un d’aquests comentaristes ha estat l’admirat Jordi Basté a RAC1 que aquest matí, en el seu davantal habitual, ha posat a caure d’un burro les autoritats xipriotes: “qui roba a un banc és un lladre, però qui roba als clients és un quinqui” es lamentava el Basté. S’entén la indignació quan es fa des de l’empatia i un pensa que una mesura així ens la podrien aplicar a nosaltres qualsevol matí de divendres.
El “corralito” xipriota de marres, com sabreu, consisteix en retenir, com si fos un impost, el 6,75% de tots els dipòsits bancaris que no arribin als 100.000 euros. Als que passin d’aquesta xifra se’ls aplicarà una confiscació del 9,9%. D’aquesta manera es penalitza qui té uns calerons estalviats la qual cosa ha semblat intolerable no només al Basté sinó també a tots els comentaries habituals que l’acompanyaven: Pilar Rahora, Màrius Carol, Xavier Sardà i Paco Marhuenda. Dels seus comentaris indignats m’ha semblat interpretar un cert horror a l’imaginar-se que ells mateixos poguessin patir una mesura com aquesta. Molt humà i molt empàtic per la seva part.
Però, penseu, què són els diners que un acumula al Banc? En principi, són els estalvis. Molt bé. Aleshores, si són estalvis, són aquella part dels diners que a un li queden després d’haver cobert les seves necessitats primàries i, potser, algun merescut caprici més. Si és així, la mesura xipriota no estaria traient el pa de la boca a ningú. Això no la fa ni més bona ni més justa, que consti. Dic això perquè pitjor seria requisar els diners a la gent abans de què poguessin satisfer les seves necessitats bàsiques, no creieu? Això sí seria de malvats i cruels. Si això passes, no em puc ni imaginar quina seria aleshores la reacció del Basté i els seus tertulians. I això que estem parlat d’una illa a més de tres mil quilòmetres de distància!.
Però, ai amics! Resulta que això ja està passant a casa nostra! La Generalitat de Catalunya ha aplicat un “corralito” sobre la nòmina de 200.000 treballadors públics catalans confiscant-los l’equivalent al 7% de la seva nòmina, és a dir, dels seus diners. És tant com agafar-los dels comptes corrents dels treballadors, igual que ha fet el Govern xipriota. En aquest cas, però, no es tracta dels estalvis, sinó del salari abans de pagar les despeses bàsiques. Quan això va passar, no vaig sentir la mateixa indignació de l’escoltat Basté i els seus tertulians. Potser els treballadors públics hauríem de ser xipriotes per a què sentin un mínim d’empatia vers nosaltres.
Amb el que portem de retallades a Catalunya probablement ens donaria per a rescatar nosaltres solets alguna illa més del Mediterrani on podríem enviar, de pas, a tots els nostres funcionaris.

Amunt els salaris!

Quan parlem de què estem en crisi, exactament a què ens estem referint? Doncs bé, es considera que estem en crisi, o sigui, que hi ha recessió, quan es dóna un descens del PIB durant dos trimestres consecutius. En el cas d’Espanya aquestes circumstàncies es donen sobradament. Però, què és el PIB? El Producte Interior Brut és un indicador de l’activitat econòmica que ens mesura el valor de tots els béns i serveis produïts per un país en un període de temps. Molt bé. Però ara, com es calcula aquest valor? Per donar resposta a aquesta pregunta hem d’entendre de què està format el PIB.

El PIB està compost per la suma de quatre elements. El primer és el consum personal, el segon és la inversió, en tercer lloc tenim la despesa pública i, finalment tenim el saldo de les exportacions netes, com a diferència entre el que importem i el que exportem.

Les exportacions netes són, aparentment, les que estan funcionant millor en el nostre país. Per això sentim dir freqüentment que cal apostar per les exportacions i l’obertura de mercats. Cert. Però, no ens enganyem, si el resultat de les exportacions netes millora és, en bona part, perquè importem menys. Malgrat tot cal augmentar els esforços per a vendre fora ja que això és un motor de creixement. I, en aquest sentit, primer hem de saber en quins sectors podem ser més competitius i apostar per ells, cosa que no es fa amb prou lucidesa. Malauradament aquest paràmetre s’ha mostrat insuficient per compensar les baixes dels altres components del PIB.

Si ens atenem a la despesa pública veurem que, de cap de les maneres està en disposició de créixer sinó, més aviat, el contrari. Ja ho va intentar Zapatero amb el Plan E i el resultat va ser contraproduent a l’augmentar el dèficit públic desbocadament. A més, no cal recordar les limitacions imposades per les autoritats per recórrer a l’endeutament públic. Per tant, descartem l’increment de la despesa pública com a motor de l’economia en aquests moments.

En tercer lloc tenim la inversió privada. Aquesta evolucionarà en funció de les expectatives dels productors d’augmentar les vendes en el futur immediat. Per tant, si es preveu que es pot col•locar tot el que es produeix al mercat, l’empresari voldrà produir més i tindrà necessitat d’augmentar la seva producció. Això ja passa en el cas de les empreses exportadores i, novament, aquesta és una bona via. Malgrat tot, veiem com també resulta insuficient per fer créixer el PIB perquè encara hem d’obrir-nos més a l’exterior. Però, d’altra banda, les dificultats en la inversió empresarial també són degudes a la manca de finançament. Ja sabeu que els bancs estan més preocupats de tapar els seus forats que de prestar els diners a les empreses. A més, bona part dels crèdits disponibles en el mercat del diner se’n va a finançar el deute públic que competeix així amb les empreses per obtenir els recursos financers (és el que es coneix com a crowding out).

Finalment tenim el consum privat o, com molt sovint es diu, la demanda interna. Aquesta inclou tot allò que les persones particulars comprem per consumir a l’instant (el que mengem, per exemple) o perquè ens durin un temps (un cotxe), així com la despesa que fem en serveis com ara la perruqueria o el dentista. El nivell d’atur, les retallades salarials i les nefastes expectatives fan que les possibilitats de consum estiguin en caiguda lliure. Això afecta al comerciant, al transportista, al fabricant, etc, i, fins i tot, al mateix sector públic que veu caure la seva recaptació d’impostos al temps que puja el que ha de pagar en prestacions per desocupació. Però, què passaria si en comptes de retallar salaris els apugéssim? Doncs que hi hauria més poder adquisitiu i, per tant, la gent gastaria més. Conseqüentment el comerciant es guanyaria la vida, el transportista tindria feina, etc i les empreses farien més inversió per la previsió d’augment de vendes i, finalment, l’Estat recaptaria més en impostos.

Però, aleshores, perquè no es fa? Segurament ens diran que perdrem competitivitat internacional a l’augmentar els costos de producció. Però això no és del tot cert. Alemanya té els salaris més alts i són més competitius que nosaltres. En realitat, volen que els països del sud d’Europa siguem la fàbrica xinesa de mà d’obra barata dins d’Europa. Però també us diran que un augment de salaris provocaria inflació. És cert. Però això perjudica a qui ha prestat diners (els bancs) i, en canvi, beneficiaria (i molt) a qui deu diners als bancs, ja que disminuiria en termes reals els seu deute.

En definitiva, la solució a la crisi per les persones passa per un augment de salaris, just el contrari del que ens estan imposant. La inflació pot ser un mal menor i, en tot cas, molt menor als costos socials de les retallades actuals.

Retallant estructures d’Estat.

columnesEl Govern de la Generalitat parla de crear estructures d’Estat mentre retalla l’Administració Pública per complir amb l’objectiu de dèficit que l’imposa l’Estat espanyol. Alhora, privatitzen els serveis públics provocant que, a mig termini, acabin sortint més cars i amb una pitjor qualitat.

Novament, els toca als treballadors públics quadrar els números del conseller Mas-Colell. De res serveix que l’article 31 de la Constitució (com el de totes les constitucions del món) digui que “tothom contribuirà amb el sosteniment de les despeses públiques”. Per què els treballadors del sector públic han d’aportar més que la resta de ciutadans? El sector públic és (hauria) de ser de tots i entre tots l’hem de finançar. Però el conseller Mas-Colell actua com un simple comptable que no creu ni en els serveis públics ni en el país.

Em direu que la Generalitat no té prou recursos i segurament tindreu raó. La Generalitat no té recursos suficients perquè està sotmesa a un règim financer abusiu. No és lògic que cada any “desaparegui” entre el 8 i el 10% del PIB català, uns 16.000 milions d’euros que recapta l’Estat a casa nostra i que no tornen mai més. No és lògic que, assumint aquest espoli fiscal, l’Estat tampoc no compleixi els compromisos d’inversió previstos que comproten ja 8.000 milions d’euros més. Això ja era així abans de la crisi, però ara s’ha agreujat la situació per la dependència financera de l’Estat.

Podem assumir que aquesta és una situació excepcional i que, per això, cal dotar-se d’un Estat propi. Però, entretant, què està fent el Govern de la Generalitat per protegir els interessos dels seus ciutadans i dels seus treballadors? Jo crec que no en fa prou senzillament perquè ni creu en els serveis públics ni, en realitat, creu en un nou Estat per a Catalunya. Si veritablement apostés pels serveis públics i assumís que estem en una situació d’emergència, no permetria que es retallés ni un sol euro en educació, ni en sanitat, ni en el salari d’un treballador de baixa per càncer, mentre es gasti un sol euro en ampolles de vi, en dietes inútils i en cotxes oficials. Les despeses sumptuàries que hi havien al pressupost inicial (i que al final poden haver estat moltes més) eren de 3,5 milions d’euros. La despesa en assessors polítics és de més de 12 milions d’euros. Cada diputat cobra 20.000 euros l’any per dietes, encara que visqui a Barcelona. La Generalitat és l’Administració que més organismes té (254) quan tenia el compromís de reduir-los. Penseu que l’any 2009 n’hi havia 203. En un d’aquest, per exemple, en el Consorci del Circuit de Catalunya, el seu màxim directiu cobra 115.000 euros l’any i no se sap quantes dietes més deu acumular. Tenim 254 organismes. Vosaltres mateixos jutgeu on hi ha el “greix” que deia el president de la patronal Sr. Rosell i on està l’os.

Sí, ja sé que tota aquesta despesa és la xocolata del lloro i no arribarem als 4.000 milions que l’Estat exigeix de retallada, però si abans no es treu la xocolata als lloros no es té autoritat moral per demanar sacrificis ni als treballadors públics, ni a la resta de ciutadans.

Mentrestant, cal comprometre’s ja a determinar una data per celebrar el referèndum i un compromís ferm de retorn dels sacrificis demanats posant a les persones per davant dels interessos dels bancs. Altrament, la desafecció està garantida.

Caga tió!

220px-CagatioEls funcionaris de la Generalitat han passat a ser, de facto, funcionaris de l’Estat. La mateixa Generalitat ho reconeix en la seva “Nota informativa sobre l’abonament de la nòmina de desembre” dirigida als seus treballadors quan diu que el pagament de la nòmina depèn d’una transferència de Madrid, concretament del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.
Aquesta és l’explicació que dóna el Govern per justificar que aquest any, per primer cop, els treballadors públics no cobraran res abans del dia 25. S’han acabat el tió, els torrons i papà Noël per aquest any. Ho haurem de deixar pel dia 28, dia dels sants innocents. Però els treballadors de la Generalitat no seran els únics afectats per aquesta mesura ja que això influirà inevitablement en el comerç català, principal destinatari de la despesa en aquests dies.

Sorprèn la facilitat amb la què el Govern de la Generalitat baixa els braços davant la invasió competencial de l’Estat quan es tracta de matèries de funció pública. Més enllà del retard en el pagament de la nòmina d’aquest mes (retard que, per cert, només patiran els treballadors de la Generalitat i no d’altres administracions) el Govern incompleix les seves competències quan, a banda de pagar tard, no paga l’extra de Nadal als seus treballadors ja que això va en contra del que estableixen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. El fins fa poc lehendakari Patxi López va dir que ell donava l’ordre de pagar l’extra als seus treballadors perquè així ho indicava una llei del seu parlament. Bravo! En canvi, a casa nostra, novament es pleguen de braços davant la invasió competencial en matèria de funció pública com tants cops ha succeït últimament. El mateix Consell de Garanties Estatutàries va deixar clar que la mesura d’eliminació de la paga extra comportava una invasió competencial i el mínim que hauria de fer el Govern és recórrer aquesta mesura davant el Tribunal Constitucional.

Davant d’aquest panorama, un pot arribar a la fàcil conclusió que qui dicta el que pot fer i no pot fer la Generalitat és el Govern de Rajoy. Que qui pren les decisions importants a Catalunya és, en realitat, el Govern del PP de Madrid. Qui paga, mana.

Potser algú que no sigui funcionari i encara estigui llegint l’article pensarà que hi ha gent que ho està passant pitjor o, fins i tot, que no te feina. Doncs jo li diria que pensi en què beneficia a qui no té feina que els treballadors públics cobrin tard. Que pensi tot el que es deixarà de vendre al retallar el poder adquisitiu a més de 200.000 treballadors de Catalunya i com pot afectar això al comerç i a l’ocupació. Que pensi, sobre tot, que els treballadors de la banca intervinguda cobraran la seva extra de Nadal gràcies als ajuts públics fets a costa de retallar els sous dels funcionaris, del copagament sanitari, de congelar les pensions, de retallar l’estat del benestar. I, sobre tot, que pensi que mentre tot això passa, i mentre els fills dels treballadors públics no tenen res per fer cagar el tió, els membres del Parlament de Catalunya sí hauran cobrat la seva paga extra, i a més l’hauran cobrada abans del dia 25.

Que passeu un Bon Nadal!