Titànic

Edward Smith va ser el capità del RMS Titànic, el qual va salpar del port de Southampton un 10 d’abril de 1912 cap a l’Ítaca de segle XX, Nova York. Al cap de cinc dies, de matinada, com ja sabeu, el vaixell es va enfonsar després de topar amb un iceberg. No va quedar viu pràcticament ni el tato. Això sí, els músics no van parar de tocar, com si res no hagués de passar.
Al cap d’un segle, els catalans, estem recreant una mena de “pessebre vivent” del que va ser aquell fet. On diu Titànic, digueu Catalunya i on diu Edward Smith digueu Artur Mas; on diu 10 d’abril de 1912, digueu 27 de setembre de 2015 i qui diu cinc dies, diu tres mesos. De músics, malauradament en podreu trobar molts.
Algú acostumat a les metàfores marineres hauria de saber que el primer responsable de la deriva d’un vaixell és el capità. Ara, es poden trobar excuses i/o culpables (aquest serà l’esport de tothom d’aquí a les noves eleccions) però, el què és evident, és que el mandat el tenia el grup de Junts pel Sí i que aquests, o no han sabut o no han pogut portar-lo a terme. Quan un grup no arriba a la majoria absoluta és delirant pretendre que altres grups hagin de votar favorablement el teu candidat només per una qüestió matemàtica. La política no es redueix a aquesta lògica cartesiana. Cal trobar consensos i aquests no s’han trobat. Culpabilitzar ara la CUP només serveix per desviar l’atenció de la pròpia incapacitat. Dit això, deixeu-me que us digui que tampoc no entenc el que ha fet la CUP.
Si, des d’abans del 27S, tothom sabia que la CUP no votaria favorablement a Mas com a President de la Generalitat, no entenc que s’iniciés les negociacions sense haver aclarit, en primer terme, aquesta qüestió. Altrament, el fet de asseure’s a negociar donava a entendre, tant per part d’uns com dels altres, que aquesta qüestió podria arribar a canviar. No ha estat així i hem perdut miserablement tres mesos. Però si el posicionament de la CUP respecte no investir Mas era clar, en canvi, el de Junts pel Sí oferia alguns dubtes. En primer lloc, el candidat anava en el lloc quatre, com dient: la persona no és important. “Puc ser el primer o puc ser l’últim, ja veieu que no hi ha condicions personals”, va dir Mas. En segon lloc, el mandat de la coalició era fer un plebiscit: “No és la llista de Mas, és la papereta del Sí”, deia Romeva. Per això la coalició es deia Junts pel Sí, no Junts pel Mas. Per tant, els votants de Junts pel Sí a qui han de demanar responsabilitats és a aquesta coalició respecte per què han prioritzat, al final, el nom per sobre de l’objectiu. Francament, em costa d’entendre, fins i tot des del punt de vista d’una estratègia de partit, per què CDC està disposada a perdre el control de la presidència de la Generalitat en unes eleccions en comptes d’accedir a que sigui, per exemple, Munté en comptes de Mas el president durant 18 mesos. Algun dia, suposo, ens ho explicaran.
De moment, sembla que anem cap a unes noves eleccions, aquest cop sí, autonòmiques. Veurem qui promet fer un referèndum unilateral d’autodeterminació, única via per la qual es pot accedir a la independència i qui continua venent il·lusionisme. I, sobretot, veurem què prioritzen ara els catalans.

Anuncis

El despertar de la força

La Generalitat inicia aquest 2016 novament amb una pròrroga pressupostària. Aquest és un mecanisme previst a les lleis de finances pensat per al cas que, arribats a 31 de desembre, no s’hagués aprovat el pressupost de l’any següent. No és, per tant, una situació imprevista per la llei però sí extraordinària. L’aspecte rellevant és que a Catalunya ha deixat de ser un mecanisme extraordinari per a ser l’habitual. Ens hem de remuntar al 2010 per trobar uns pressupostos de la Generalitat que no haguessin utilitzat el mecanisme de la pròrroga. Sense dubte, la fragmentació política parlamentaria unida a la constant convocatòria d’eleccions impossibiliten, molt sovint, l’aprovació dels pressupostos a temps d’evitar una pròrroga.

A Espanya, en canvi, l’astut Rajoy ja donava per descomptada la pèrdua de la majoria absoluta al Congreso, i per això va optar per aprovar els pressupostos abans de les eleccions, de manera que el nou govern es trobés ja amb uns pressupostos aprovats. Amb aquesta maniobra es va estalviar haver-los de prorrogar i la incomoditat d’haver-los de pactar amb altres partits.

Tot i així, l’aspecte més preocupant dels pressupostos de la Generalitat no és que cada any estiguin prorrogats, sinó la seva manca absoluta d’autonomia financera. Als talibans defensors del literal de la Constitució (com i quan els hi convé) miren cap a un altra banda quan el govern del PP trepitja impunement l’article 156 que proclama que “les Comunitats Autònomes gaudiran d’autonomia financera”.

Actualment la Generalitat no pot decidir la seva política d’endeutament: el com i el quant del deute el decideix el Montoro. Però, què voleu que us digui, tots sabíem ja que el FLA en sí mateix no és més que la intervenció financera de la Generalitat. Però encara que no existís el FLA, encara que l’economia anés vent en popa, la Generalitat continuaria sense poder decidir sobre els seus ingressos ja que el sistema fiscal està en mans de l’Estat espanyol, que és qui dissenya i qui regula i qui recapta el 95 per cent dels impostos que paguem els catalans. I sense capacitat per a decidir sobre els ingressos, les polítiques de despesa estan absolutament condicionades. Si d’alguna cosa ha de servir la sobirania de Catalunya és per a deslligar-nos d’un sistema fiscal espanyol que juga contra els interessos de Catalunya. Ni la distribució de la càrrega fiscal, ni la proporció entre fiscalitat directa i indirecta, ni el disseny dels beneficis fiscals, ni la política de gestió, basada en la repressió i la sanció, juguen a favor de la idiosincràsia i l’estructura econòmica del nostre país. Per molt que parlin de l’eficàcia de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, no hem d’oblidar que estem en un país amb xifres rècord de frau fiscal i on l’economia submergida s’estima que equival al 20% del PIB d’Espanya. Alguna cosa és evident que no s’està fent bé.

La independència cal veure-la també com a una oportunitat de començar a fer les coses diferents i millor del que fins ara ha fet l’estat espanyol en matèria tributària. No caiguem, per tant, en l’error de copiar mimèticament el que es fa a Espanya, apressats per una mena de Síndrome d’Estocolm, i emmirallem-nos en els països que són capaços de dissenyar i executar eficientment un sistema tributari veritablement just. Catalunya té una força fiscal enorme malbaratada per la convivència amb l’economia submergida i el frau del sistema espanyol, per l’elusió fiscal que permet la legislació espanyola, pels absurds beneficis fiscals que no serveixen als interessos generals i, sobre tot, perquè la recaptació ens la fan i la distribueixen uns altres, provocant, a més un insuportable i crònic dèficit fiscal. És moment de despertar aquesta força fiscal i posar-la al servei de tots els ciutadans de Catalunya.

Una pregunta normal.

La successió del cap d’Estat espanyol la veig com un moviment del joc d’escacs. El Rei s’enroca. Quina és la següent jugada? Des del meu punt de vista aquest moviment obre la porta a una possible reforma constitucional. Un cop obert el meló de la reforma de la Carta Magna és probable que afectés la Corona, atès que hi ha consens a Espanya en suprimir la discriminació per raó de gènere en l’ordre de successió. Suposo que ningú volia pensar en tenir a la infanta Elena de Reina d’Espanya, per tant s’havia de fer la successió abans de reformar la Constitució i així garantir la successió en el Príncep Felip.

Un cop nomenat el nou Rei (Felip VI “el preparat” o “el breu”, com preferiu), és possible que l’Estat faci algun intent de reforma del model territorial que ens sigui presentat a Catalunya com a una tercera via, la qual, alguns polítics des d’aquí (com a portaveus d’una determinada elit econòmica) estan desitjant que arribi per a poder eludir la qüestió de la independència. Però és impossible que arribi cap proposta mínimament encoratjadora entre els que practiquen un sistemàtic genocidi cultural als Països Catalans. Encara que alguns sentin cantes de sirena, i encara que aquests cants de sirena es concretin en propostes reals, ja podeu tenir per segur que l’Estat espanyol incomplirà sempre els seus compromisos amb Catalunya seguint una tradició tant antiga com la corona borbònica.

Reconec que hi ha la possibilitat que m’equivoqui i que el Govern de Madrid no plantegi cap reforma constitucional ni faci cap oferta que es pugui interpretar com a tercera via. En aquest segon cas voldrà dir que el Govern espanyol dóna per fet que no es farà la consulta el 9 de novembre perquè coneix la feblesa de determinació del Govern català.

Tant si estem en un cas com en l’altre, la pregunta del 9 de novembre s’hauria de reformular. Si l’Estat inicia una reforma constitucional que comporti un canvi en el model territorial, el referèndum per la “tercera via” ja el convocarà Rajoy per a tota Espanya. Per tant, deixa de tenir sentit que nosaltres ens formulem la primera pregunta de la consulta. Si, en canvi, l’Estat no “ofereix” cap alternativa a la independència, també deixa de tenir sentit que nosaltres formulem la primera pregunta de la consulta. Perquè, anem a veure, qui contestés “sí” a aquesta primera pregunta i no a la segona, només cabria qualificar-lo d’imbecil. A què estararia dient “sí”? A un xec en blanc al Govern d’Espanya? Diria “sí” sense saber a què? Ja sé que aquesta és una actitud molt catalana: vendre’ns abans que ens comprin. Però potser ha arribat l’hora, no de deixar de ser catalans, sinó de deixar de ser imbecils, com deia el Joan Sales.

De manera que si volem ser un país normal, cal que formulem una pregunta normal, com a Escòcia: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?” Sí o No. Així de fàcil. I que l’Estat espanyol reformi la seva constitució si vol. O no.

Polític per accident

Coneixeu algú que l’hagin triat més d’un cop per a formar part d’una mesa electoral? Tots hem sentit casos de gent que ha repetit com a membre d’una. En conec un cas que va ser convocat en sis de les darreres deu convocatòries electorals la qual cosa fa sospitar que alguna cosa no es deixa a l’atzar. No sé vosaltres però jo, quan es produeix un anunci d’una convocatòria electoral, en tornar cada dia a casa meva, obro amb tensió la bústia per la incertesa de trobar-me un avís de notificació de l’autoritat competent amb el nomenament com a membre d’una mesa electoral.
Sembla ser que cada cop que hi ha unes eleccions es trien per sorteig els membres que han de compondre les meses entre els ciutadans de cada secció de la seva circumscripció electoral. Aquest sorteig, francament, no sé com es fa. Representa que es tria de forma aleatòria entre els menors de setanta anys que no siguin analfabets. Però us heu trobat alguna vegada, posem, un jugador del Barça? O alguna altra persona famosa a la mesa on aneu a votar? Jo no.
Aquesta “sort” em recorda aquells que reiteradament els toca la rifa, com al matrimoni Fabra que en poc temps els va tocar cinc cops la loteria. Quina casualitat, oi? Em jugo el que vulgueu que a ells no els va tocar mai estar en una mesa electoral. La fortuna té aquests capricis.
En més d’una ocasió s’ha comentat la conveniència de triar persones en atur, voluntaris, per a ser membres de les meses electorals. De moment la llei no ho preveu així de manera que, en les següents convocatòries a les urnes, continuarem amb el mateix sistema aleatori que fins ara.
Ja veieu que el sistema polític és refractari als canvis en un moment en què la societat està demanant a crits regeneració en tots els nivells. Molts creuen que el sistema actual de llistes tancades no satisfà els desitjos de la societat. No sé què passaria en aquest país si tinguéssim llistes obertes. Provablement seríem capaços de votar en Chiquito de la Calzada com a president. I, què voleu que us digui! Vist el que tenim, dubto que ho fes pitjor que en Rajoy. Però, deixant de banda situacions extremes, està clar que la forma de triar els candidats i d’elaborar les llistes pels partits polítics és molt millorable des d’un punt de vista democràtic. Amb les formes actuals, el que s’ha aconseguit és allunyar els polítics de la ciutadania i a aquesta dels polítics, que els veuen com a un col•lectiu endogàmic a qui només els interessa ells mateixos.
No sé quina seria la solució, francament. Només crec que cal exigir més transparència, publicitat i democràcia als processos interns dels partits polítics. Entre tant us deixaré sobre la taula una proposta per a què reflexioneu. Què passaria si triéssim els polítics per sorteig entre tots els ciutadans amb dret a vot? Què passaria si els 135 diputats del Parlament de Catalunya, els 350 diputats de les Corts espanyoles, els 265 senadors, els milers d’alcaldes i regidors es triessin de forma aleatòria entre tots els ciutadans amb dret a vot com els membres de les meses electorals? Com a mínim, garantiríem que no hi hauria cap polític analfabet cosa que actualment ja veieu que no és així. No estaríem acostant aleshores i de veritat la política al poble i a l’inrevés? Quin seria el resultat? Només imaginar-ho ja resulta un exercici estimulant.
Si el sistema per triar els representants dels ciutadans es fes d’aquesta manera aleatòria n’hi hauria que protestarien pel resultat de la seva fatalitat mentre d’altres s’alegrarien de la seva ventura de manera que uns hi voldrien repetir i altres farien l’impossible per a no ser triats mai. Mai no plou a gust de tothom.

Per un sí o per un no.

“Una consulta no vinculant. Una consulta legal. Una consulta pactada. Una consulta consensuada. Hem de fer-ho bé. No ens podem precipitar. Hem d’anar a poc a poc. Hem d’obtenir una majoria suficient. No podem dividir el país.” Etcètera. Totes aquestes expressions les diuen aquelles persones que no estan a favor de fer un referèndum sobre la independència però que tampoc no s’atreveixen a oposar-se obertament. Més que res, perquè dir no a la possibilitat d’un referèndum sona antidemocràtic. De manera que s’excusen en aspectes circumstancials per no haver d’afrontar un no. Com la dona que li diu al marit: “avui tinc migranya”, o com quan la TVE ens deia antigament “por causas ajenas a nuestra voluntad”, per no dir que els havia petat un repetidor. Tot plegat són eufemismes d’una negativa mal assumida.

La Vicepresidenta Ortega va parlar l’altre dia d’una “majoria suficient” en la consulta (sobre la independència). I, de forma implícita, es va referir a la participació de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que va ser d’un 69%. Em sorprèn que, a aquestes alçades ens vulguem reinventar les regles de la democràcia. La majoria és la majoria, sigui pel marge que sigui, aquí i a la República Popular de la Xina, que diria en Carod Rovira. Recordem que Bush Jr es va proclamar President dels Estats Units només per una ajustadíssima diferència d’uns centenars de vots respecte d’Al Gore, i bé que el van proclamar President dels Estats Units. A Espanya mateix, el referèndum sobre la Constitució Espanyola va tenir una participació del 67%; insuficient, doncs, a ulls de l’Ortega. Al de l’OTAN van participar un 59%, mentre que al de la Constitució Europea la participació va ser d’un minso 41%. Però a casa nostra la cosa no està per llençar coets. L’Estatut del 79 es va aprovar amb una participació del 59% i el del 2006 amb una del 49%. No cal ni esmentar el referèndum sobre la reforma de la Diagonal a Barcelona que no va comptar amb més del 12% del vot, i això que qualsevol podia votar per internet amb uns controls, diguem, que laxos. Per tant, no sé a sant de què ve ara que ens posem nosaltres sols una exigència que no s’ha demanat a ningú més al món. Em temo que la Vicepresidenta devia tenir migranya el dia que va fer aquestes declaracions.

La cosa que més em va sorprendre de les declaracions del MH President en la seva presentació del Pla de Govern d’aquesta legislatura és que va dir que la consulta no seria vinculant. La motivació, doncs, per a obtenir una gran participació, està servida. Per a què hem de perdre el temps anant a dipositar un paperet a una urna si ningú no el tindrà en consideració? A veure un moment. Això que ho digui en Rajoy, que s’escuda en la “legalitat” per prohibir drets és, fins a cert punt, esperable. Ara, que ho digui qui, presumptament, està disposat a convocar el referèndum, sona una mica estrany. Si el que es pretén amb el referèndum és obtenir una resposta positiva aleshores la desvinculació amb el marc jurídic espanyol és inevitable. Així que no s’entén fer referència a l’ordenament jurídic espanyol.

D’altra banda, el que farà que el referèndum sigui vinculant és que qui el convoqui digui que per ell ho serà. I és que no pot ser d’una altra manera. Més enllà del que pugui dir un reglament espanyol està la voluntat del poble de Catalunya. I si els catalans voten en una consulta (no vinculant sota l’ordenament jurídic espanyol) que sí volen la independència, voldrà dir que continuarem a l’Estat espanyol? Aleshores, a sensu contrari, en una consulta no vinculant com diu en Mas, si surt no a la independència, què farà en Mas? Proclamar l’Estat Català des del balcó de la Generalitat? A veure si al final resultarà que els partidaris de la independència haurem de votar no mentre que els unionistes hauran de votar sí.

No ens fem trampes al solitari: si convoquem un referèndum (encara que li diguin consulta) serà vinculant de totes totes. I si hi ha un vot més del sí que del no el resultat serà democràticament inapel·lable. Aquí, i a la República Popular de la Xina.

Hisenda impròpia

Dels 947 municipis de Catalunya l’Agència Tributària de Catalunya només té presència en quatre. Es tracta de les quatre capitals catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. A la resta de municipis no trobareu un sol funcionari o treballador d’aquest organisme fent funcions tributàries. Si al llegir això esteu sorpresos us convido a seguir fins al final.
Us preguntareu aleshores qui exerceix, en la majoria de pobles i ciutats catalanes, les funcions de recaptació i gestió tributària d’aquest buc insígnia cridat a ser una “estructura d’Estat”. Doncs molt senzill: un col•lectiu de funcionaris de l’Estat conegut com a Registradors de la Propietat. Possiblement alguns de vosaltres pensarà que això és així per alguna imposició de l’Estat, molt poc predisposat d’altra banda, a cedir competències en aquesta matèria. Doncs no, us equivocaríeu. És la Generalitat qui renuncia a fer les funcions tributàries a 941 municipis de Catalunya perquè li dóna la gana. Bé, potser encara hi ha algú que pensa que ho han decidit així perquè no tenen mitjans i aquests Registradors fan molt bé la seva feina.
Mentre Catalunya estava l’any passat en plena campanya electoral, al mateix temps que l’Artur Mas anava a Madrid a reclamar un Estat propi i el dret a decidir, mentre clamava per construir estructures d’Estat, el Govern de la Generalitat va renovar el Conveni amb els Registradors per tres anys més. Això vol dir que, fins al 2015 la gestió tributària de 941 municipis de Catalunya continuarà en mans d’aquests alts i privilegiats funcionaris de l’Estat espanyol. (Per cert, recordem que el mateix President del Govern espanyol és Registrador de la propietat). A canvi la Generalitat haurà d’abonar als Registradors, en concepte d’honoraris, un 25 per cent de totes les sancions i complementàries que girin sobre els contribuents de la seva àrea d’influència. A més, rebran un percentatge sobre el volum total del que voluntàriament paguin els ciutadans pels impostos recaptats en el seu territori, i que per la Generalitat suposa rebre al voltant d’un 2,3 per cent menys d’impostos.
Francament no s’entén que es vulgui transformar l’Agència Tributària de Catalunya en una “estructura d’Estat” i, al mateix temps, es comprometi la gestió a un elevat cost pels propers tres anys. A Galícia ho tenien clar i l’any passat l’Agència Tributària de la Xunta va assumir les competències dels Registradors. El conseller responsable va declarar que “nos sobramos y nos bastamos con nuestra Agencia Tributaria para gestionar todos los impuestos de Galícia”. Bravo! La setmana passada va ser el torn de la Comunitat de Múrcia. Allà, la respectiva Agència Tributària murciana va assumir també aquestes competències. El motiu donat per la consellera d’Economia de Múrcia va ser per “estalviar costos”. Bravíssim! A Catalunya, a més dels motius donats pels gallecs i murcians, en tenim un altre: volem construir un Estat. Ens ho comencem a creure?

El vestit de l’Almirall.

colomJust vuitanta anys abans de la inauguració de la primera exposició universal de Barcelona, el 2 de maig de 1888, es produïa a Madrid l’aixecament popular contra les forces napoleòniques conegut a Catalunya com la guerra del francès. Mentre els espanyols lluitaven per la seva independència, els catalans varem encunyar la primera pesseta que va circular al món. Hauríem d’esperar seixanta anys més per a què aquesta pesseta fos adoptada per Espanya com a moneda pròpia. De manera que, al 1888 quan es va inaugurar el monument de Cristòfol Colom al Portal de la Pau va ser pagat amb les noves pessetes i, com sempre, va comportar la seva polèmica corresponent. Si ara és l’alcalde Trias qui ha de donar explicacions pels 100.000 euros de la samarreta Nike, aleshores li va tocar a l’alcalde Rius i Taulet donar la cara per les més de 300.000 pessetes de pressupost.

Tots sabem que una samarreta, per molt XXXL que sigui, no arriba a tenir la consideració d’una lona que cobreix una bastida, per la qual cosa no s’acaba d’entendre l’explicació oficial per justificar l’ús d’un monument com a suport publicitari. Però, francament, tampoc no acabo d’entendre que el RCD Espanyol s’indigni per la laxitud de l’ajuntament en complir la normativa i, en canvi, no protesti per altres incompliments com ara que es permeti passejar a gossos sense lligar o no es multi als ciclistes que van per la Rambla de Catalunya, per posar altres exemples de permissivitat municipal. Per tant, els espanyolistes, en realitat, han tingut un atac de banyes amb el que consideren que encara és el seu ajuntament. I és que a l’Espanyol li ha passat el mateix que a molts altres ciutadans de Barcelona que als anys noranta van vendre el seu pis i se’n van anar a viure a St Cugat i, passats els anys es van enyorar de la seva ciutat de la qual mai s’han deslligat emocionalment.

I és que la polèmica sempre ha acompanyat aquest monument. El fet que l’almirall apunti amb seu índex cap al Mediterrani posa de manifest un fet desconcertant. Si assenyalava Amèrica, és evident que anava errat. Però potser simplement ho fa de forma simbòlica. N’hi ha qui diu que en realitat apunta a les Índies que és cap on ell volia anar. Però hi ha qui diu que apunta cap a Gènova, on diuen els espanyols que va néixer per no admetre que era català. Jo crec que cap d’aquestes teories és certa. Per a mi és evident que l’estàtua fa anys que ens assenyala el camí als catalans indicant la ruta cap a Ítaca. El MH President Artur Mas ho sap i per això sempre fa servir metàfores marineres.

Però l’argument definitiu de què Cristòfol Colom era català és un aspecte que ningú no comenta. Si us hi fixeu veureu que l’escultura no porta pantalons. Jo crec que no en porta perquè, per tal d’aconseguir el finançament necessari per a la seva empresa, va haver d’abaixar-se’ls davant el poder espanyol, com sempre hem fet els catalans. En cinc-cents anys no hem canviat gaire.