A bodes em convides

220px-Quiveasopar2CiU està en campanya electoral. Si no fos així, no entenc la tournée que ha iniciat Artur Mas pel Baix Llobregat per explicar les bondats de l’estat propi als habitants del “cinturó vermell”, els quals es pressuposen desafectes a la causa independentista. Jo creia que aquesta funció de predicador de la paraula sobiranista estava en mans de l’Assemblea Nacional de Catalunya i no pas d’un partit polític.

A ulls dels habitants de la corona metropolitana la imatge del president de la Generalitat s’associa més a Eduardo Manostijeras que no pas al Prometeu del segle XXI. Per tant, els ciutadans d’aquesta àrea (votants del PSC i del PP desenganyats) fàcilment identificaran retallades amb independència aconseguint l’efecte contrari del suposadament pretès. Però vaja, cadascú fa la campanya com millor sap.

Ja sé que alguns de vosaltres pensareu que no pot ser que estiguem en campanya quan fa pocs mesos de les eleccions. A més, CiU i ERC han signat un pacte de governabilitat. Sí, és cert. I aquest pacte preveia, en primer lloc, que ERC donaria suport a la investidura d’Artur Mas. Així ho va fer. El segon punt de l’acord és el que parlava de fer accions cap a la convocatòria d’un referèndum, entre les quals es preveia crear el Consell de Transició Nacional. Fet. Aprovar la declaració de sobirania. Fet. Iniciar una negociació i diàleg amb l’Estat. Ni està fet ni se l’espera. Representa que, en el primer semestre de l’any, s’ha de demanar formalment a l’Estat la petició de referèndum. O sigui, com una petició de mà a casa del pare de la núvia rotllo “Endevina qui ve a sopar”, on el paper de Sidney Poitier l’ha de fer l’Artur Mas. La llàstima és que ni Rajoy és Spencer Tracy ni Rubalcaba és Katherine Hepburn, per la qual cosa el final tampoc no pot ser el mateix.

Sigui com sigui, no hem de perdre les formes i cal que es visualitzi la petició de mà. Quina millor manera de dir-li al pare de la núvia que ens l’estimem de debò que proposar-li, d’entrada, la data del casament. Per tant, si anem seriosament, el que cal és proposar una data per al referèndum. Particularment no tinc una idea formada de quina data seria la millor. Algunes persones diuen que millor seria fer-lo cap a la primavera (que sempre llueix més) i que, per tant, seria bo que coincidís amb les eleccions europees, el 25 de maig de 2014. La proposta feta així a l’Estat, acompanyada d’una data al calendari, seria la prova irrefutable que volem el referèndum i, en conseqüència, l’Estat hauria d’entrar a negociar la forma de com fer-lo possible. No oblidem que el món ens mirarà a uns i altres.

Si per el contrari esperem que sigui l’Estat que ens autoritzi prèviament, i que després ens proposi una data, podem esperar asseguts. Quan és el pare de la núvia qui ha de demanar al candidat a gendre una data pel casament és que la núvia no s’ho val. Aleshores va sent hora de buscar-se una de nova. Doncs, això: si no hi ha referèndum, eleccions.

“Corralito” a Catalunya.

En una illa del Mediterrani, a més de tres mil quilòmetres de distància de Catalunya, on a dures penes viuen un milió de persones, l’Estat que la governa ha decidit fer un “corralito” per indicació de la troika, a canvi d’un rescat de 10.000 milions d’euros. Aquest fet ha causat molt rebombori i ha indignat, no només als soferts ciutadans de Xipre, sinó també als comentaristes polítics del nostre país.
Un d’aquests comentaristes ha estat l’admirat Jordi Basté a RAC1 que aquest matí, en el seu davantal habitual, ha posat a caure d’un burro les autoritats xipriotes: “qui roba a un banc és un lladre, però qui roba als clients és un quinqui” es lamentava el Basté. S’entén la indignació quan es fa des de l’empatia i un pensa que una mesura així ens la podrien aplicar a nosaltres qualsevol matí de divendres.
El “corralito” xipriota de marres, com sabreu, consisteix en retenir, com si fos un impost, el 6,75% de tots els dipòsits bancaris que no arribin als 100.000 euros. Als que passin d’aquesta xifra se’ls aplicarà una confiscació del 9,9%. D’aquesta manera es penalitza qui té uns calerons estalviats la qual cosa ha semblat intolerable no només al Basté sinó també a tots els comentaries habituals que l’acompanyaven: Pilar Rahora, Màrius Carol, Xavier Sardà i Paco Marhuenda. Dels seus comentaris indignats m’ha semblat interpretar un cert horror a l’imaginar-se que ells mateixos poguessin patir una mesura com aquesta. Molt humà i molt empàtic per la seva part.
Però, penseu, què són els diners que un acumula al Banc? En principi, són els estalvis. Molt bé. Aleshores, si són estalvis, són aquella part dels diners que a un li queden després d’haver cobert les seves necessitats primàries i, potser, algun merescut caprici més. Si és així, la mesura xipriota no estaria traient el pa de la boca a ningú. Això no la fa ni més bona ni més justa, que consti. Dic això perquè pitjor seria requisar els diners a la gent abans de què poguessin satisfer les seves necessitats bàsiques, no creieu? Això sí seria de malvats i cruels. Si això passes, no em puc ni imaginar quina seria aleshores la reacció del Basté i els seus tertulians. I això que estem parlat d’una illa a més de tres mil quilòmetres de distància!.
Però, ai amics! Resulta que això ja està passant a casa nostra! La Generalitat de Catalunya ha aplicat un “corralito” sobre la nòmina de 200.000 treballadors públics catalans confiscant-los l’equivalent al 7% de la seva nòmina, és a dir, dels seus diners. És tant com agafar-los dels comptes corrents dels treballadors, igual que ha fet el Govern xipriota. En aquest cas, però, no es tracta dels estalvis, sinó del salari abans de pagar les despeses bàsiques. Quan això va passar, no vaig sentir la mateixa indignació de l’escoltat Basté i els seus tertulians. Potser els treballadors públics hauríem de ser xipriotes per a què sentin un mínim d’empatia vers nosaltres.
Amb el que portem de retallades a Catalunya probablement ens donaria per a rescatar nosaltres solets alguna illa més del Mediterrani on podríem enviar, de pas, a tots els nostres funcionaris.

Retallant estructures d’Estat.

columnesEl Govern de la Generalitat parla de crear estructures d’Estat mentre retalla l’Administració Pública per complir amb l’objectiu de dèficit que l’imposa l’Estat espanyol. Alhora, privatitzen els serveis públics provocant que, a mig termini, acabin sortint més cars i amb una pitjor qualitat.

Novament, els toca als treballadors públics quadrar els números del conseller Mas-Colell. De res serveix que l’article 31 de la Constitució (com el de totes les constitucions del món) digui que “tothom contribuirà amb el sosteniment de les despeses públiques”. Per què els treballadors del sector públic han d’aportar més que la resta de ciutadans? El sector públic és (hauria) de ser de tots i entre tots l’hem de finançar. Però el conseller Mas-Colell actua com un simple comptable que no creu ni en els serveis públics ni en el país.

Em direu que la Generalitat no té prou recursos i segurament tindreu raó. La Generalitat no té recursos suficients perquè està sotmesa a un règim financer abusiu. No és lògic que cada any “desaparegui” entre el 8 i el 10% del PIB català, uns 16.000 milions d’euros que recapta l’Estat a casa nostra i que no tornen mai més. No és lògic que, assumint aquest espoli fiscal, l’Estat tampoc no compleixi els compromisos d’inversió previstos que comproten ja 8.000 milions d’euros més. Això ja era així abans de la crisi, però ara s’ha agreujat la situació per la dependència financera de l’Estat.

Podem assumir que aquesta és una situació excepcional i que, per això, cal dotar-se d’un Estat propi. Però, entretant, què està fent el Govern de la Generalitat per protegir els interessos dels seus ciutadans i dels seus treballadors? Jo crec que no en fa prou senzillament perquè ni creu en els serveis públics ni, en realitat, creu en un nou Estat per a Catalunya. Si veritablement apostés pels serveis públics i assumís que estem en una situació d’emergència, no permetria que es retallés ni un sol euro en educació, ni en sanitat, ni en el salari d’un treballador de baixa per càncer, mentre es gasti un sol euro en ampolles de vi, en dietes inútils i en cotxes oficials. Les despeses sumptuàries que hi havien al pressupost inicial (i que al final poden haver estat moltes més) eren de 3,5 milions d’euros. La despesa en assessors polítics és de més de 12 milions d’euros. Cada diputat cobra 20.000 euros l’any per dietes, encara que visqui a Barcelona. La Generalitat és l’Administració que més organismes té (254) quan tenia el compromís de reduir-los. Penseu que l’any 2009 n’hi havia 203. En un d’aquest, per exemple, en el Consorci del Circuit de Catalunya, el seu màxim directiu cobra 115.000 euros l’any i no se sap quantes dietes més deu acumular. Tenim 254 organismes. Vosaltres mateixos jutgeu on hi ha el “greix” que deia el president de la patronal Sr. Rosell i on està l’os.

Sí, ja sé que tota aquesta despesa és la xocolata del lloro i no arribarem als 4.000 milions que l’Estat exigeix de retallada, però si abans no es treu la xocolata als lloros no es té autoritat moral per demanar sacrificis ni als treballadors públics, ni a la resta de ciutadans.

Mentrestant, cal comprometre’s ja a determinar una data per celebrar el referèndum i un compromís ferm de retorn dels sacrificis demanats posant a les persones per davant dels interessos dels bancs. Altrament, la desafecció està garantida.

Caga tió!

220px-CagatioEls funcionaris de la Generalitat han passat a ser, de facto, funcionaris de l’Estat. La mateixa Generalitat ho reconeix en la seva “Nota informativa sobre l’abonament de la nòmina de desembre” dirigida als seus treballadors quan diu que el pagament de la nòmina depèn d’una transferència de Madrid, concretament del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.
Aquesta és l’explicació que dóna el Govern per justificar que aquest any, per primer cop, els treballadors públics no cobraran res abans del dia 25. S’han acabat el tió, els torrons i papà Noël per aquest any. Ho haurem de deixar pel dia 28, dia dels sants innocents. Però els treballadors de la Generalitat no seran els únics afectats per aquesta mesura ja que això influirà inevitablement en el comerç català, principal destinatari de la despesa en aquests dies.

Sorprèn la facilitat amb la què el Govern de la Generalitat baixa els braços davant la invasió competencial de l’Estat quan es tracta de matèries de funció pública. Més enllà del retard en el pagament de la nòmina d’aquest mes (retard que, per cert, només patiran els treballadors de la Generalitat i no d’altres administracions) el Govern incompleix les seves competències quan, a banda de pagar tard, no paga l’extra de Nadal als seus treballadors ja que això va en contra del que estableixen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. El fins fa poc lehendakari Patxi López va dir que ell donava l’ordre de pagar l’extra als seus treballadors perquè així ho indicava una llei del seu parlament. Bravo! En canvi, a casa nostra, novament es pleguen de braços davant la invasió competencial en matèria de funció pública com tants cops ha succeït últimament. El mateix Consell de Garanties Estatutàries va deixar clar que la mesura d’eliminació de la paga extra comportava una invasió competencial i el mínim que hauria de fer el Govern és recórrer aquesta mesura davant el Tribunal Constitucional.

Davant d’aquest panorama, un pot arribar a la fàcil conclusió que qui dicta el que pot fer i no pot fer la Generalitat és el Govern de Rajoy. Que qui pren les decisions importants a Catalunya és, en realitat, el Govern del PP de Madrid. Qui paga, mana.

Potser algú que no sigui funcionari i encara estigui llegint l’article pensarà que hi ha gent que ho està passant pitjor o, fins i tot, que no te feina. Doncs jo li diria que pensi en què beneficia a qui no té feina que els treballadors públics cobrin tard. Que pensi tot el que es deixarà de vendre al retallar el poder adquisitiu a més de 200.000 treballadors de Catalunya i com pot afectar això al comerç i a l’ocupació. Que pensi, sobre tot, que els treballadors de la banca intervinguda cobraran la seva extra de Nadal gràcies als ajuts públics fets a costa de retallar els sous dels funcionaris, del copagament sanitari, de congelar les pensions, de retallar l’estat del benestar. I, sobre tot, que pensi que mentre tot això passa, i mentre els fills dels treballadors públics no tenen res per fer cagar el tió, els membres del Parlament de Catalunya sí hauran cobrat la seva paga extra, i a més l’hauran cobrada abans del dia 25.

Que passeu un Bon Nadal!

Empendre a Catalunya

EmpendreFa tot just un any, vaig publicar en aquest Bloc un article titulat “Conflicte d’interessos” en el que alertava del perill i l’error que suposaria el que la Generalitat vengués l’empresa pública Tabasa a Abertis, presidida per Salvador Alemany.
Recordem que, a l’inici de l’anterior legislatura, el Govern dels millors es va fer acompanyar d’un consell assessor (d’experts van dir), el Consell Assessor per a la Reactivació de l’Economia i el Creixement (CAREC) al capdavant del qual es va col•locar el president d’Abertis, el senyor Salvador Alemany.
Ràpidament es van afanyar a dir que les conclusions d’aquest òrgan, emeses com a informes, no tenen caràcter vinculant ni prenen posicions tancades, sinó que presenten reflexions per a què el Govern prengui decisions. Curiosament veiem com ara el Govern és ven TABASA. Aquesta empresa factura més de 40 milions d’euros i dóna uns beneficis anuals de més de 8 milions d’euros. Així doncs, per què la Generalitat s’hauria de vendre un patrimoni que genera beneficis? Per què la Generalitat hauria de renunciar a una empresa que li aporta ingressos segurs en els propers anys?
La resposta oficial la trobem en la precària situació financera de la Generalitat. Vendre patrimoni públic és una pèrdua per a tots. Però, a més, és una mala idea que el mateix senyor que aconsella el Govern qui acabi sent beneficiari de les actuacions d’aquest Govern. Algú podria veure aquí un conflicte d’interessos que no afavoreix ni al senyor Alemany, ni a Abertis ni al mateix Govern de la Generalitat.
Francament, trobo incomprensible que es tracti amb tota la naturalitat del món que la mateixa persona que assessora al Govern a través del CAREC sigui, al seu torn, el primer beneficiari de la privatització de les empreses públiques de la Generalitat que donen beneficis. Atenció emprenedors: així és com es fan negocis a Catalunya! És aquest l’exemple d’empresari que volem a casa nostra? És aquest el model de negoci privat que volem potenciar? Com se li pot dir empresari (literalment, algú que empren) a qui viu dels contactes amb el poder i a costa dels pressupostos públics?
La manca de transparència i l’ombra de sospita de conflicte entre interessos públics i interessos privats sobrevola aquesta operació. Què voleu que us digui, potser l’Oficina Antifrau hauria d’actuar d’ofici.

12 d’octubre: diada nacional de Catalunya

El dia 12 d’octubre de 1582 no va existir. El papa de Roma, Gregori XIII, va decretar el seu famós calendari gregorià (en substitució de l’anterior desfasat calendari julià) de manera que de la nit del dijous 4 d’octubre es va passar de cop al divendres 15 d’octubre. Tot i així, es 12 d’octubre es commemoren moltes efemèrides. Per posar només alguns exemples destacaré les següents. El 1681 a Londres, una dona va ser assotada públicament acusada del delicte d’involucrar-se en política. No sé si aquest fet està relacionat amb què aquest mateix dia però de 1984, Margaret Thatcher va sobreviure a una bomba que l’IRA havia col•locat al seu bany i que va esclatar dos minuts després que ella l’utilitzés. El 1773, a Virgínia s’obre el primer asil per a persones de “Ments Insanes i Desordenades”. El 1823 a Escòcia, Charles Macintosh ven el primer impermeable, mentre a Alemanya el 1847 es funda l’empresa Siemens AG que ara ens ven tan amablement els trens d’alta velocitat que circulen per la península Ibèrica. Ja el 1968 s’independitzen les províncies espanyoles de Fernando Poo i Rio Muni que passen a ser la República de Guinea Equatorial.

Tots aquests esdeveniments i molts més van passar un 12 d’octubre. Però aquest divendres també es celebra el Dia de Colom que des de 1792 es commemora a Nova York. Si fem cas dels historiadors (Luís Ulloa, Ricard Carreras, Salvador de Madariaga, Caius Parellada i, actualment, Jordi Bilbeny, Charles Merill, Gérard Garrigue, entre d’altres) comprovarem que Cristòfol Colom era català. En bona lògica, el dia 12 d’octubre hauria de ser la diada nacional de Catalunya perquè va ser el dia que un català il•lustre i universal, després de travessar l’Atlàntic a bord de les tres famoses caravel•les va posar el seu peu català a l’illa de Guanahaní, a les Bahames. Ja sé que en aquest punt em fareu notar que aquest dia a Espanya celebren també la seva diada nacional: el dia de la Hispanitat, i tindreu raó. Però és que ells ho celebren aquest dia perquè donen per descomptat que Colom no era català. Si el que volen és commemorar el naixement de la nació espanyola crec que s’equivoquen de data. A l’època de Colom, la Corona de Castella i la d’Aragó tenien sobiranies diferenciades, per tant, no es podia parlar d’una única nació sinó d’una conjunció de regnes. Quan Espanya passa a ser definitivament un estat unitari és amb el Tractat d’Utrech. I en aquest sentit la data que consagra millor la unitat d’Espanya (per la força) probablement sigui l’11 de setembre de 1714, que és quan mor la sobirania catalana en mans de les tropes borbòniques que la fan seva.

De manera que, per a ser conseqüents amb els fets històrics el 12 d’octubre hauria de ser la diada nacional de Catalunya mentre l’11 de setembre hauria de ser el dia de la Hispanitat. Bona diada.

El divorci

El divorci, la separació d’una parella amb la que fa anys que es conviu és una situació traumàtica que tots hem viscut, sinó en primera persona, sí en algú molt proper. Us explicaré el cas d’una estimada amiga meva que fa anys que viu amb la seva parella. El problema és que la seva parella la maltracta. Ella, però, sempre ha cregut que és possible l’enteniment malgrat provenir de cultures diferents. Tot i que és ella qui aporta més diners a la casa, a la pràctica, no té dret a decidir res, ni tant sols el color de les cortines del menjador. Ell es gasta els diners de tots dos en coses inútils, sense pensar en el benestar de familia ni en el futur dels seus fills. Fins i tot vol imposar la llengua en què han d’educar els fills. A més, ell és un ludòpata sense remei i ha endeutat el patrimoni familiar fins a límits insostenibles. Ja ni els bancs li presten els diners tot i que ell jura que mai més tornarà a jugar. Però no és cert. Ja són molts anys de promeses incompletes. Ella, per la seva banda, s’ha hagut de malvendre fins i tot les joies de la seva mare en una d’aquestes botigues que hi ha ara de “compro or”, tot per poder pagar el menjar dels fills.

Víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm, ella fins ara era incapaç de veure la realitat. Pensava que el podria fer canviar i per això ho va intentar tot. Passats els anys, per fi ha fet cas del que li dèiem els amics que ens l’estimàvem de veritat. Fa uns dies li va dir que ja havia arribat l’hora de separar-se. Ell, incrèdul, va reaccionar com reaccionen les parelles possessives en aquest casos: “sense mi no serás res”, li va etzibar. “No et voldrà nigú”. “Qui et penses que et mandindrà?”. Ella, però, tot i haver-li dit ja que es vol separar, no ha marxat encara de casa. A dia d’avui viuen junts sota el mateix sostre. Jo li he dit que de moment es busqui un pis, que no tingui por, que amb el que ella guanya treballant té de sobres per pagar-se’l, per posar els mobles nous i per pagar l’educació dels fills. Però ella diu que el pis és de tots dos i que l’hauran de repartir. El problema és que ell l’ha hipotecat. A més li diu que es vol quedar ell amb tot pis mentre pretèn que ella pagui la meitat dels deutes. Jo li dic que si ell es vol quedar amb el pis, que es quedi també amb els deutes. Ella no tindrà problemes de demanar un préstec al banc perquè és una persona solvent. Però té por de la llibertat. Són molts anys de dependència i l’espanta emancipar-se i quedar-se sola. No ha de témer res. Segur que trobarà bons amics que l’entendran i que no voldran anul•lar la seva personalitat.

Entre tant, la meva estimada amiga encara comparteix casa amb la seva futura ex-parella. Però està clar que des del moment en què li ha anunciat la seva intenció de separar-se les coses ja no tornaran a ser igual. Ell, sabent que ella marxarà, ja li està fent la vida impossible. Si pot, es gastarà els diners en una altra i li farà pagar els seus deutes pendents. El seu dia a dia es pot complicar moltíssim. Jo li aconsello que, ara que ell ja sap que marxarà, no ho allargui més perquè sinó pot patir molt ella i els seus fills. Com us podeu imaginar la meva estimada amiga es diu Catalunya.

Mas és menys.

No han passat ni 48 hores de les eleccions. Encara no sabem exactament quins diputats aniran al Congrés per Girona i el President de la Generalitat ja s’ha tret la careta. Demostra tenir molta mala fe. Un anunci com el que ha fet avui de retallada de sous de funcionaris, de mesures d’ajust no les pot fer just després de les eleccions. Precisament ell no ho pot fer. Ell ja hi era al Govern la setmana passada. Sap perfectament quines són les condicions financeres de la Generalitat. Un anunci com el que ha fet només es pot fer des de la mala fe i des de l’engany premeditat.

En primer lloc, els treballadors públics no són els que (novament) han de pagar de la seva nòmina els serveis públics. Li recordo al Molt Honorable que l’article 31 de la Constitució Espanyola diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques mitjançant un sistema tributari just”. Res no diu que s’hagi de finançar el dèficit públic amb un impost sobre les nòmines dels treballadors públics, com vostè sistemàticament ens té acostumats. A més, pretendre que aquesta mesura no tingui efectes sobre la qualitat del servei públic és prendre’ns a tots per imbècils.

La Generalitat ha renunciat a recaptar més de 700 milions d’euros anuals amb les modificacions de l’impost sobre successions. L’any 2008 la Generalitat va recaptar més de 1.000 milions d’euros per aquest impost. La previsió per al 2011 és de menys de 300 milions. Un cop fet això, ara diuen que els hi falten diners i que han de pujar les taxes universitàries, el transport públic, l’aigua i els carburants. Suposo que per compensar s’inflaran a donar subvencions a la Seat, a Spanair i a RyanAir.

Parla també de recuperar l’impost sobre el patrimoni que ja va suspendre en el seu dia l’Estat amb el vistiplau de CiU. Sembla mentida que vulgui enganyar la gent amb una proposta que no està al seu abast ja que és competència de l’Estat i, per tant, del senyor Mariano Rajoy. S’oblida de dir que l’Estat, quan va suprimir l’impost sobre el patrimoni va compensar la Generalitat per aquesta mesura i que si, per circumstàncies de l’atzar el PP volgués recuperar l’impost, aleshores deixaria de compensar la Generalitat per la seva supressió, amb la qual cosa el guany seria inexistent.

Si el que vol es estalvi i austeritat que comenci a demanar al senyor Millet i els seus amics que tornin el que ha robat (presumptament). Que renunciï a viatjar en bussiness. Que renunciï als cotxes oficials. Que deixi de contractar empreses externes a l’Administració amb contractes milionaris per fer les mateixes funcions que ja estan fent els exprimits funcionaris. I sobretot, que deixin d’enviar titelles a Madrid que ens costen a tots una burrada.

No és Catalunya qui ha de fer retallades. Nosaltres ja paguem amb 22.000 milions d’euros anuals la nostra part a l’Estat en forma de dèficit fiscal. No hem de retallar nosaltres encara més. Ha de ser Espanya qui retalli. És Espanya que ha de donar comptes a Catalunya de què fa amb els nostres diners i no pas a l’inrevés. I si no ho fan, el President de Catalunya ha de fer el possible per a què aquests 22.000 milions anuals no surtin del país.

<a href=”https://twitter.com/share” data-count=”horizontal” data-via=”xaviermartinezg” data-lang=”es”>Tweet</a><script type=”text/javascript” src=”//platform.twitter.com/widgets.js”></script>

L’última derrota

Els catalans estem acostumats a expressar-nos com a col•lectivitat, com si fóssim una única persona, especialment en els moments desfavorables per al nostre país. La sentència de l’Estatut de fa just un any, sense anar més lluny, en va ser un exemple. O, anant més lluny, la diada de l’11 de setembre en la que commemorem, sense vergonya, una derrota.

Els catalans estem acostumats a celebrar derrotes. Segurament no hem tingut més remei com a conseqüència de com ha anat la nostra història. Ens hem acostumat a què tot vagi a la contra. Suposo que aquesta actitud endèmica la tenim incorporada en la nostra idiosincràsia i així estem imbuïts d’una mena de pessimisme ancestral. Haig de confessar, però, que jo no em sento identificat amb aquesta actitud. Sempre he tingut tendència a veure el got mig ple inclús quan està buit.

Faig aquestes reflexions arran de la publicació de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió en què se’ns revela que quasi el 43% de catalans votaria “sí” a la independència, 28% optaria pel “no i un 23% s’abstindria. Extrapolant les dades veuríem que, en un referèndum, votarien “sí” prop del 60,3% del cens, mentre que un 39,6% votarien “no” amb una participació del 71,1%. Aquesta xifra ultrapassaria el límit del 55% per a què les institucions internacionals considerin vàlid els seu resultat com va passar, per exemple, a Montenegro.

A mi, sincerament, aquest resultat no em sorprèn. La meva experiència com a responsable de campanyes de Barcelona Decideix ja em dia que la majoria social favorable a la independència era evident. Però, a més, recordo un estudi d’opinió prou rigorós fet per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya de fa un parell d’anys en el qual ja s’evidenciava una majoria favorable a la independència, tot i que no tant amplia com ara. Però el que més recordo d’aquell estudi és que els ciutadans que veien més possible la independència de Catalunya eren els que no havien nascut aquí. De fet, quan més lluny havien nascut més fàcil veien la independència. Molts eren sud-americans, que tenen més viu en el seu record la independència dels seus respectius països d’Espanya. Vés a saber. La realitat és que els catalans, tot i desitjar la independència, en molts casos no la creien possible per aquella actitud derrotista que ens ha caracteritzat.

Però aquesta mentalitat està canviant. El fenomen del procés de la consulta sobre la independència que s’ha celebrat en 554 municipis de Catalunya ha posat en negre sobre blanc el gran suport de la causa independentista. Aquest procés ha fet obrir els ulls a molts catalans, fent-los veure que la independència és possible i que tant sols depèn de la voluntat de la majoria. El fet mateix que es publiqui ara, per primer cop, aquesta enquesta oficial feta des del Govern, ofereix visibilitat i dóna idea de viabilitat a la independència, guanyant adeptes a la causa. Estic segur que si ara mateix es repetís l’enquesta, el resulta encara seria més aclaparador a favor del sí.

De la mateixa manera que com a seguidor del Barça també estava acostumat a les derrotes. Però a la vista d’obtenir bons resultats un va perdent aquest pensament derrotista per començar a creure que tot és possible. Els catalans, com els seguidors del Barça, hem guanyat autoestima i estem convençuts que la victòria depèn únicament del nostre esforç, de la nostra feina, de la nostra voluntat.

Ara ens encaminem cap a la penúltima batalla: la del pacte fiscal. Tots sabem que la perdrem però actuarem fins el darrer instant com si l’anéssim a guanyar. Però serà, us ho asseguro, l’última derrota.

Artur Mas, l’independentista funambulista.

Quan només hi ha dos contrincants pujats al ring, al que li van mal dades sempre té la possibilitat d’aixoplugar-se en un racó. Si en el ring, en comptes de dos, n’hi ha sis adversaris, aleshores les possibilitats d’amagar-se en un racó s’esvaeixen i un queda en evidència. És per això que el debat a sis que es va celebrar a TV3 va oferir elements molt més interessants que no pas un eventual debat a dos.

Normalment aquests debats són molt encotillats i no donen marge a sorpreses. En aquest cas, però, varem tenir la sort que el Josep Cuní ens va permetre presenciar alguna. Un d’aquests moments va ser quan, el candidat d’ERC, Joan Puigcercós, va trencar la dinàmica del debat per llançar un repte al candidat de CiU. Aquest va proposar-li que, si tant interès tenia ara en demanar el concert econòmic, ja l’acompanyava ell a Madrid a demanar-ho però amb la condició i el compromís que, si a Madrid deien que no, aleshores CiU donés suport a la convocatòria d’un referèndum per la independència.

Artur Mas va sortir, com habitualment, pel camí de mig, sense mullar-se i retornant el repte al líder d’ERC, dient-li que estava bé que ERC reconegués que la prioritat ara és demanar el concert econòmic abans que la independència. Davant la insistència de Puigcercós en relació al referèndum, Mas li va dir que no es podia convocar un referèndum per perdre’l, que no s’havia de fer fins que no hi hagués la garantia que es guanyaria. I, quan vaig sentir això, vaig pensar “ara Puigcercós li dirà: Aha! Així que el que desitja CiU és que surti “sí” en un referèndum sobre la independència? Doncs, sí vostè, senyor Mas, creu que hem de ser independents, per què no està fent campanya a favor de la independència?” Però no, no li va dir res d’això. En canvi li va parlar del Quèbec.

La indefinició explícita de CiU és la seva carta electoral. Si es manifesta clarament a favor de la independència perdrà els votants que pot arrencar tant del PP com del PSC, en canvi, si es mostra explícitament contrari a la independència perdrà els possibles votants d’ERC, Solidaritat i Reagrupament. Així, mentre sigui capaç d’aguantar l’equilibri i no caure, guanyarà. Si fa un mal pas, caurà per un costat i perdrà. Ahir li va faltar una empenteta per perdre l’equilibri.

Amb els debats polítics acaba passant el mateix que amb els partits de futbol: un cop vista la jugada del gol fallat penses, “l’hauria d’haver xutat cap a l’altre costat!”