Dret a l’autodeterminació

Davant l’ofensiva de les institucions de l’estat espanyol contra l’independentisme, molt sovint, perdem la perspectiva de tot plegat. Detencions, amenaces, declaracions, menyspreu quan no odi, ens distreuen de quin és el conflicte de fons. L’assumpte és molt senzill: Catalunya vol exercir el dret a l’autodeterminació i l’estat espanyol li nega aquest dret.

No parlem d’independència ni de República ni de cap altra cosa (que en tot cas són posteriors a exercir aquest dret). El que persegueix l’estat espanyol és negar l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació. I ho fa contravenint els seus compromisos amb la comunitat internacional. Recordem novament que Espanya té subscrit el Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides que reconeix en el seu article primer el dret a l’autodeterminació dels pobles. Se’l passen pel folre. I ho fan amb la complicitat de la comunitat internacional (dels Estats, no de la opinió pública) que no es vol violentar cridant a l’ordre democràtic a un dels seus. I ho fan esmicolant la separació de poders i els principis bàsics de qualsevol estat de dret amb el silenci còmplice de l’esquerra, fins i tot rupturista, espanyola. I ho fan amb la complicitat de tots els poders de l’Estat. I és que hem constatat que a l’Estat espanyol hi ha un principi que està per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, de la separació de poders, de les garanties democràtiques: la unitat d’Espanya. És el “atado y bien atado” que Franco va encomanar al Rei, que aquest ha transmès al seu fill i que ara descobrim que està escrit a l’article 2 de la Constitució espanyola segons la interpretació dels hereus del franquisme. Els catalans, ja ho sabem, hem de romandre espanyols a la força. No podem triar. No compta la nostra voluntat ni la nostra opinió. “Españoles por cojones”.

Arribats a aquest punt, crec que l’estratègia dels polítics sobiranistes estigui condicionada per no violentar els poders de l’Estat espanyol és un error. Qualsevol moviment d’aquests serà aixafat igualment per l’aparell de l’estat. De fet, ja hem vist com la justícia “tolera” la ideologia independentista permetent que aquests partits es presentin a les eleccions (de moment) però condemna a la presó si sospita que poden dur a terme el seu programa electoral. Sé que ha de ser dur pels partits prendre decisions mentre tenen els seus líders empresonats, a l’exili o amenaçats judicialment. Però han d’entendre que són únicament uns mandataris. Ho han d’entendre ells, ho haurien d’entendre a Espanya (que no ho entendran mai) i ho han d’entendre al món. I la millor forma de que ho entengui tothom és deixant clar constantment que ells, els polítics, només estan complint amb el legítim dret a l’autodeterminació que els ha encomanat portar a terme el poble. Aquest és un missatge clar i potent que poden entendre a l’exterior. De manera que totes les decisions que es prenguin han de ser conseqüents amb l’exercici d’aquest dret fonamental. I la primer decisió és investir el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, al Parlament de Catalunya. No cal inventar res més. Qualsevol altra fórmula que es busqui per no violentar els poders de l’Estat espanyol està condemnada al fracàs. Fem el que fem, ells ho atacaran. Per tant, fem allò que sigui més democràtic, més coherent amb el dret a l’autodeterminació i, per tant, més comprensible per la comunitat internacional. I cal fer-ho així, primer, perquè ells tenen la força. Segon perquè si no actuem amb fermesa democràtica i coherència demostrarem que som dèbils. I tercer perquè ha de quedar clar que estem exercint el legítim dret a l’autodeterminació. No hem de renunciar mai.

Anuncis

Puigdemont: el candidat Schrodinger

Els catalans, atès que tradicionalment ens hem vist obligats a nedar a contracorrent, hem aprés una estranya i ancestral habilitat de sobreviure de forma imaginativa a qualsevol contratemps. La necessitat aguditza la creativitat i, si això afegim que vivim a la vora del Mediterrani, el resultat es que som capaços d’aportar solucions avantguardistes a situacions que abans mai ningú no havia adoptat. Recordo com quan abans de les olimpíades de Barcelona i, a la vista del dèficit d’hotels d’aleshores, algú va pensar que es podrien habilitar vaixells amarrats al port com a hotels. D’allà als piolins, ja veieu. També vam ser pioners en autopistes de peatges o amb la primera línia de ferrocarril de la península. Vam inventar el chupachups, la pesseta i el Danone. Però és en l’àmbit de la política on m’atreviria a dir que hem estat més enginyosos. Des del pactisme nascut al segle XIII fins el “pacte fiscal“ del Mas, passant per l’artefacte de les mancomunitats, l’Estatut d’autonomia o el peix al cove” del pujolisme, no ens hem cansat mai d’inventar mecanismes que permetin fer girar la roda al hàmster sense fi. Ara, la perfecció ha arribat a límits més sofisticats. Hem inventat una nova branca del coneixement: la política quàntica.
Igual que els electrons podrien ser al mateix temps a dos llocs diferents, ens trobem que, mentre no sigui investit, Puigdemont el podem trobar a Brussel•les i al Parlament alhora. En el gat de la paradoxa de Schrodinger no sabrem si està viu o mort fins que no obrim la caixa on està tancat amb el verí, amb un 50 per cent de probabilitats de que hagi mort. Per tant, mentre no obrim la tapa el gat estarà viu i mort (teòricament) al mateix temps. Serà amb la nostra observació que transformarem el seu estat i passarà (oficialment) a estar o viu o mort. Amb Puigdemont passa igual. Amb el limbe que es troba ara el Parlament per culpa de la (aquesta sí) creativa resolució del Tribunal Constitucional, resulta que Puigdemont és i no és candidat al mateix temps; és fugitiu però no ho és de la justícia (té llibertat de moviments per tot el món); està a Brussel.les i a Barcelona alhora; és President de la Generalitat (el 155 que el va cessar és il•legítim) i no ho és al mateix temps. Fins i tot la República Catalana neonata té aquest caràcter Schorodingerdià: existeix i no existeix al mateix temps.
Francament, crec que ha arribat el moment en què aixequem la tapa de la capsa i que, en virtut de la determinació de l’observació de la realitat efectuada per més de dos milions de votants donem per existent la República proclamada el 27 d’octubre i superem aquesta etapa de política quàntica per situar-nos, de nou, sota la doctrina de les universals lleis de Newton: acció i reacció.

Bitcoins: paraíso fiscal virtual

Las llamadas “criptomonedas” como los bitcoins fueron creadas para las transacciones en internet, como monedas virtuales. Los bitcoins son las monedas virtuales más conocidas, pero existen muchas más como Ethereum, Litecoin, Monero, ZCash y otras. Al no existir ninguna autoridad central ni ningún banco que controle su emisión y negociación, las plataformas de intercambio no están reguladas por nadie. Sin ánimo de entrar en la descripción de la tecnología que sustenta estas monedas digitales (conocida como Blockchain) y que va a revolucionar la forma de hacer negocios en el mundo, quisiera centrarme en este momento en las implicaciones fiscales de los bitcoins. En este caso pasa como con otros operadores en internet como Uber, AirBnB, Blablacar u otras formas de negocio telemático: parece que por el hecho de hacerse a través de una aplicación de smarthphone ya no tienen que pagar impuestos. Y no es así. Veámoslo.

Teniendo en cuenta que la primera operación que tendremos que hacer es la adquisición de bitcoins a cambio de dinero de curso legal veamos qué efecto tiene en el IVA que es el impuesto por excelencia que grava las transacciones. A falta de regulación explícita, de momento las pocas interpretaciones que se han empezado a hacer desde las autoridades tributarias es que los bitcoins actúan como medios de pago y, por lo tanto, se tienen que incluir dentro del concepto de “otros efectos comerciales”. Eso quiere decir que la compra y venta de bitcoins a pesar de estar sujetos al IVA están exentas del impuesto (consulta V2846-15). Otra cuestión es la tributación en el impuesto sobre actividades económicas. En la medida en que se realice la actividad de compraventa de estos instrumentos de pago podemos estar ante el ejercicio de una actividad económica sujeto al impuesto sobre actividades económicas clasificada en el epígrafe 831.9 “otros servicios financieros”. De ser así (creo que es la interpretación que podría hacer la administración tributaria en el caso de que nos dediquemos de forma habitual a este tipo de operaciones) existiría la obligación de darse de alta en el IAE. Convendría, en todo caso, regular de forma clara esta obligación fiscal.

Pero la parte más trascendente la encontramos en el IRPF. Dado que muchas operaciones de compraventa de bitcoins obedecen, no a su función de medio de pago, sino a movimientos especulativos que pretenden una ganancia con su venta (la volatilidad de esta moneda fomenta esta tipo de operaciones), se puede producir fácilmente una ganancia patrimonial que, obviamente, tributaría en el IRPF como incremento patrimonial. El problema es cómo puede conocer la administración tributaria que se ha realizado una operación de estas características si no se lo decimos nosotros mismos. Recordemos que no existe un banco ni un intermediario financiero que esté obligado a subministrar información fiscal a la administración. Es más, no está claro, a la luz de la ley de protección de datos, que el broker que intervenga en la operación de compraventa de bitcoins pueda comunicar a la administración datos de los intervinientes sin cometer una infracción. Por tanto, la opacidad está servida.

Por otra parte, hay que tener en cuenta que los bitcoins, en tanto que elementos patrimoniales, tendrían que figurar por su valor a 31 de diciembre en la declaración sobre el patrimonio de sus titulares. A la vista de su carácter poco transparente y que no se encuentra depositado en ninguna entidad financiera, y por los mismos motivos que hemos apuntado anteriormente, puede haber verdaderos problemas a la hora de verificar su correcta tributación, ya que a la administración le será imposible controlar los depósitos (monederos virtuales) en bitcoins, por lo que los patrimonios en bitcoins serán opacos en el impuesto sobre el patrimonio.

Además, cuando un titular de bitcoins muera, en su herencia tendrían que figurar los bitcoins. Otra cuestión es si la administración tributaria tiene forma de saber si el muerto era titular de monedas virtuales, que ya hemos visto que no. Pero en caso de que el muerto no hubiera comunicado las llaves de acceso de su monedero virtual a los herederos, este dinero se perderá para siempre en el ciberespacio. De hecho, uno de los problemas de esta moneda virtual es perder estas llaves de acceso. Entonces ni vivos ni muertos recuperaremos nunca el dinero. Finalmente, queda por ver qué trazabilidad podemos hacer de las operaciones efectuadas en el extranjero o con no residentes y en qué medida pueden servir para ocultar transacciones, blanquear capitales o ser, directamente, refugio de actividades ilícitas.

Ante todas estas incertidumbres no es de extrañar que l’AEAT haya puesto un ojo en este tipo de operaciones en su Plan Anual de Control tributario para 2018. Pero lo hace de forma tímida, anunciando únicamente que “se estudiará la incidencia fiscal de nuevas tecnologías, como blockchain y en especial las criptomonedas”. Vamos, que no tienen ni idea pero lo van a “estudiar”. Como siempre, la administración va a remolque, tarde y mal. Estamos ante un enorme agujero de evasión fiscal a escala internacional que va a dejar sin sentido ya la existencia de los terrenales paraísos fiscales. En este punto es imprescindible que la Comisión Europea dicte normativas para coordinar actuaciones e intercambio de información, al menos, en los países de la Unión Europea. Estamos ante un fenómeno de escala planetaria que no puede ser abordado únicamente con medidas de un solo país.

Dicho esto, aun así y dados estos puntos débiles de los bitcoins resulta difícil a corto plazo imaginar un escenario donde puedan sustituir las tradicionales monedas fiduciarias o, al menos, disfrutar de una aceptación generalizada. No obstante, esta moneda plantea por primera vez un sistema alternativo de pagos que, si consigue evitar la volatilidad y la opacidad, marcará un camino en las relaciones comerciales que no tendrá marcha atrás.

Bitcoins: què són i com tributen

Ha estat notícia la venda del primer pis pagat en bitcoins. A Tarragona s’ha venut ja un àtic per 40 bitcoins, uns 550.000 euros. Molt se’n parla darrerament d’aquesta moneda virtual però encara no tothom sap exactament què és.

Els bitcoins són una “criptomònada” creada l’any 2008 per algú del qual es desconeix la identitat. Només sabem el seu sobrenom: Satoshi Nakamoto. Ves a saber. La idea era crear una moneda per operar en l’entorn digital, al marge de la regulació bancària i de les institucions monetàries internacionals. Per a què m’entengueu els de la meva quinta (“Yo fui a EGB” i tal): una mena de Cortycoles però a lo bèstia.

Si volem saber si els bitcoins són una moneda, hem de veure si compleixen les tres funcions tradicionals del diner, és a dir: ser un mitjà acceptat en el pagament de béns i serveis; servir de dipòsit de valor; i servir d’unitat de compte, és a dir, que serveixi per valorar les altres coses. No hi ha dubte que els bitcoins compleixen aquestes tres funcions. Ara bé, això no vol dir que sigui un mitjà ni legal ni il·legal de pagament. Com algun autor ha dit, és un mitjà alegal. La realitat és que és una moneda que funciona a la pràctica com una divisa i que, tard o d’hora el legislador haurà de decidir si permet el seu tractament com a moneda fiduciària d’ús legal i, per tant, d’obligada acceptació. De moment la seva acceptació depèn de la lliure voluntat de les parts.

Però més enllà de ser un mitjà de pagament, els bitcoins també han estat notícia per haver creat una mena de bombolla degut al seu ràpid creixement de valor. Això ha fet augmentar molt la seva demanda incrementant encara més la seva cotització. I aquí està un dels seus problemes. L’oferta de bitcoins és molt més inelàstica inclús que la de l’or. No és que no augmenti l’oferta de bitcoins, sinó que el camí per incrementar aquesta oferta està predeterminada i ja està arribant al seu punt de saturació. No entrarem ara a explicar el complex sistema d’incrementar els bitcoins en circulació. Només diré que no tenim un “banc central” ni ningú que tingui la “màquina de fer bitllets”, ni tant sols uns bancs comercials “creant diner” a base de concedir crèdits sobre els dipòsits. Això fa que els bitcoins siguin un instrument ineficient per a actuar com a mitjà de pagament i que la tendència de qui tingui bitcoins sigui guardar-los ja que augmenten de valor dia a dia. Pel mateix motiu, en aquest context, ningú no estarà disposat a contreure préstecs en bitcoins perquè amb la seva devolució perdrien diners.

A banda de la seva volatilitat i imprevisibilitat els bitcoins també tenen altres febleses. Han estat objecte de robatoris informàtics quan no d’estafes directament. Al no existir cap autoritat central ni cap banc que controli la seva emissió i negociació, les plataformes d’intercanvi no estan regulades per ningú. Però la part que menys es parla és la fiscal. En aquest cas passa com amb altres formes de negoci per internet com ara Uber, AirBnB, Blablacar o altres formes de negoci telemàtic: sembla que pel fet de fer-se per una aplicació de mòbil ja no han de pagar impostos. I no és així.

Tenint en compte que la primera operació que haurem de fer és l’adquisició de bitcoins a canvi de diner de curs legal, veiem quin efecte té en l’IVA, ja que és l’impost per excel·lència que grava les transaccions d’aquestes criptomonedes. A falta de regulació explícita, de moment les poques interpretacions que s’han començat a fer des de les autoritats tributàries és que els bitcoins actuen com a mitjans de pagament i, per tant, s’han d’incloure dins el concepte de “altres efectes comercials”. Això vol dir que la compra i venda de bitcoins tot i estar subjectes a l’IVA estan exemptes de l’impost (consulta V2846-15). Una altra qüestió és la tributació en l’impost sobre activitats econòmiques. En la mesura que es realitzi l’activitat de compravenda d’aquests instruments de pagament podem estar davant l’exercici d’una activitat econòmica subjecte a l’impost sobre activitats econòmiques classificada en l’epígraf 831.9 “altres serveis financers”. Però la part més transcendent la trobem en l’IRPF. Atès que moltes operacions de compravenda de bitcoins obeeixen, no a la seva funció de mitjà de pagament, sinó a moviments especulatius que pretenen un guany amb la seva venda, es pot produir fàcilment un guany patrimonial que, òbviament, tributaria en l’IRPF. D’altra banda, cal tenir en compte que els bitcoins, en tant que elements patrimonials, haurien de figurar pel seu valor a 31 de desembre en la declaració sobre el patrimoni. Donat el seu caràcter poc transparent i que no es troba dipositat en cap entitat financera, pot haver veritables problemes a l’hora de verificar la seva correcta tributació i que no comportin opacitat fiscal de patrimonis. A més a més, quan un titular de bitcoins mori, a la seva herència haurien de figurar els bitcoins. Una altra qüestió és si l’administració tributària té forma de saber si el mort era titular de monedes virtuals. Però en el cas que el mort no hagués comunicat les claus d’accés del seu moneder virtual als hereus, aquests diners es perdran per sempre en el ciberespai. De fet, un dels problemes d’aquesta moneda virtual és perdre aquestes claus d’accés. Aleshores ni vius ni morts recuperarem mai els diners.

Finalment, queda per veure quina traçabilitat podem fer de les operacions efectuades a l’estranger o amb no residents i en quina mesura poden servir per a ocultar transaccions, blanquejar capitals o ser, directament, refugi d’activitats il·lícites.

Donades aquests punts febles dels bitcoins resulta difícil a curt termini imaginar un escenari on puguin substituir les tradicionals monedes fiduciàries o, al menys, gaudir d’una acceptació generalitzada. Nogensmenys, aquesta moneda planteja per primer cop un sistema alternatiu de pagaments que, si aconsegueix evitar la volatilitat i l’opacitat, marcarà un camí en les relacions comercials que no tindrà marxa enrere.

El major perill a mig termini, des del meu punt de vista, és que es generalitzin sistemes de pagament alternatius emesos per entitats privades o, fins i tot, públiques, per fer pagament, per exemple de salaris. Tornem a la idea inicial dels Cortycoles però perfeccionats. Et pagaran amb monedes que tindran acceptació només en determinats àmbits o territoris (per exemple, un municipi) o bé sectorials per a determinats tipus de comerços. Seria la fi de la llibertat de decidir el nostre consum. Però amb els temps que corren de retalles de llibertats, res no em sorprendria. Espero equivocar-me.

Caus fiscals

L’Ecofin (Consell d’Assumptes Econòmics i Financers de la Unió Europea integrat pels Ministres de Finances i Economia dels 27 estats membres) ha aprovat aquest dia 5 l’anunciada llista dels mal anomenats “paradisos fiscals”. I dic mal anomenats perquè la paraula correcta no és “paradís” sinó més aviat, refugi o, en la meva opinió, cau. Li diem “paradís” per un error de traducció de l’anglès. Ells parlen de “tax haven” (refugi fiscal) i no pas “tax heaven” (paradís fiscal). Sigui com sigui, fa només dos anys la llista oficial de la UE incloïa 92 territoris. Però ja sabeu que bufen vents de retallades i aquests territoris han quedat ara en només 17. Aquesta és l’anomenada com a “llista negra”. Però han afegit una “llista gris” (països que s’han compromès a fer reformes) formada per 40 territoris més.

D’acord amb el que caldria entendre per cau fiscal, s’haurien d’incloure tots aquells territoris de baixa o nul·la tributació, sense transparència ni intercanvi d’informació i on no es requereix realitzar l’activitat econòmica. Vist així, costa d’entendre que no figurin també territoris com ara Bermudes, on es trobava el quarter principal del bufet d’advocats Appleby, epicentre dels Paradise Papers. També es tornen a deixar fora Suïssa, Illes Caiman i territoris europeus considerats paradisos fiscals per moltes organitzacions socials: Holanda, Irlanda, Malta i Luxemburg. Però, clar, Europa no acceptarà mai que països membres tinguin la consideració de paradís fiscal.

I Espanya? El Reial Decret 1080/1991 establia l’existència de 48 països considerats paradisos fiscals. No obstant això a dia d’avui, després d’haver signat diversos convenis d’intercanvi d’informació i uns altres per evitar la doble tributació, només en queden 33. Per la seva banda, el sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha, publicava un llistat de paradisos fiscals en el que incloïa 130 territoris separats en una llista negra de 30 i altra grisa de 100. L’ONG Oxfam Intermón va publicar un informe titulat ¿Llista negra o només un rentat de cara? On deia que si la UE apliqués de manera objectiva els seus propis criteris i no cedís davant cap tipus de pressió política, el llistat donaria un total de 35 territoris.

Ja veieu que es poden fer tantes llistes com vulgueu, o com convinguin a qui les fa. Europa, incomprensiblement, deixa fora territoris com Delaware o Panamà. Per tant, novament es posa de manifest la necessitat que la Unió Europea legisli al servei dels ciutadans i no dels lobbies econòmics de sempre. És en aquest punt on la Plataforma per a una Fiscalitat Justa, en la què tinc l’honor de participar, exercim la tasca divulgativa i de pressió popular per tal d’impulsar canvis en la política impositiva tant de les administracions com de la comunitat internacional. Un dels exemples són les següents set reivindicacions que des de la Plataforma demanem per tal de lluitar contra els caus fiscals:

  1. Pressionar des de tots els àmbits administratius, començant pels municipis, perquè s’aprovin mocions en què es declarinZones lliures de paradisos fiscals (ZLPF)
  2. Exigir la incorporació de mesures de responsabilitat fiscal de les empreses en els criteris de contractació pública de les administracions
  3. Obligar totes les empreses i corporacions (no només a aquelles que facturen més de 750 milions d’euros anuals com marca la llei actualment) a què informin anualment de les seves inversions, beneficis i impostos pagats país per país, de manera que no puguin amagar els seus guanys. I alhora, que aquesta informació sigui d’abast públic.
  4. Ordenació de nous delictes vinculats a l’oferiment al mercat dels serveis idonis per a la defraudació tributaria per part d’assessors, exigint responsabilitat solidària a totes aquelles empreses o professionals que ofereixin serveis de facilitació per a la construcció de vehicles de frau i elusió.
  5. Reclamar als nostres representants polítics incidència a la Unió Europea perquè es creïn sancions que penalitzin els països o territoris que conservin el secret bancari i l’opacitat en la propietat de les societats, així com aquells països que utilitzin el seu sistema tributari per realitzar dúmping fiscal. En aquesta línia, proposem la imposició de taxes o aranzels equivalents a la pèrdua econòmica que genera l’intercanvi econòmic amb països considerats paradisos fiscals.
  6. S’ha d’exigir un Impost a les transaccions financeres (ITF) capaç de dissuadir l’enorme flux especulatiu que es negocia des d’aquestes plataformes opaques.
  7. Creació d’un organisme internacional que vetlli pel respecte a unes normes fiscals justes, que garanteixi un efectiu intercanvi d’informació, amb capacitat de proposar sancions a països i empreses que no actuïn d’acord amb aquests principis i que treballi per a una millor harmonització dels sistemes fiscals a nivell global.

Només des de la conscienciació social i des de la pressió popular exercides des d’entitats socials com ara la Plataforma per una Fiscalitat Justa podrem aconseguir canvis legislatius a nivell europeu per tal de començar a lluitar contra l’evasió i l’elusió fiscal i contra la utilització dels caus o paradisos fiscals, estiguin a la llista que estiguin.

Odi

Últimament s’ha posat molt de moda parlar de “delictes d’odi”. A Espanya els delictes d’odi vénen definits, expressament, en la tipificació feta en l’article 510 del Codi penal introduït en l’última reforma operada per la Llei orgànica 1/2015. En ell es dóna una nova definició al delicte d’incitació a l’odi i a la violència, establint penes de fins a 4 anys de presó per als que “fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat “. També s’estableix la mateixa pena per a aquells que “distribueixin, difonguin o venguin escrits o qualsevol altra classe de material o suports que pel seu contingut siguin idonis per fomentar, promoure, o incitar directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència”. D’aquí que, amb la propagació feta per les xarxes socials, hagi adquirit major rellevància aquest delicte.

Vista la definició, em sorprèn la laxitud i la naturalitat amb que s’accepta a Espanya determinades actituds i manifestacions, ja no contra els independentistes, sinó contra tot el que faci olor a català. No he vist mai ningú (ni la Fiscalia) assenyalar com a inductors de “delicte d’odi” aquells que promouen el boicot als productes catalans. No és això fomentar la discriminació contra un grup per motius ideològics o d’origen nacional, tal com diu l’article 510 del Codi Penal espanyol? Aquesta setmana mateix he vist un vídeo del Pedro J Ramírez demanant no consumir productes catalans, retirar dipòsits bancaris d’entitats catalanes i fins i tot demanar que la gent no viatgi de turisme a Catalunya. I no passa absolutament res. El “a por ellos” ha estat acceptat a Espanya com a lògic i natural quan no és més que una clara incitació a l’odi. Els “ellos” som els catalans. Si en comptes de catalans, algú digués el mateix, posem per exemple, dels jueus o de les persones de raça negra, ningú no posaria en dubte que es tractaria d’una actitud delictiva. Però els catalans… ja se sap, tot s’hi val! Un exemple més el tenim amb la polèmica expulsió de dues dones independentistes del patronat de la Fundació Tous: Pilar Rahola i Helena Rakosnik. Si els motius de l’expulsió fossin per la seva ideologia, estaríem davant d’un clar exemple de discriminació per raó ideològica que podria encaixar amb el delicte d’odi tipificat al Codi Penal. Un altre exemple el veiem amb la requisa de banderes catalanes als estadis de futbol amb l’al·legació que inciten a l’odi; o amb l’expulsió de dues passatgeres d’un vol de Vueling per parlar català…i no acabaríem mai amb els exemples.

Però el problema, des del meu punt de vista, és que el mateix estat espanyol accepta aquesta discriminació de forma natural. Mireu sinó com es pot empresonar sense judici a qui té com a ideologia l’independentisme. I, com feia el Tribunal del Santo Oficio amb els conversos després d’apropiar-se de tots els seus béns, els fa abjurar de la seva ideologia. Tot i així, tampoc no era segur que no acabessin condemnats. L’última perla la tenim a la mateixa pàgina web del Ministerio de Interior: han posat en marxa un telèfon de contacte de la “Oficina Nacional contra los delitos de odio para la situación que se vive en Cataluña”. I podeu estar segurs que no han creat aquesta “hot line” per defensar els independentistes sinó, més aviat, el contrari. No us sorprengui doncs que els neonazis que reparteixen estopa cada cop que es manifesten tres banderes espanyoles pels carrers campin lliurement (alguns d’ells amb condemnes a presó), mentre els líders d’entitats civils pacifistes estan en presó sense haver estat, ni tan sols, jutjats. Em preocupa que tots, ells i sobretot nosaltres, acceptem aquest apartheid als independentistes i, per extensió a tots els catalans, siguin o no independentistes, com a legítim a l’Estat espanyol.

22 de desembre

Renunciar a la unilateralitat és renunciar a exercir drets. Exercir un
dret només es pot fer des de la unilateralitat perquè si has de
demanar permís a algú altre és que ja no estem davant d’un dret sinó
d’una relació de dominant (el que dóna permís) i de dominat (el que ha
de demanar permís per actuar). El dret a l’autodeterminació és unilateral per definició. El prefix “auto” vol dir “per un mateix”. Determinació vol dir prendre una resolució. Amb aquesta idea vam arribar a l’1 d’octubre. La gent, els més de 2,3 milions que vam anar a votar sota la pluja de porres ho teníem molt clar. Ningú no vindrà a donar-nos res. Hem de ser nosaltres que anem a buscar, a exercir, els nostres drets.

Partint d’aquesta premissa no entenc el lema triat per l’ANC per a la manifestació de Brussel·les: “help Catalonia”. Europa no ens ha d’ajudar. Ens hem d’ajudar nosaltres mateixos exercint la República. No et preguntis què pot fer Europa per Catalunya sinó què pot fer Catalunya per Europa. No fem el paper de ”pobrissons” si us plau! Espanya, mai renunciarà a ser el què és. No espereu que l’Estat espanyol acordi la independència. Mai. Només ho faran quan ja sigui absolutament inevitable i irreversible. Però aleshores només es podrà negociar els termes de la separació, no el dret a exercir la sobirania. La bilateralitat només és possible entre iguals. Per tant, quan parlem de bilateralitat parlem d’exercir la República. No hi ha un altre camí. Després del 21d només hi ha lloc per a desenvolupar els decrets que creïn el marc jurídic de la República que els ciutadans vam votar majoritàriament l’1 d’octubre. I per a fer aquest camí no hem de demanar ajut a Europa (“help Catalonia”). Aquest és un camí que hem de fer sols. Amb determinació, amb auto-determinació. I a partir d’aquí, des de l’exercici de la República acordar bilateralment els termes del traspàs. Mai abans.

Un cop assumida aquesta premissa, no entenc que els programes electorals dels partits independentistes no deixin clar que després del 21d es desenvoluparà la República. I aquest desenvolupament només es pot fer de forma unilateral. Sembla com si els programes electorals estiguin condicionats per l’estratègia jurídica de defensa dels presos polítics. Espero que no perquè seria tant com admetre la judicialització de la política. No hem de tenir por de la repressió de l’Estat. Ens han deixat clar que en cap cas pensen fer servir la violència. Així ho han manifestat en resposta a les declaracions de la Marta Rovira on va alertar de possibles actes violents de l’Estat. Per tant, tots tranquils a l’hora de desenvolupar la República.

Si, per exemple, ERC guanya les eleccions, a ningú no podria sorprendre que un partit que es diu “republicà” vulgui dur a terme el seu ideari: fer una República. I us ben asseguro que la monarquia espanyola no s’asseurà en una taula per a negociar “bilateralment” la seva dissolució. Només la unilateralitat ens permetrà exercir la sobirania i materialitzar la República. Amb determinació.