Una Agència, un tribut.

Quan l’Estatut va preveure al creació d’una Agència Tributària de Catalunya s’estava pensant en què la Generalitat adquirís una important capacitat pel que fa a la gestió dels tributs. La realitat, però, és que les competències tributàries de la Generalitat han disminuït a la pràctica, mentre el cost burocràtic de gestionar els tributs no ha fet més que augmentar. Veiem com s’ha produït aquest “fenòmen”. Com a producte de la retallada de l’Estatut que es va fer en el tràmit parlamentari al Congreso de los Diputados (amb Alfonso Guerra i el seu ribot) les competències tributàries previstes en la versió aprovada pel Parlament de Catalunya van quedar reduïdes a la mínima expressió. És a dir, la Generalitat continuaria amb la mateixa capacitat per gestionar els tributs que abans de l’aprovació de l’Estatut. El nou model de finançament no ha fet més que consolidar aquesta situació. Traduït a xifres, i partint de les dades oficials publicades, del total recaptat a Catalunya entre l’Estat i la Generalitat (40.500 milions d’euros al 2008), veiem que menys d’un 10% correspon a tributs cedits a la Generalitat. Però això no vol dir que aquest 10% (uns 4.035 milions aproximadament) siguin gestionats per la Generalitat. Només una petita part correspon a una gestió real de la Generalitat. D’aquests 4.035 milions, 536 corresponien a l’Impost sobre el Patrimoni que ja ha desaparegut. Altres 520 corresponen als impostos sobre hidorcarburs i sobre determinats mitjans de transport, la recaptació dels quals la realitza l’Estat a través de l’AEAT. Uns 972 milions corresponen a l’impost sobre successions i donacions que, després de la darrera reforma ha quedat reduït a la mínima expressió i que, probablement, es suprimirà en menys d’un any. Si deixem de banda la taxa fiscal sobre el joc (302 milions), l’únic impost que comporta una gestió destacable és l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. La recaptació per aquesta figura va ser al 2008 de 1.704 milions d’euros. Això representa un 4,2% del que paguem els catalans en impostos. Si un 4,2% és poc, no és culpa de la Generalitat sinó del model de finançament aprovat resultant de l’Estatut. Del que sí som responsables és de ser capaços de gestionar, com a mínim, aquest 4,2%. A la major part del territori de Catalunya, aquest 4,2% d’impostos no els recapta l’Agència Tributària de Catalunya, sinó un col·lectiu de funcionaris de l’Estat: els Registradores de la Propiedad. Això és així en virtut del conveni  que amb aquest motiu va signar la Generalitat amb aquest funcionaris de l’Estat. Així, se’ls va cedir la gestió dels impostos a canvi, entre altres prestacions, de quedar-se amb “El 25% del total ingressat per cadascuna de les liquidacions complementàries i sancions”, tal com preveu en la pàgina 14 del conveni. La gestió dels Registradores representa, a la pràctica, un 40% del total de liquidacions. En conseqüència, aquell 4,2% d’impostos en mans de la Generalitat es converteix, en realitat, en un 2,5%. Però, a més, la recaptació dels que no paguen per les bones (la recaptació en via executiva) tampoc no la fa l’Agència Catalana sinó l’Agència de l’Estat. I això és així en virtud d’un altre conveni  pel qual es delega aquestes funcions en l’AEAT. En ell es diu: “L’AEAT assumeix la gestió recaptatòria executiva d’aquells recursos de dret públic de la Generalitat de Catalunya (d’ara endavant Comunitat Autònoma).” Per aquest servei ens cobren un fix de 3 euros per deute més un percentatge que oscil·la entre el 3% i el 6% del deute, tant si es recapta com si no. Val la pena crear un organisme nou, amb tota l’estructura adminstrativa que comporta per acabar gestionant únicament el 2,5% de la recaptació tributària i, a sobre, haver de pagar a l’Estat per a que ens faci part de la feina? Crec que convindria desenvolupar al màxim les competències tributàries i exercir-les des de la Generalitat mateixa, sense necessitat d’haver de pagar a l’Estat i als seus funcionaris per a què ens facin la feina. Cal apostar pel desenvolupament territorial de l’Agència Tributària de Catalunya i denunciar el Conveni amb els Registradores. Potenciem els Consells Comarcals, si fa falta, per arribar a tot el territori. Que siguin funcionaris de la Generalitat qui faci la feina. A partir d’aquí, estarem en condicions de reclamar la gestió de més d’un impost.

Publicat a La Vanguardia 

La bola de vidre

Quantes vegades no ens hagués agradat fer com Michael J. Fox a la pel·lícula “Back to the future” i apujar-se a un DeLorean per  poder anar endavant i endarrere en el temps, conèixer el futur i, així, poder decidir millor en el present!

El moment actual que viu el nostre país té alguna cosa d’aquesta trilogia de Robert Zemeckis. Llegint els diaris, tant aviat viatjem al passat i tenim a Lluís Companys en portada com viatjem al futur i es parla d’una Catalunya com a Estat independent.

La realitat, però, és que el president es diu José Montilla i que al novembre (molt probablement) tindrem eleccions. Hi ha una alta probabilitat, segons les enquestes actuals, que el següent president de la Generalitat sigui el senyor Artur Mas. Per tant, és interessant que TV3 els hagi entrevistat per tal de saber què diuen aquest dos personatges, i poder endevinar així com podrà ser aquest futur immediat.

L’actual President va dir que se sentia federalista i catalanista. I es va quedar tan ample. De vegades, les paraules, són enganyoses perquè el que signifiquen per a l’emissor no és el mateix que el que entén el receptor. Crec que és el que em va passar a mi. Si el senyor Montilla és federalista, (tal i com jo entenc ser federalista) no és possible que li sembli magnífic el nou sistema de finançament aprovat, per als propers cinc anys, amb el Govern de l’Estat. No nego que les comunitats autònomes (com Catalunya) han assolit un grau de descentralització pel que fa a les competències molt elevat. Fins i tot, més elevat que en altres països que sí són explícitament federalistes. Però això no és més que una cara de la moneda. És a dir, disposen d’una elevada capacitat per a decidir en les despeses públiques. Però, pel que fa als ingressos, aquests continuen en mans de l’Estat. D’acord amb les darreres dades oficials publicades tant per la Generalitat http://www.gencat.cat/economia/ambits/finances/financament/recaptacio1/administracio/index.html com per l’Agència Tributària de l’Estat http://www.aeat.es/wps/portal/Listado?channel=8dd9b5c2a81a2210VgnVCM1000004ef01e0a____&ver=L&site=56d8237c0bc1ff00VgnVCM100000d7005a80____&idioma=es_ES&menu=1&img=8 , els ingressos tributaris recaptats per la Generalitat eren de l’ordre del 4.000 milions d’euros. En canvi, la recaptació tributària de l’Estat a Catalunya pujava a 36.500 milions d’euros. Això vol dir que el 90% dels ingressos tributaris a Catalunya els fa l’Estat. És això federalisme? Jo crec que no.

D’altra banda, per a poder federar-se, cal que un altre, en condicions d’igualtat estigui en disposició d’arribar a un acord. Aquestes circumstàncies no es donen. Quants federalistes coneixeu a la resta d’Espanya? Quants n’hi ha al PSOE? Jo no en conec cap.

Pel que fa al candidat Mas, la seva entrevista va tenir de bo que ens va mostrar les seves cartes de forma diàfana. Quan la senyora Terribas li va demanar per les consultes sobiranistes, aquest va contestar amb alguna cosa semblant com un “ara no toca”. Va dir que el país té problemes més importants com la crisi econòmica. Que ell no apostarà per fer una consulta sobiranista des del Parlament de Catalunya si guanya les eleccions. Li hem d’agrair la seva claredat i sinceritat. Llàstima que no sàpiga que, el mateix dia, els dirigents de CiU estaven donant suport a Girona a la consulta popular. Llàstima que no sàpiga que, justament amb un Estat propi estaríem en millors condicions de combatre la crisi que no pas havent de mantenir un Estat poc competitiu com l’espanyol. Llàstima que no sàpiga que unes 250.000 persones ja ha donat el seu sí a la independència i que 1 milió més estan cridades a votar el proper dia 25 d’abril http://referendumindependencia.cat/municipis/resultats/ . Llàstima que no sàpiga que, tancant els ulls i escoltant el que deia, fàcilment es podria confondre el seu discurs amb el de la senyora Sanchez Camacho. Però no em feu cas que potser tinc la bola de vidre una mica esmerilada.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100415/53909116080

Ratzinger Z

Us imagineu una entitat que tingués prohibit a les dones ocupar càrrecs de comandament? I on estiguessin prohibides les relacions sexuals als seus membres? Treballar per a una entitat en la que, si et vols casar, t’acomiaden? Doncs bé, a ple segle XXI aquesta entitat no només existeix sinó que, probablement, sigui la que més fons de diner públic rep de l’Estat. I, és curiós, perquè ella mateixa té un Estat en la vella Europa. Suposo que si heu llegit fins aquí ja sabreu de quina entitat estic parlant.

Els casos que estan apareixent darrerament a Irlanda, Estats Units, Alemanya i ja no sé quants països més, d’abusos sexuals a menors per part de sacerdots de l’Església Catòlica, més enllà dels interessos que pugui haver darrera per erosionar-la, responen a una realitat incontestable.

Faríem tots bé en reflexionar sobre el paper de les institucions religioses (que no pas de les religions) i de la forma en que transmeten el seu missatge. No sé vosaltres, però jo cada cop veig més allunyada l’Església Catòlica de la realitat social. No és concebible el model d’organització d’aquesta institució que margina les dones i oprimeix sexualment els seus membres. Que consti que parteixo del respecte de la llibertat individual de cadascú per a decidir ser cèlibe o no. Però quan aquesta repressió sexual es tradueix en un augment de l’agressió sexual als menors, crec que la societat té alguna cosa a dir. I més encara quant l’Església s’ha mostrat incapaç de suprimir amb fermesa aquests comportaments intolerables. Si aquests fets són execrables, encara ho són més quan es fan vestit amb una sotana. És pitjor que el bomber piròman, el policia corrupte o el metge assassí. Perquè no només està cometent un delicte penal sinó que també està cometent un pecat mortal. Davant d’un jutge terrenal els delictes poden prescriure amb el pas del temps però no davant dels ulls del jutge diví que viu en l’eternitat. En canvi, l’Església s’ha inventat la confessió i el penediment que tot ho esborren. Tot, excepte la infància perduda que mai més tornarà a ser.

Ja seria hora que l’Església Catòlica fos més permeable a la societat en la que està implantada. Vivim en un Estat que propugna els principis de democràcia, llibertat, pluralitat i igualtat. L’article 9.2 de la Constitució diu que “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives”. En conseqüència, el primer que haurien de fer els poders públics és procurar per una igualtat efectiva entre homes i dones en el sí de les institucions religioses (ja sigui l’Església Catòlica o el Islam). L’Església Catòlica no hauria de ser tant miop i hauria d’admetre que tant homes o dones estan igual de capacitats per a fer misses o ser bisbes. Que un home casat i amb fills pot ser tant bon pastor (o més) que un home que no ha manifestat (ni practicat, en teoria) cap preferència sexual. Això, ja em perdonareu, però opino que és el caldo de cultiu de les desviacions sexuals.

Quant observo el Papa vestit amb aquells ostentosos i anacrònics vestits, rodejat de luxe amb aparença de sobrietat, el veig tant allunyat de la realitat com els personatges de ficció dels dibuixos animats que veia quan jo era petit. El problema es que aquest personatge és de veritat.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100407/53901315326

Alta tensió

Les nocions bàsiques sobre electricitat les vaig aprendre de nen amb una pila (d’aquelles planes, grans) i una bombeta. Va ser gràcies a un joc que es deia “Electro L” i que permetia experimentar amb les connexions elèctriques. Els meus coneixements en aquest camp no han evolucionat gaire més.

Per tant, les explicacions que em puguin donar les companyies elèctriques i les autoritats no poden ultrapassar el terreny del sentit comú. I és des d’aquest sentit comú que hem de valorar els fets de la setmana anterior, especialment a les comarques gironines.

Tinc una veïna sueca que no es pot creure el que ha estat sentint aquests dies pels mitjans de comunicació. No li cap al cap que per causa de la neu les comunicacions quedin col•lapsades. Al seu país no ha faltat mai a escola ni a la feina per culpa de la neu. Segurament deu ser perquè a Suècia els nens no jugaven a l’”Electro L” de petits. El sentit comú em diu, doncs, que la causa dels problemes que hem tingut no pot estar en el clima en sí mateix (de pitjors n’hi ha a Europa) sinó en una manca de previsió.

El que em sembla més preocupant dins d’aquesta manca de previsió,– més enllà d’aspectes conjunturals com, per exemple, si n’hi havia prou màquines llevaneus en el lloc apropiat o prou sal per les carreteres – és l’errònia planificació de les infraestructures. La situació òptima seria que totes les línies elèctriques anessin soterrades, tot i que entenc que això comportaria costos molt elevats, però, potser s’hauria de plantejar el soterrament d’aquells trams especialment sensibles i que poden causar perjudicis greus. Per exemple, no sembla lògic que caigués una línia d’alta tensió a sobre d’una autopista i que aquesta romangués tallada més d’un dia perquè ningú (lògicament) va gosar apartar els cables.

El sentit comú em diu que no haurien de passar per sobre d’autopistes ni de línies de tren. Aquests trams de línies d’alta tensió que puguin patir riscos per les inclemències del temps, també s’haurien de soterrar. No sé ben bé quin seria el cost de tot plegat, però m’agradaria saber si realment és superior al cost de tenir una setmana a les fosques totes les comarques gironines, més el cost que pot provocar en la imatge turística i industrial de la zona, més el cost de la incertesa que es pugui tornar a repetir. En pitjors coses dilapiden els recursos públics les nostres autoritats i els grans monopolis d’aquest país.

Que pugui caure un pal de fusta que aguanta un cable ho puc entendre perfectament. Però que caiguin a terra 33 torres d’alta tensió no hi forma que ho pugui entendre. De quin material estan fetes aquestes torres? De porexpan? Algú podria dir el nom de l’empresa que les va construir? Més que res per a demanar que li donin de baixa el NIF i no pugui perpetrar més instal•lacions en el nostre país.

I una última cosa, no he entès mai perquè és tant complicat autoproduir electricitat legalment. Crec que s’haurien de posar tots els mitjans legals i administratius per a permetre (si no obligar) que tots els edificis comptin amb panells solars fotovoltaics per a l’autoconsum. És especialment greu que els edificis destinats a serveis assistencials no comptin amb sistemes alternatius d’energia. Aquesta seria la millor manera de reduir la xarxa de distribució d’electricitat alhora que potenciaríem (de veritat) les energies renovables. Però, clar, les grans empreses elèctriques veurien perillar el seu futur. I ja sabem que cap governant mossega la mà que l’alimenta.

Dèficit Públic

Des de la meva formació en economia, quan sento l’expressió dèficit públic penso immediatament en l’indicador de macroeconomia que mostra l’excés de despesa pública respecte els ingressos. En època de crisi, aquest dèficit es dispara i llasta la recuperació mateixa. Analitzem-ho.

És evident que no es poden adoptar mesures adequades per superar la crisi si no coneixem les seves causes. I això és així per dos motius. En primer lloc, per no tornar a repetir els mateixos errors que ens han portat a aquesta situació. I, en segon lloc, per poder assenyalar responsabilitats. Des del Dret romà fins a la redacció de l’article 1902 del codi civil espanyol s’estableix el principi que qui causa un dany està obligat a reparar-lo. Si ara aterrés en el nostre planeta un extraterrestre que fos capaç de llegir les notícies pensaria que els causants de la crisi han estat els treballadors. Convé recordar que fa un any i mig s’estava parlant de reformular el capitalisme com a conseqüència de la crisi financera. Aquesta crisi financera al final s’ha traduït en menys crèdit per a les empreses i per a les famílies. El resultat ha estat una baixada del consum i de la producció i el tancament d’empreses. L’Estat ha hagut de fer front a més despesa social, a ajudes a les entitats financeres i a menys ingressos tributaris, la qual cosa ha provocat un augment del dèficit públic.

Ara, ens trobem amb la necessitat de reduir aquest dèficit i es proposen com a mesures augmentar l’IVA, reduir els treballadors públics i augmentar els anys de cotització. Pero sembla que el Govern hagi descobert ara la crisi econòmica. Potser podria haver estat una mica més conseqüent i, quan l’economia ja estava en recessió, no dedicar-se a repartir diners (com el gran Kiko Legard) en forma dels famosos 400 euros, o en improductius Plan E que l’unica cosa que han provocat és un augment del dèficit públic.

No sembla raonable que es parli ara de la reducció del número de treballadors públics a Catalunya quan som, de llarg, la CC.AA. amb menys funcionaris en termes relatius. Així, mentre a Extremadura 8 de cada 100 treballadors és funcionari i 6 ho són a Andalusia, a Catalunya no arriben ni a 4 treballadors per cada 100. Tots estem vivint aquests dies les conseqüències de la mancança de bombers o de policies als nostres carrers, per no parlar de mestres, de personal sanitari o de jutges. No es pot demanar que Catalunya retalli encara més el seu sector públic perquè altres administracions (inclosa la de l’Estat) ha fet una nefasta gestió de la despesa.

No són els treballadors (ja ho facin al sector públic o al privat) els que han de pagar la factura de la crisi. Per tant, mesures com la proposada per la CEOE, que equival a la instauració de l’acomiadament lliure amb salari vietnamita, no és més que un insult intolerable.

La clau està en la millora de la competitivitat. La competitivitat està formada per dos aspectes: els costos i la productivitat. Però per la via de reduir els costos salarials ja no podem competir. Potser es podria pensar en millorar els costos energètics, per exemple. Malauradament, però, el creixement d’aquest país s’ha basat en els darrers anys en l’increment de la mà d’obra barata, poc qualificada. Però l’altre aspecte, deia, de la competitivitat és la productivitat. Per a millorar-la cal invertir en tecnologia, en innovació, en formació. Aquests són els deures que hauria d’haver fet l’Administració en època de vaques magres perquè el seu resultat no és tan immediat com un Plan E, però en canvi, és molt més durador.

Ara, només ens queda fer front amb valentia un canvi de model productiu, perquè insistir en el mateix és garantia de crisi perpètua. El dèficit públic més greu contra el que hem de lluitar no és el de l’indicador de la macroeconomia sinó contra el dèficit de les polítiques públiques.

Publicat a La Vanguardia

Anòmals

El proper diumenge 28 de febrer una vuitantena de municipis de Catalunya organitzen la consulta sobre la independència. Bé, rectifico. No són els municipis els que organitzen la consulta sinó els ciutadans.

Cal recordar que aquestes són unes consultes anòmales. Són el símptoma de que alguna cosa no funciona bé en la salut de la nostra democràcia. El fet que la societat s’autoorganitzi per celebrar un referèndum perquè les institucions no permeten fer-ho només demostra el baix nivell democràtic de l’Estat en què vivim.

Quina gran lliçó de democràcia dels ciutadans! Hi ha alguna cosa més cívica que manifestar-se ficant una papereta en una urna? Recordem, però, que la primera resposta de l’Estat va ser de repressió (recordeu la sentència d’Arenys de Munt que prohibia l’ús de locals municipals, els encausats per recollir signatures en favor del dret a decidir, l’autorització d’una manifestació de la Falange el mateix dia de la consulta …). Afortunadament es van adonar del greu error que suposava reprimir el civisme amb violència. Amb les següents consultes van canviar de tàctica. Ara, el que pretenen, és silenciar mediàticament les consultes. No volen una mobilització massiva de la ciutadania. Així, el dia 1 de març, podran sortir als mitjans per dir que les consultes són un fracàs per la (segons ells) baixa participació. I els mateixos que abans deien que eren consultes de fireta per no ser oficials, ara seran els que primer compararan els resultats de la “consulta de fireta” amb les consultes oficials.

La realitat és que ja hauran votat uns 250 municipis a Catalunya que representen a més d’un milió de ciutadans amb dret a vot. I encara falten molts altres per votar 25 d’abril i 20 de juny). I, finalment: Barcelona. Només a la capital tenen dret a vot més 1,4 milions de ciutadans. I tot i els esforços del PSC i de l”alcalde Hereu (més preocupat pels Pirineus del 2020 que de la Barcelona del 2010) la consulta es durà a terme. Hores d’ara, els 10 districtes de la ciutat ja s’han posat a treballar a través d’assemblees populars. Aviat ho faran també els 73 barris. L’alcalde Hereu hauria de donar suport als centenars d’entitats que s’ha adherit a la consulta i cedir-los els locals municipals (que són de tots) i cedir, fins i tot, el programa de vot electrònic que, tant costosament, ha adquirit el Consistori per a la consulta de la reforma de la Diagonal.

És l’hora de que tornem a ser normals, és a dir, demòcrates.

Autodeterminats

Després d’Arenys de Munt, ara ha estat el torn de quasi 170 municipis de Catalunya.

Si algú pensava que la població estava desafecta de la política anava ben errat. Els casos de corrupció, l’allunyament del debat polític de la realitat dels ciutadans, les seves picabaralles entre partits, la única cosa que han provocat és una desafecció cap els polítics, no cap a la política. Són aquest els que han anat perdent el contacte amb la societat. La població no és passiva i deprimida. Al contrari, està motivada, té les idees clares, és proactiva. I els catalans han parlat clar. Les consultes del 13D així ho demostren.

Ha estat la societat civil mateixa que, des del voluntarisme i l’autoorganització, ha dut a la pràctica de forma exemplar i heroica les consultes sobiranistes. I dic heroica per que no ha disposat del suport mediàtic, financer i logístic dels que gaudeix qualsevol acte d’aquesta magnitud. Tot i així, el resultat es ràpidament comparat amb el d’altres consultes populars i eleccions orquestrades des de l’Estat mateix. Fins i tot per aquells que, a priori, menystenien l’organització d’aquesta consulta pel seu caràcter amateur i no oficial.

En qualsevol cas, en les localitats on s’ha organitzat la consulta, ha votat tot aquell que ho ha volgut fer. Qui no ha votat és perquè no ha volgut fer-ho, no perquè no hagi pogut. Per tant, la única lectura que val és que qui no ha votat és per què no estava prou motivat per expressar la seva opinió. Així, qui vulgui analitzar ara què és el que pensen els que no han votat estarà perdent el temps. En qualsevol elecció democràtica el que compten són els vots emesos, no els que no s’han emès mai. Posats a fer una suposició de què pensen els que no han votat, el primer és tenir en compte que el sí estava cantat, i que, molt probablement, qui no ha votat és per que ja li anava bé el resultat. I si algú opina que la participació hauria de ser més alta, el que ha de fer és votar i dir a tothom que conegui que voti.

La realitat, però, és que prop del 95% dels ciutadans han votat que sí. I això només vol dir una cosa: que el poble de Catalunya està determinat a decidir el seu futur. Ha estat una lliçó de democràcia en estat pur. El poble ha parlat. Ara és l’hora que els polítics escoltin al poble.


Publicat a La Vanguardia

Democràcia com a solució

“Una persona, un vot” era l’eslògan que proclamaven les colònies quan assolien la independència de la metròpoli. Ens dóna la idea que tothom, independentment de la seva condició, pot expressar la seva voluntat i que aquesta serà igualment valorada i ponderada.

El mecanisme pel qual entre tots decidim qui ens governa i en quines condicions és la base de la democràcia. Ningú no posa en dubte que aquest és el millor sistema que hem trobat fins ara les persones humanes per viure en societat. Fem un cop d’ull, però, al nostre entorn immediat i veiem com anem de nivell de democràcia.

¿Us diu alguna cosa el nom de Herman van Rompuy? Resulta que, a partir d’ara, aquest belga serà el nou president de la Unió Europea. Si preguntéssim aleatòriament a la gent que passa pel carrer si saben alguna cosa d’aquest senyor i si saben qui l’ha triat per ocupar aquest important càrrec estic convençut que el 99,99% de la gent respondria que no ho sap. Si volem que Europa recuperi impuls, que hi hagi menys euroescèptics, que millori la qualitat democràtica de les institucions europees, francament crec que aquesta no és la via. Recordem, per un instant, com trien els nord-americans el seu president. No demano que es faci amb el mateix sistema perquè estem davant situacions diferents, però, no hagués estat una mala idea fer unes eleccions globals (i simultànies, per un cop) a tota la UE. Si som capaços de fer-ho per triar una cançó a Eurovisió, que menys que fer-ho també amb el president d’Europa.

A casa nostra les coses no són gaire diferents. Tots sabem la importància que té el cap de llista en unes eleccions municipals que no és més que el candidat a alcalde del municipi. I, en aquests casos, té una importància rellevant el nom de qui s’hi presenta. La gent dóna la seva confiança, molt sovint, a la persona per sobre de les sigles del partit. Doncs bé, ara veiem com l’alcalde de Santa Coloma ha acabat a la garjola i en el seu lloc algú (no sabem qui) ha triat una altra persona per ocupar el lloc d’alcalde. I dic jo, ¿no hagués estat infinitament més democràtic donar la veu al poble? Sí, ja sé que la llei actual no ho permet, però, si us plau, que algú proposi una reforma de la llei electoral per impedir que això torni a succeir.

Justament es parla aquest dies al Parlament de la reforma de la llei electoral de Catalunya. Des d’un punt de vista estrictament jurídic la cosa es grotesca. La Disposició Transitòria segona del nou Estatut manté en vigor la Disposició Transitòria quarta de l’antic estatut del 79. En definitiva: que no tenim llei electoral i ens regim, bàsicament, per la legislació estatal. Aquesta diu que la circumscripció electoral és la província. Les províncies van ser creades a l’any 1833 per un tal Javier de Burgos inspirat en el model departamentalista francès. En el cas francès tinc entès que es van delimitar tenint en compte la distància que podia recórrer a cavall un home en un dia. En el cas espanyol, ignoro quins van ser els criteris. El que està clar és que no responien a la forma d’organització territorial de Catalunya. Però, més enllà dels criteris per a delimitar les circumscripcions, el més important serà veure com es trien els nostres representats. El sistema de llistes obertes sona molt bé sobre el paper, però em temo que a la pràctica ens podríem trobar el Parlament ple de freekies de veritat. Coneixent-nos com ens coneixem, seríem capaços de triar com a President de la Generalitat el Sergi Mas. Superada la gràcia del moment, ens quedarien quatre anys pel davant per governar el país.

Finalment, el dia 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya realitzaran unes consultes sobre la independència. Increïblement les nostres institucions no estan preparades per digerir l’opinió expressada democràticament pel poble (com s’ha demostrat també amb el Tribunal Constitucional) i, com a conseqüència aquestes consultes s’han de fer fora del sistema oficial. És el poble mateix qui s’autoorganitza per fer sentir la seva veu.

Aquest exemples que acabo d’exposar trets de l’actualitat, posen de manifest que la qualitat democràtica de la nostra societat és clarament millorable. I justament, unes dosis més elevades de democràcia donarien resposta a molts dels problemes que se’ns presenten. I en primer lloc, la desafecció.

Article publicat a La Vanguardia

TRANSPARÈNCIA

La transparència és la qualitat dels objectes que deixen passar completament la llum a través d’ells i, per tant, ens permeten veure què hi ha més enllà. Aquesta definició, més o menys ortodoxa, em serveix per parlar de la transparència en la gestió pública.

El cúmul de notícies que estem patint darrerament (Millets, Gurtels, Matas, informes inútils, etc) tenen molt a veure amb el grau de transparència (o opacitat) en la gestió dels recursos públics.

I es que, no ho oblidem els recursos públics haurien de ser precisament públics. És a dir: amb publicitat. Són recursos aportats per tots nosaltres mitjançant els impostos i, per tant, tenim tot el dret del món a saber en què es gasta fins a l’últim euro. Malauradament això no és així.

Són molts els aspectes en que el nostre país hauria de millorar per assolir un grau de transparència pública homologable als països més avançats democràticament. Aquesta cultura de l’opacitat en la gestió pública, hereva dels ambients burocràtics kafkians dels segle passat i de la tradició històrica feta a base de molts anys d’obscurantisme administratiu franquista, van deixar seqüeles que avui dia encara patim. La qüestió és que hi ha un llarg camí que necessàriament hem de recórrer.

La pròpia dinàmica del cicle pressupostari públic comporta l’existència “d’àrees de penombra”. Si bé és cert que s’ha augmentat moltíssim la informació que cal adjuntar a la tramitació dels pressupostos, també és cert que l’excés de documentació afegida no permet clarificar l’accés a la informació. D’altra banda el Parlament ha perdut un cert pes respecte al poder executiu en el cicle pressupostari.

El nivell de detall amb que apareix el pressupost contrasta amb la sobrietat en la presentació del resultat de la despesa. No oblidem que, al cap i a la fi, el pressupost no és més que una declaració d’intencions del que farà el Govern. El que realment importa és el que el Govern ha fet. Per tant, caldria donar pes al tràmit de retre comptes i al control de la despesa. No sembla lògic que mentre a les empreses privades se’ls exigeix el deure de liquidar els comptes amb celeritat, l’Administració Pública trigui més de dos anys en presentar l’informe de la Sindicatura de Comptes. La lentitud en la presentació dels comptes no ajuden a la transparència.

Cal millorar l’accés del ciutadà de a peu a la informació de tota la despesa pública. No és acceptable que l’Estat, per exemple, es negués l’any passat a revelar els destinataris dels ajuts bancaris. Com tampoc és acceptable que no es publiquin els informes presumptament inútils pagats pel Govern. És despesa pública i pública ha de ser la seva gestió.

La transparència està íntimament lligada a la responsabilitat en la gestió. En la nostra legislació hi ha prevista una responsabilitat comptable (amb abast molt limitat a la pràctica) una responsabilitat penal i una responsabilitat política. Per poder exigir responsabilitat en la bona gestió cal dotar l’actuació de l’Administració pública de mecanismes de transparència. En el nostre Estatut contempla la transparència com a un principi en l’actuació de l’Administració. Però no va més enllà en el seu compromís i regulació.

Podem estar d’acord o no amb les polítiques que duguin a terme en cada moment els nostres governants, però tenim el dret de saber en què es gasten fins a l’últim cèntim d’euro dels nostres impostos. Volem que la llum passi lliurement per la gestió pública per veure en tot moment què hi ha darrera. Així evitarem sorpreses.

MADRID: ME RIO

Novament em veig obligat a iniciar un nou article amb una referència cinematogràfica. Es tracta de la pel.lícula Brazil. És un film estrany, un
tant surrealisa, amb una estètica molt peculiar, en un ambient kafkià, i amb una sintonia repetitiva de la coneguda cançó: “Braziiiil!, tararoraroraroráaaaa, tararoraroraaaaaah, Brazil , Brazil. Pah, pah,
paaaaaaaaah!”. I és que darrerament estic sentint moltes persones tararejant entre dents aquesta cançó, com a la pel.lícula.

Pot ser és que conec molta gent que s’ha alegrat que el president del COI no hagi pronunciat allò de “.. a la ville de: Madrid!” per atorgar a la capital espanyola l’organització de les olimpíades del 2016. No sé exactament els seus motius, però en la majora de casos, crec, respon a factors més aviat emocionals, per dir-ho d’una forma políticament correcta. Ens movem en el camp dels sentiments i en aquest terreny hi ha poc a discutir. No se senten identificats amb Madrid i punt.

Els ciutadans de Barcelona tenim un bon coneixement de causa per opinar sobre el tema. Recordo perfectament com era la Barcelona pre-olímpica. I, sí, ja sé que es van construir les rondes, el palau sant Jordi, un barri nou a la vila olímpica (quants terrenys requalificats!) i que es va rehabilitar l’oblidat estadi olímpic, però, què voleu que us digui, trobo a faltar aquella Barcelona que era “nostra”, dels ciutandans, i no com passa ara, que els ciutadans que vam nèixer a la capital de Catalunya ens sentim com una espècie en vies d’extinció. Recordo com, a l’estiu, la ciutat quedava pràcticament buida, només amb quatre turistes despistats i quatre “Rodriguez”. Ara, els 365 dies de l’any (366 els anys olímpics) la ciutat està abarrotada de turistes temporals i vitalicis. Se’ns diu que això és boníssim per a la ciutat. El que no tinc tant clar és que ho sigui per als seus ciutadans, al menys no per a mi. Deixant de banda els factors passionals, hi ha algunes observacions molt
s més racionals per posar “peros” a què Madrid sigui la seu de les
olimpíades.

Pensem, per un moment, en la magnitud de les inversions públiques que calen per condicionar una ciutat per organitzar amb èxit un aconteixement com aquest. A costa de qui, o de què, es farien aquestes faraòniques inversions? En la línia de les polítiques fiscals robinhoodianes anunciades pel Govern de Zapatero, els rics haurien de financiar als necessitats. De ben segur que, per al Govern de Madrid, Catalunya, la comunitat amb més riquesa del seu Estat, hauria hagut d’ajudar la necessitada Madrid a complir els seus somnis olímpics. Si ara ja patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, no voldria pensar com seria d’aquí al 2016. D’alta banda, quan a Barcelona li van concedir els Jocs del 1992, el Govern de l’Estat, per compensar, va donar la capitalitat cultural a Madrid, va organitzar l’expo de Sevilla i va construir un aclamat de feia segles TGV Madrid-Sevilla. En cas que s’hagués atorgat les olimpíades a Madrid, em fa la impressió que no ens haguessin donat ni la capitalitat cultural, ni l’expo (per a què, ja les vam tenir el 1888 i 1929) ni el TGV Barcelona-València. Madrid es comporta com una envejosa ciutat que no es conforma amb ser la capital d’un Estat, sinó que vol per a sí mateixa tot allò que té èxit a Barcelona: les olimpíades, Cibeles-Gaudí, la Fira de Barcelona-IFEMA, el TGV, el triplet del Barça… Amb aquesta inèrcia qualsevol dia els ciutadans de Madrid es trobaran votant per la seva independència.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091005/53798038205.html