Autodeterminats

Després d’Arenys de Munt, ara ha estat el torn de quasi 170 municipis de Catalunya.

Si algú pensava que la població estava desafecta de la política anava ben errat. Els casos de corrupció, l’allunyament del debat polític de la realitat dels ciutadans, les seves picabaralles entre partits, la única cosa que han provocat és una desafecció cap els polítics, no cap a la política. Són aquest els que han anat perdent el contacte amb la societat. La població no és passiva i deprimida. Al contrari, està motivada, té les idees clares, és proactiva. I els catalans han parlat clar. Les consultes del 13D així ho demostren.

Ha estat la societat civil mateixa que, des del voluntarisme i l’autoorganització, ha dut a la pràctica de forma exemplar i heroica les consultes sobiranistes. I dic heroica per que no ha disposat del suport mediàtic, financer i logístic dels que gaudeix qualsevol acte d’aquesta magnitud. Tot i així, el resultat es ràpidament comparat amb el d’altres consultes populars i eleccions orquestrades des de l’Estat mateix. Fins i tot per aquells que, a priori, menystenien l’organització d’aquesta consulta pel seu caràcter amateur i no oficial.

En qualsevol cas, en les localitats on s’ha organitzat la consulta, ha votat tot aquell que ho ha volgut fer. Qui no ha votat és perquè no ha volgut fer-ho, no perquè no hagi pogut. Per tant, la única lectura que val és que qui no ha votat és per què no estava prou motivat per expressar la seva opinió. Així, qui vulgui analitzar ara què és el que pensen els que no han votat estarà perdent el temps. En qualsevol elecció democràtica el que compten són els vots emesos, no els que no s’han emès mai. Posats a fer una suposició de què pensen els que no han votat, el primer és tenir en compte que el sí estava cantat, i que, molt probablement, qui no ha votat és per que ja li anava bé el resultat. I si algú opina que la participació hauria de ser més alta, el que ha de fer és votar i dir a tothom que conegui que voti.

La realitat, però, és que prop del 95% dels ciutadans han votat que sí. I això només vol dir una cosa: que el poble de Catalunya està determinat a decidir el seu futur. Ha estat una lliçó de democràcia en estat pur. El poble ha parlat. Ara és l’hora que els polítics escoltin al poble.


Publicat a La Vanguardia

Anuncis

Democràcia com a solució

“Una persona, un vot” era l’eslògan que proclamaven les colònies quan assolien la independència de la metròpoli. Ens dóna la idea que tothom, independentment de la seva condició, pot expressar la seva voluntat i que aquesta serà igualment valorada i ponderada.

El mecanisme pel qual entre tots decidim qui ens governa i en quines condicions és la base de la democràcia. Ningú no posa en dubte que aquest és el millor sistema que hem trobat fins ara les persones humanes per viure en societat. Fem un cop d’ull, però, al nostre entorn immediat i veiem com anem de nivell de democràcia.

¿Us diu alguna cosa el nom de Herman van Rompuy? Resulta que, a partir d’ara, aquest belga serà el nou president de la Unió Europea. Si preguntéssim aleatòriament a la gent que passa pel carrer si saben alguna cosa d’aquest senyor i si saben qui l’ha triat per ocupar aquest important càrrec estic convençut que el 99,99% de la gent respondria que no ho sap. Si volem que Europa recuperi impuls, que hi hagi menys euroescèptics, que millori la qualitat democràtica de les institucions europees, francament crec que aquesta no és la via. Recordem, per un instant, com trien els nord-americans el seu president. No demano que es faci amb el mateix sistema perquè estem davant situacions diferents, però, no hagués estat una mala idea fer unes eleccions globals (i simultànies, per un cop) a tota la UE. Si som capaços de fer-ho per triar una cançó a Eurovisió, que menys que fer-ho també amb el president d’Europa.

A casa nostra les coses no són gaire diferents. Tots sabem la importància que té el cap de llista en unes eleccions municipals que no és més que el candidat a alcalde del municipi. I, en aquests casos, té una importància rellevant el nom de qui s’hi presenta. La gent dóna la seva confiança, molt sovint, a la persona per sobre de les sigles del partit. Doncs bé, ara veiem com l’alcalde de Santa Coloma ha acabat a la garjola i en el seu lloc algú (no sabem qui) ha triat una altra persona per ocupar el lloc d’alcalde. I dic jo, ¿no hagués estat infinitament més democràtic donar la veu al poble? Sí, ja sé que la llei actual no ho permet, però, si us plau, que algú proposi una reforma de la llei electoral per impedir que això torni a succeir.

Justament es parla aquest dies al Parlament de la reforma de la llei electoral de Catalunya. Des d’un punt de vista estrictament jurídic la cosa es grotesca. La Disposició Transitòria segona del nou Estatut manté en vigor la Disposició Transitòria quarta de l’antic estatut del 79. En definitiva: que no tenim llei electoral i ens regim, bàsicament, per la legislació estatal. Aquesta diu que la circumscripció electoral és la província. Les províncies van ser creades a l’any 1833 per un tal Javier de Burgos inspirat en el model departamentalista francès. En el cas francès tinc entès que es van delimitar tenint en compte la distància que podia recórrer a cavall un home en un dia. En el cas espanyol, ignoro quins van ser els criteris. El que està clar és que no responien a la forma d’organització territorial de Catalunya. Però, més enllà dels criteris per a delimitar les circumscripcions, el més important serà veure com es trien els nostres representats. El sistema de llistes obertes sona molt bé sobre el paper, però em temo que a la pràctica ens podríem trobar el Parlament ple de freekies de veritat. Coneixent-nos com ens coneixem, seríem capaços de triar com a President de la Generalitat el Sergi Mas. Superada la gràcia del moment, ens quedarien quatre anys pel davant per governar el país.

Finalment, el dia 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya realitzaran unes consultes sobre la independència. Increïblement les nostres institucions no estan preparades per digerir l’opinió expressada democràticament pel poble (com s’ha demostrat també amb el Tribunal Constitucional) i, com a conseqüència aquestes consultes s’han de fer fora del sistema oficial. És el poble mateix qui s’autoorganitza per fer sentir la seva veu.

Aquest exemples que acabo d’exposar trets de l’actualitat, posen de manifest que la qualitat democràtica de la nostra societat és clarament millorable. I justament, unes dosis més elevades de democràcia donarien resposta a molts dels problemes que se’ns presenten. I en primer lloc, la desafecció.

Article publicat a La Vanguardia

TRANSPARÈNCIA

La transparència és la qualitat dels objectes que deixen passar completament la llum a través d’ells i, per tant, ens permeten veure què hi ha més enllà. Aquesta definició, més o menys ortodoxa, em serveix per parlar de la transparència en la gestió pública.

El cúmul de notícies que estem patint darrerament (Millets, Gurtels, Matas, informes inútils, etc) tenen molt a veure amb el grau de transparència (o opacitat) en la gestió dels recursos públics.

I es que, no ho oblidem els recursos públics haurien de ser precisament públics. És a dir: amb publicitat. Són recursos aportats per tots nosaltres mitjançant els impostos i, per tant, tenim tot el dret del món a saber en què es gasta fins a l’últim euro. Malauradament això no és així.

Són molts els aspectes en que el nostre país hauria de millorar per assolir un grau de transparència pública homologable als països més avançats democràticament. Aquesta cultura de l’opacitat en la gestió pública, hereva dels ambients burocràtics kafkians dels segle passat i de la tradició històrica feta a base de molts anys d’obscurantisme administratiu franquista, van deixar seqüeles que avui dia encara patim. La qüestió és que hi ha un llarg camí que necessàriament hem de recórrer.

La pròpia dinàmica del cicle pressupostari públic comporta l’existència “d’àrees de penombra”. Si bé és cert que s’ha augmentat moltíssim la informació que cal adjuntar a la tramitació dels pressupostos, també és cert que l’excés de documentació afegida no permet clarificar l’accés a la informació. D’altra banda el Parlament ha perdut un cert pes respecte al poder executiu en el cicle pressupostari.

El nivell de detall amb que apareix el pressupost contrasta amb la sobrietat en la presentació del resultat de la despesa. No oblidem que, al cap i a la fi, el pressupost no és més que una declaració d’intencions del que farà el Govern. El que realment importa és el que el Govern ha fet. Per tant, caldria donar pes al tràmit de retre comptes i al control de la despesa. No sembla lògic que mentre a les empreses privades se’ls exigeix el deure de liquidar els comptes amb celeritat, l’Administració Pública trigui més de dos anys en presentar l’informe de la Sindicatura de Comptes. La lentitud en la presentació dels comptes no ajuden a la transparència.

Cal millorar l’accés del ciutadà de a peu a la informació de tota la despesa pública. No és acceptable que l’Estat, per exemple, es negués l’any passat a revelar els destinataris dels ajuts bancaris. Com tampoc és acceptable que no es publiquin els informes presumptament inútils pagats pel Govern. És despesa pública i pública ha de ser la seva gestió.

La transparència està íntimament lligada a la responsabilitat en la gestió. En la nostra legislació hi ha prevista una responsabilitat comptable (amb abast molt limitat a la pràctica) una responsabilitat penal i una responsabilitat política. Per poder exigir responsabilitat en la bona gestió cal dotar l’actuació de l’Administració pública de mecanismes de transparència. En el nostre Estatut contempla la transparència com a un principi en l’actuació de l’Administració. Però no va més enllà en el seu compromís i regulació.

Podem estar d’acord o no amb les polítiques que duguin a terme en cada moment els nostres governants, però tenim el dret de saber en què es gasten fins a l’últim cèntim d’euro dels nostres impostos. Volem que la llum passi lliurement per la gestió pública per veure en tot moment què hi ha darrera. Així evitarem sorpreses.

MADRID: ME RIO

Novament em veig obligat a iniciar un nou article amb una referència cinematogràfica. Es tracta de la pel.lícula Brazil. És un film estrany, un
tant surrealisa, amb una estètica molt peculiar, en un ambient kafkià, i amb una sintonia repetitiva de la coneguda cançó: “Braziiiil!, tararoraroraroráaaaa, tararoraroraaaaaah, Brazil , Brazil. Pah, pah,
paaaaaaaaah!”. I és que darrerament estic sentint moltes persones tararejant entre dents aquesta cançó, com a la pel.lícula.

Pot ser és que conec molta gent que s’ha alegrat que el president del COI no hagi pronunciat allò de “.. a la ville de: Madrid!” per atorgar a la capital espanyola l’organització de les olimpíades del 2016. No sé exactament els seus motius, però en la majora de casos, crec, respon a factors més aviat emocionals, per dir-ho d’una forma políticament correcta. Ens movem en el camp dels sentiments i en aquest terreny hi ha poc a discutir. No se senten identificats amb Madrid i punt.

Els ciutadans de Barcelona tenim un bon coneixement de causa per opinar sobre el tema. Recordo perfectament com era la Barcelona pre-olímpica. I, sí, ja sé que es van construir les rondes, el palau sant Jordi, un barri nou a la vila olímpica (quants terrenys requalificats!) i que es va rehabilitar l’oblidat estadi olímpic, però, què voleu que us digui, trobo a faltar aquella Barcelona que era “nostra”, dels ciutandans, i no com passa ara, que els ciutadans que vam nèixer a la capital de Catalunya ens sentim com una espècie en vies d’extinció. Recordo com, a l’estiu, la ciutat quedava pràcticament buida, només amb quatre turistes despistats i quatre “Rodriguez”. Ara, els 365 dies de l’any (366 els anys olímpics) la ciutat està abarrotada de turistes temporals i vitalicis. Se’ns diu que això és boníssim per a la ciutat. El que no tinc tant clar és que ho sigui per als seus ciutadans, al menys no per a mi. Deixant de banda els factors passionals, hi ha algunes observacions molt
s més racionals per posar “peros” a què Madrid sigui la seu de les
olimpíades.

Pensem, per un moment, en la magnitud de les inversions públiques que calen per condicionar una ciutat per organitzar amb èxit un aconteixement com aquest. A costa de qui, o de què, es farien aquestes faraòniques inversions? En la línia de les polítiques fiscals robinhoodianes anunciades pel Govern de Zapatero, els rics haurien de financiar als necessitats. De ben segur que, per al Govern de Madrid, Catalunya, la comunitat amb més riquesa del seu Estat, hauria hagut d’ajudar la necessitada Madrid a complir els seus somnis olímpics. Si ara ja patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, no voldria pensar com seria d’aquí al 2016. D’alta banda, quan a Barcelona li van concedir els Jocs del 1992, el Govern de l’Estat, per compensar, va donar la capitalitat cultural a Madrid, va organitzar l’expo de Sevilla i va construir un aclamat de feia segles TGV Madrid-Sevilla. En cas que s’hagués atorgat les olimpíades a Madrid, em fa la impressió que no ens haguessin donat ni la capitalitat cultural, ni l’expo (per a què, ja les vam tenir el 1888 i 1929) ni el TGV Barcelona-València. Madrid es comporta com una envejosa ciutat que no es conforma amb ser la capital d’un Estat, sinó que vol per a sí mateixa tot allò que té èxit a Barcelona: les olimpíades, Cibeles-Gaudí, la Fira de Barcelona-IFEMA, el TGV, el triplet del Barça… Amb aquesta inèrcia qualsevol dia els ciutadans de Madrid es trobaran votant per la seva independència.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091005/53798038205.html

TRAMPES

Trampes (i tramposos) n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que són il•legals (les més corrents) i n’hi ha que tenen cobertura legal, però no moral. Aquestes darreres són quasi pitjors, per la seva subtilesa.

Aquest dies estem vivint uns exemples clars de trampes i tramposos. El cas Millet és un exponent clar de les que no són legals, tot i que durant anys ha conviscut amb l’aparença de legalitat. Només l’afany inquisidor i recaptatori de l’Agència Tributària Estatal (qui ho havia de dir!) ha permés descobrir aquesta immunda trama, ja que els mecanismes de control “nostres” han fallat per tot arreu. Voldria pensar que han fallat per pura incompetència però tinc la sensació que la cultura de les trampes està molt arrelada en la nostra societat. Així, com s’explica que una persona que, sembla ser, ja havia estat condemnada amb anterioritat http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090922/53790248228.html , fos President del Palau de la Música i tingués al seu càrrec diners dels contribuents? Com és possible que ara li reclamin que retorni la Creu de St. Jordi? Potser el que s’hauria d’haver fet és no donar-l’hi.

Això em recorda el cas de Renault amb Briatore i Nelsinho Piquet. Si tothom ha reconegut que en el gran premi de Singapur es van fer trampes i Alonso va guanyar amb males arts, com és que el pilot espanyol no renuncia a la seva victòria? Es el mínim que s’hauria d’esperar d’un esportista que ha estat llorejat amb el Premi Príncep d’Astúries, i que mai ningú no el titllaria de trampós. O potser també hauria de tornar el prestigiós premi?

Però, com deia, hi ha altres trampes que no són antijurídiques però, des del meu punt de vista, són antiètiques. Per exemple el nomenament del senyor J. M. Sangenís http://www.socialistes.cat/El-Partido/Directorio/Qui-es-qui/Josep-Maria-Sangenis-Aragones com a Director d’investigacions de la Oficina Antifrau, un organisme creat amb total independència dels partits polítics. Se’ns dirà, segurament, que just abans de prendre possessió del càrrec ha estripat el seu carnet del PSC. Així es compleix escrupolosament la llei.

El mateix es pot dir dels múltiples informes inútils encarregats pel Govern. Molts d’ells són per quantitats just inferiors als 12.000 euros, import a partir del qual és obligatori atorgar-los per concurs. Perfectament legal, però no deixa de ser una “trampa” més. Ja ho diu el refrany: “feta la llei, feta la trampa”.

I es que un té la sensació de viure en un món ple de trampes. Com si assistíssim a una interpretació de jocs de màgia perpètua. Sabem que el que estem veient no és real, que té truc, però aplaudim i ens meravellem de veure coses impossibles com a reals. El problema és que, de vegades, a algun mag si li cauen les cartes de les mànigues en el moment més inoportú i s’acaba la màgia. Com en el cas Millet. Però mentre això no passi, tots aplaudirem amb alegria. The show must go on!

Impostos: quo vadis Govern (2a part)

Sembla ser que el Govern de Zapatero està decidit a pujar els impostos per a tapar el forat financer que s’ha creat en la Hisenda de l’Estat com a conseqüència de la baixada de la recaptació per la frenada de l’activitat econòmica i per l’augment de despesa pública.

Cal recordar que la primera modificació fiscal d’aquest any ha estat suprimir l’impost sobre el Patrimoni. Per tant, de moment el Sr. Zapatero ja ha reduït la pressió fiscal de les classes altes.

El Sr. Victoriano Valle, Director de la FUNCAS (Fundació Espanyola de les caixes d’Estalvi) declarava ahir que calia elevar els tipus impositius de l’IRPF a les classes mitjanes, suprimir la reducció per habitatge i no tocar la tributació de les classes altes. Argumenta que és l’única forma d’obtenir un increment substancial de la recaptació. Al mateix temps aposta per una pujada de l’IVA i per una congelació dels sous dels treballadors públics. A aquest senyor algú li podria preguntar quina responsabilitat tenen les entitats financeres en la crisi. També se li podria preguntar quants recursos ha destinat el sector públic per donar suport a les entitats financeres. Potser algú també li podria preguntar sobre les primes i sous dels directius d’entitats financeres que, en alguns casos han alentat conductes irresponsables. Però sobretot, crec que algú li podria preguntar si creu que compleix amb el principi de progressivitat dels sistema tributari una pujada d’impostos indirectes, com l’IVA, i un augment de la càrrega tributària sobre les classes mitjanes. Francament, és una política profundament injusta.

Però, sense necessitat de fer una valoració ètica de la política proposada per la FUNCAS, també penso que és equivocada per a sortir de la crisi. No és una bona idea, en una fase de decreixement de l’economia, atacar la capacitat de consum de la classe treballadora. El que necessitem són mesures per estimular la demanda. Podem estar d’acord en què cal eixugar el dèficit públic, en part, per la via d’augmentar impostos, però amb un repartiment just de la càrrega tributària i pensant en els efectes que pot tenir de cara a la recuperació econòmica. Des d’aquest punt de vista no és pot acceptar la pujada de l’IRPF a les classes mitjanes. Pel que fa a una pujada en l’IVA, aquesta sempre seria menys perjudicial que una pujada de l’IRPF. En primer lloc, no afecta directament al mercat de treball, com sí ho fa l’IRPF. En segon lloc, en un context d’inflació pràcticament zero no tindria efectes indesitjats sobre els preus. En tercer lloc, tot i afectar a tothom per igual i tenir un cert component regressiu, és pot compensar aquest aspecte amb la revisió del tipus dels béns de luxe i al mateix temps de l’ampliació dels tipus baixos per a determinats productes més consumits per les rendes baixes.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, hem vist que aquesta setmana l’Estat s’ha negat a afrontar una reforma d’aquest impost. Tenint en compte que està cedit el 100% del seu rendiment a les CCAA, seria convenient que si l’Estat no està disposat a posar ordre en aquesta figura tributària, cedeixi la capacitat normativa plena a les CCAA, aprofitant la modificació del la LOFCA i de la Llei de cessió de tributs. D’aquesta forma es podria abordar una reforma en profunditat d’aquest impost per acabar amb les injustícies que s’ha anant realitzant al llarg dels anys per la posada de pedaços que han convertit aquest impost en regressiu.

I finalment, abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )

Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau, que penalitza doblement a qui compleix amb les seves obligacions tributàries.

Reflexions per a la reforma fiscal

En primer lloc, cal tenir present quins són els objectis que es pretenen assolir amb la política fiscal.
¿es vol prioritzar la reactivació de l’economia? ¿es vol contribuir a la cobertura social dels afectats per la crisi?
Suposo que ambdues coses.

Per a reactivar l’economia primer hem de saber per quin model econòmic apostem: és a dir, volem tornar al tipus de creixement econòmic que hem tingut fins ara basat en el sector immobiliari, turisme massiu i automoció? O volem apostar per a sectors emergents, com ara energies renovables? (potser també agroalimentari, indústries culturals, bioquímica, … els quals comporten una aposta seriosa per l’educació?)

Un cop definit l’objectiu que hem triat per a sortir de la crisi, haurem d’utilitzar tots els mitjans per a assolir-los. Un d’ells és la política fiscal.
Cal decidir si volem traslladar el pes de la imposició directa cap a la imposició indirecta, amb els efectes que té sobre la progressivitat del sistema tributari. Així, veiem com s’ha eliminat un impost directe com és l’impost sobre el patrimoni, de manera que la imposició indirecta ha guanyat pes relatiu. Es a dir: els sistema tributari s’ha tornat menys progressiu la qual cosa perjudica a les classes mitges i baixes. Qui fa un major esforça fiscal mentre es suprimeix l’impost sobre el patrimoni, es redueix l’impost sobre societats (impost directe), i es mantenen tipus de l’1% sobre les SICAV (societats d’inversió en capital variable)? Qui suporta, doncs, el pes de la recaptació? Els assalariats i els autònoms i la petita empresa.

Es imprescindible redefinir el repartiment de la càrrega tributària entre la ciutadania per donar compliment a l’article 31 de la Constitució. I per això, més que anunciar reformes legislatives cara a la galeria el que cal és:
Primer: replantejar la política de beneficis fiscals per tal d’orientar-los exclusivament en funció de la seva capacitat per contribuir a superar la crisi (apostant per sectors emergents) i per la seva capacitat de donar cobertura social a les persones més necessitades. El volum dels beneficis fiscals, segons la Llei 2/2008 de pressupostos generals de l’Estat per al 2009, és de més de 61.000 milions d’euros. Crec que aquí tenim un molt bon marge de maniobra on poder incidir.
Segon: Abordar amb decisió la lluita contra el frau i l’economia submergida. Cal aprofundir en l’aplicació de la Llei 36/06 de lluita contra el frau i abordar la borsa de 25.000 milions d’euros a l’any que s’escapen per aquest forat (segons previsions fetes pels mateixos tècnics de l’AEAT: http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=59 )
Cal coordinar l’AEAT amb les administracions tributàries de les diferents CCAA i elaborar un pla integral de lluita contra el frau.
Cal posar en marxa el cens de bitllets de 500 euros, que permetria aflorar moltes trames de diner negre.
Per la part de les despeses, cal prendre les mesures necessàries per prevenir l’ús indegut dels diners públics (tant en contractacions públiques, com en subvencions, subsidis, etc.. ) per la qual cosa seria convenient que l’Estat crees una Oficina Antifrau Estatal, a l’igual que ja s’ha fet a Catalunya.

En definitiva no és creïble que mentre el President del Govern diu que han de pagar més qui més té, es dediqui a eliminar l’impost sobre el patrimoni i a mantenir règims com els de les SICAV.
La supressió de l’impost sobre el patrimoni s’hauria d’haver fet juntament amb una reforma de l’IRPF que permetés integrar la tributació dels patrimonis a la mateixa declaració sobre la renda, penalitzant el manteniment de patrimonis improductius.
Pel que fa a les SICAV, si no s’endureix el seu control, s’han de fer petits ajustos per tal d’evitar un ús indegut d’aquesta figura tributària. Així, es podria establir per norma la obligació de que cada partícip hagués de tenir una participació màxima d’un 10%. (es tracta d’evitar que hi hagi un partícip amb un 98% i 99 partícips es reparteixin el 2% restant)

Quant a l’Impost sobre Successions, l’Estat té una responsabilitat que no pot el.ludir. Es tracta d’un impost estatal, cedit això sí a les CCAA. És l’Estat qui té l’última paraula en la seva reforma. És l’Estat qui ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar els greuges entre CCAA. O es cedeix la plena capacitat normativa a les CCAA per a que cadascuna reguli lliurement, o bé s’eliminen les reduccions establertes per l’Estat (la qual cosa comportaria compensar a les CCAA per la pèrdua d’ingressos) i que cadascuna redefineixi les bonificacions. No sembla just el manteniment de bonificacions del 95% de participacions de societats immobiliàries mentre la classe mitjana suporta el pes de l’impsot.

Quant a la política sobre la imposició indirecta, l’argumentació de base és la mateixa. S’ha de procurar que les reformes no facin perdre progressivitat al sistema tributari en la seva globalitat.
Així, en l’IVA, s’han de replantejar els béns i serveis que es beneficien dels tipus reduits i super-reduits per donar prioritat a l’estímul de l’economia i de la cobertura social.