Independentista i del PP

En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d’un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l’eix esquerra – dreta és força evident.

N’hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de l’eix esquerra – dreta funcionin també altres eixos. En el cas català juga un paper molt fort l’eix nacionalista – no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda de l’eix on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l’altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista – no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda de l’eix es situa cadascú.

És evident que aquest eix està adquirint cada dia més força en detriment de l’eix dreta – esquerra. Així s’explica la situació que viu d’independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d’esquerres per que prioritzen l’eix esquerra – dreta i d’altres que no són partidaris de formar un govern d’esquerres per què prioritzen l’eix independentisme – no independentisme.

La idea de que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s’ha estés com una taca d’oli en pocs anys. Si fa uns anys només uns quants “frikis” proposaven la independència de Catalunya avui dia, trobem gent de tots els sectors i ideologies defensen les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d’independentisme. Us recomano especialment l’article de Frances-Marc Alvaro
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090615/53722916233/el-independentismo-de-zapatero.html
sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia:
http://elcomentario.tv/reggio/independentismo-maduro-de-salvador-cardus-i-ros-en-la-vanguardia/27/05/2009/

Al meu entendre s’està produint un fenomen en la societat consistent en un canvi de referent polític on està guanyant cada vegada més pes l’eix independentisme – no independentisme sobre l’eix esquerra – dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on independentisme creix, l’únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots per donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l’eix esquerra – dreta.

I es que lo normal és que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d’esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Conec independentistes evidentment a ERC, però també a ICV, a CDC a UDC, inclús al PSC en podríem trobar algun. Amb aquest arguments defensava jo l’altre dia amb un amic meu votant del PP, que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP. Quna això passi, l’eix esquerra – dreta tornarà a guanyar el pes perdut.

Anuncis

La llum al final del túnel

Estem ficats de ple en la boca del llop de la crisi econòmica. Tothom parla dels seus orígens. Alguns analitzen les seves arrels financeres, altres veuen un origen en l’economia real, hi ha qui parla de l’esgotament del cicle econòmic, i d’altres de la fi d’un paradigme. Al mateix temps està a l’ordre del dia el debat al voltant de les conseqüències de la crisi, i així les variacions dels principals indicadors macroeconòmics com l”atur, la inflació o els tipus d’interès són motiu de conversa fins i tot als ascensors.

Hi ha consens, però, que estem entrant en un nou i incert període, i que estem deixant enrera un llarg temps de creixement que difícilment es tornarà a repetir a mig termini. Hem entrat en el túnel de la crisi. I correm el risc que, com a l”acudit, quan veiem la llum al final del túnel no sigui més que el tren que ens ve de cara. Convé, doncs, encara que només sigui com a teràpia, tenir pensaments positius i intentar imaginar un escenari amb llum natural, és a dir, posterior a la crisi.

La nostra ciutat, Barcelona, sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d”adaptar-se, de reinventar-se, de transformar els inconvenients en avantatges. I és aquesta la nostra fortalesa. Els poders públics i els privats han de preguntar-se cap a on s’ha de prioritzar els esforços per a situar-nos en una Barcelona post-crisi. I per respondre a aquest pregunta primer hem de saber quin és el model de ciutat que volem.

Barcelona és la capital d’un país. Per tant, més enllà de donar resposta als interessos dels seus ciutadans ha de servir també d’instrument de bandera de tot Catalunya. La seva posició, diguem geoestratègica, li atorga de per sí unes oportunitats que no es poden passar per alt, tal com remarca sempre Tremosa. És evident que Barcelona no pot renunciar a ser un punt neuràlgic en les comunicacions al sur d”Europa. I ho pot ser tant a través del port i les autopistes com ho és actualment, però també ha d’aspirar a ser-ho amb l’aeroport i el corredor d’alta velocitat del Mediterrani. Però la ciutat (i el país) es mereix ser alguna cosa més que un punt d’intercanvi de contenidors. Aquesta circumstància de lloc de trobada i d”intercanvi de mercaderies s’ha de portar més enllà. La ciutat pot aspirar a ser un punt d’intercavi en l’àmbit cultural, en l’àmbit de la creativitat, en l’àmbit en definitiva de la innovació. Convertim el nostre espai en un lloc d’intercanvi d”idees, en una à gora del segle XXI. Fem ús, doncs, d’aquestes qualitats renovadores de Barcelona per il.luminar el nostre futur.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090212/53638666020.html

ULLS QUE NO VEUEN

A partir d”una determinada edat, si un comença a fer-se analítiques i proves mèdiques, de ben segur que li trobaran alguna cosa. Aleshores un passa a ser oficialment una persona malalta.

Això és el que li pot passar a la Generalitat de Catalunya amb la creació de l”Oficina Antifrau. És a dir, a partir d”ara, l”Administració catalana estarà sotmesa a un perpetu escàner. El Govern ha enviat ja al Parlament el projecte de llei de creació de l”Ofina Antifrau que, si tot va bé, serà aprovada sense més canvis.

Tot i que jo pensava que les funcions d”aquesta Oficina ja les venia fent la Sindicatura de Comptes, la Intervenció General i, en darrera instància, els Tribunals de Justícia, sembla que aquest nou organisme comptarà amb funcions addicionals. Una de les competències serà que, a partir d”ara, qualsevol ciutadà tindrà l”oportunitat de denunciar mitjançant l”Oficina Antifrau les possibles irregularitats que observi en la conducta dels responsables de la “cosa pública”.

Curiosament, ni a la resta de comunitats autònomes ni a l”Administració de l”Estat ni als Ajuntaments està prevista la creació d”una oficina d”aquestes característiques. El que passarà, per lògica, és que hauran d”aparèixer irregularitats, encara que només sigui per justificar la creació d”aquest nou ens. En conseqüència, la Generalitat de Catalunya esdevindrà oficialment una administració malalta. En el millor dels casos potser només tindrà el colesterol alt, però al final ens obligaran als catalans a fer règim.

El resultat serà el d”una Administració més controlada, cosa que en principi s”ha de valorar com un aspecte positiu. Però, d”altra banda, la imatge de la Generalitat davant la resta de l”Estat quedarà malmesa, cosa que en definitiva serà una aspecte negatiu. Mentrestant, la resta de comunitats autònomes gaudiran d”una aparent bona salut encara que, en realitat, poguessin patir una greu malaltia degenerativa.

El temps dirà si el cost de crear i mantenir aquest nou organisme compensa el cost de les possibles irregularitats que pretén evitar. En cas contrari, francament, ens sortiria més car el farcit que el pollastre.