L’amnistia és un error

M’ha semblat un greu error la petició pública d’una llei d’amnistia que ha fet el company Gabriel Rufián, buscant la complicitat de partits independentistes i sobiranistes. Així l’he fet saber pel seu mitjà favorit: Twitter. Per a ser justos, crec que l’error no és d’ell perquè en Rufián es limita a repetir el que li han dit que ha de dir. I això ho fa molt bé. Però en aquest cas el convidaria a fer les següents reflexions.
En primer lloc, el concepte amnistia parteix necessàriament de l’existència d’un delicte. Etimològicament està relacionada amb l’amnèsia, és a dir amb l’oblit. Per tant, l’amnistia és un “pelillos a la mar” que dirien en castellà; un “hoy por mi, mañana por ti”; o un “si te he visto, no me acuerdo”. És a dir, tots reconeixem que hem fet alguna cosa dolenta però “por esta vez, pase, però que no se vuelva a repetir”.
En segon lloc, la súplica d’una llei d’amnistia des de Les Corts espanyoles és el reconeixement de la legitimitat de l’Estat espanyol per a jutjar-nos, condemnar-nos i graciar-nos per exercir el legítim dret a l’autodeterminació.
En tercer lloc, l’aprovació d’una llei d’amnistia deixaria immunes tota la vulneració de drets de l’Estat espanyol, començant dels de l’últim dels policies, passant pel Gobierno de Espanya, El Tribunal Suprem i l’Estat mateix, que ja mai podríem portar davant un Tribunal internacional senzillament perquè no hi hauria causa. Paral·lelament podrien quedar en una situació de llimbs les persones que actualment estan exiliades.
En quart lloc, ERC ha vingut demanant històricament al Congreso espanyol l’anul·lació de la Llei d’amnistia espanyola de 1977 per tal de poder jutjar els crims del franquisme, entre ells, el judici contra Companys que, per cert, no ha estat anul·lat encara per l’Estat espanyol. Cal seguir reivindicant l’anul·lació de la llei d’amnistia per tal de poder passar comptes dels greus delictes imprescriptibles comesos durant la dictadura. Així mateix ho interpreta també Amnistia Internacional, les Nacions Unides i el famós pacte de Drets Civils i Polítics ratificat pel Regne d’Espanya (el qual, per cert, reconeix en el seu article primer la lliure determinació dels pobles). Mentre l’Estat espanyol no faci aquest gest de passar comptes amb el seu passat feixista, ni molt menys podrem parlar del principi de la fi del règim del 78. Així doncs, amb quina legitimitat continuarem reclamant des d’ERC l’anul·lació de de la llei d’amnistia del 77 mentre demanem una nova llei d’amnistia ara?
En cinquè lloc, en el supòsit que estigués en un error i cap dels motius que he donat anteriorment fossin suficients, estratègicament és un error demanar ara l’amnistia. Des del punt de vista dels partit polítics espanyols i, sobre tot, a ulls dels seus votants, l’aprovació d’una llei d’amnistia seria vista com una concessió davant els partits independentistes la qual cosa pagarien cara davant el seu electorat.
Ha arribat l’hora que tant uns com altres reconeguem que no hi ha cap altra sortida per alliberar els presos i els represaliats que assolir la independència. L’única sentència és la independència.

Tites, tites…!

Es pot enganyar a tothom durant algun temps. També es pot enganyar a alguns tot el temps. Però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps. El pacte de la Diputació entre JuntsxCat i el PSC posa fi a aquesta impostura dels partits post 1 d’octubre. I em direu que no és el primer pacte que es produeix entre un partit independentista i un partit pro-155. Cert. Però aquest cas és diferent per dos motius. El primer, és que en els anteriors pactes municipals post-electorals, la majoria de pactes no han comportat lliurar l’alcaldia a un partit pro-155. El segon és la magnitud de la Diputació de Barcelona, tant en termes econòmics com en termes de la població a la que presta serveis. És un veritable contrapès de la Generalitat. Els post-convergents han menystingut als seus votants amb aquesta maniobra pensant que no tindrà cap efecte electoral. Però s’equivoquen.  Què hagués passat si ERC hagués acceptat un pacte amb PSC i Colau a l’Ajuntament de Barcelona, on ERC va ser la llista més votada? No ho va fer perquè hi ha algunes línies vermelles que no cal ultrapassar per no trair-se un mateix però, sobretot, per no trair els votants.

El mateix cal dir dels possibles pactes al Congreso de los Diputados espanyol. A manca d’unitat estratègica entre partits independentistes (quin greu error! Quina manca de visió d’estat! Quin partidisme!) ha permès alimentar un campi-qui-pugui en el sentit del vot a la investidura de Sánchez que només s’entenen en clau de partit i no de país. Alimentar un possible suport a Sánchez només ha servit per a legitimar l’actual pacte de JuntsxCat amb el PSC. A Sánchez (o qui sigui que aspiri a ser president del Govern espanyol) no se’l pot votar mentre mantinguin segrestats als presos polítics i forcin a l’exili a la resta. S’ha de votar “no” mentre no es reconegui el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Diàleg bilateral amb l’Estat, veu única a Europa, gran debat republicà dins el país per posar les bases de l’Estat català. Aquestes haurien de ser les premisses d’actuació. En canvi, ens dediquem a polítiques neoautonomiestes de curta volada per alimentar el dia a dia d’uns polítics que no tenen la mirada llarga.

El mal va venir dels fets d’octubre del 2017 al no proclamar la República i acceptar anar a unes eleccions convocades il·legítimament pel ja desaparegut Mariano Rajoy. A partir d’aquell moment, totes les decisions polítiques han estat encaminades a arreplegar les molles d’un autonomisme decrèpit i a pregar per a què els represaliats no pateixin una condemna massa severa. Per no tenir, no tenim ni resposta unitària pactada davant d’una més que probable dura sentència. I aquest podria a tornar a ser el nostre “momentum”.

Pedro Sánchez, en les mans de les bases d’ERC

En breu anunciarà el PSOE, probablement en boca del seu secretari d’organització, José Luís Ábalos, la propera sessió d’investidura al Congreso de los Diputados del candidat a president del Gobierno de Espanya, Pedro Sánchez.

Aquestes eleccions es van fer, recordem-ho, perquè el Govern del PSOE no va ser capaç d’aprovar uns pressupostos. Bé, aquesta va ser l’excusa formal. De fet, si recapitulem una mica més, recordarem que aleshores el PSOE estava governant amb una minoria molt precària ja que havia aconseguit governar després de superar una moció de censura contra Rajoy guanyada gràcies als desinteressats vots dels partits independentistes. Sánchez sabia (com així va succeir) que unes eleccions li donarien una millora en els seus resultats mentre que el seu principal oponent, el PP, s’enfonsaria amb l’ajut del Ciutadans i Vox. Només va cometre un petit error: creia que entre els diputats del PSOE i de Ciutadans arribarien a la majoria absoluta i que, per tant, no hauria de pidolar res als partits independentistes.

La suspensió dels diputats independentistes podria jugar a favor dels interessos de Pedro Sánchez per a ser investit, intentant guanyar en els jutjats el que no ha estat capaç de guanyar en vots. Nogensmenys el Sudoku que té davant la sessió d’investidura segueix sent d’impossible solució sense els vots independentistes.

En aquest punt, jo tinc clar què és el que hauria de fer el meu partit, ERC. Votar no. L’únic gest que podria impedir un vot negatiu seria l’alliberament dels presos i represaliats i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya. I si acaben en noves eleccions, ja ens ho trobarem. Però, ei, aquesta és només la meva opinió. ERC és, primer de tot, un partit assembleari. Per tant, crec que aquesta decisió no la puc prendre jo sinó que ha de ser el resultat de l’opinió conjunta dels aproximadament 10.000 militants. És per aquest motiu que demano que la decisió sobre quin ha de ser el sentit del vot dels diputats d’ERC al Congreso en la sessió d’investidura de Sánchez es sotmeti a la consulta de les bases d’ERC.

El republicanisme és, primer de tot, deliberatiu perquè defensa el debat col·lectiu. Un exemple el tenim en el proper Congrés Nacional d’Esquerra Republicana en el qual s’establirà un sistema de vot no presencial per garantir la màxima participació de la militància. El partit acaba d’actualitzar les dades per tal de permetre aquesta votació de manera que hauria de ser molt senzill preguntar a les bases sobre quin ha de ser el sentit del vot si afirmatiu, negatiu o abstenció. Jo tinc clara que s’hauria de votar “no”, però també tinc clar que l’opinió de cap militant no hauria d’estar mai per sobre de l’opinió de cap altre militant i que el que ha de prevaldre és l’opinió de la majoria. Demostrem que a ERC no tenim por de les urnes, ni dins ni fora del partit!

Barcelona

No es podia saber. Colau, entre triar ser ella alcaldessa o fer alcalde Margall ha triat la primera opció. De res servirà ara donar-se cops al pit dient que ERC, quan el candidat era l’Alfred Bosch, es va negar a votar al costat del PP i C’s per evitar que fos Colau, la llista més votada, l’alcaldessa. I ho va fer a canvi de res. Per principis democràtics. Ara, en canvi, veurem com l’Ada repetirà quatre anys més amb la vara d’alcaldessa amb els vots favorables de Valls i dos regidors més entre els que es troba el incombustible Celestino Corbacho, el perenne alcalde socialista de l’Hospitalet. Aquest, el Celestino, és un cas de nota. Durant catorze anys sent alcalde d’una ciutat per acabar fugint a la ciutat del costat. Tant malament va deixar l’Hospitalet que no hi vol viure ni ell? Per tant, ara no ens haurà d’estranyar veure’l votar assegut en una cadira de Ciutadans al costat dels seus antics companys de partit (PSC) per tal que un altre excompany de partit (Maragall) no sigui alcalde. Que algú em doni un ibuprofè que em petarà el cap!

Des de l’òptica d’ERC convé fer diverses reflexions. La primera i més material és la següent pregunta: estarà disposat el nostre candidat Maragall a esperar quatre anys fent oposició esperant com es desgasta un govern en minoria en mans dels vots de Valls? Estarà disposat a esperar fins el 2023 a recollir els fruits i governar l’alcaldia (per fi!) fins el 2027? Crec que tots sabem la resposta. I aquí és on hem de començar a reflexionar sobre la candidatura presentada. La número dos és l’Elisenda Alamany, que ni és militant d’ERC ni viu a Barcelona. Digueu-me tiquismiquis però em semblen aquestes dues dades una dissociació important a l’hora d’optar a l’alcaldia. Però més enllà dels noms, cal preguntar-se com és possible que entre el 28A i el 26M ERC hagi perdut més de 40.000 vots a la ciutat de Barcelona. Sí, ja sé que em podreu dir que ERC, al cap i a la fi, ha estat la llista més votada a Barcelona. Però també ho va ser l’Arrimadas el 21D i no va ser presidenta. Cal, a més de guanyar, quan no es té majoria absoluta tenir la capacitat de generar consensos més enllà de les sigles. ERC ho ha intentat amb allò d’”eixamplar la base”. El problema és que s’ha intentat eixamplar la base començant per la cúpula. I tret que siguis Brunelleschi les cúpules soles no aguanten tot l’edifici. Per tant, des del meu punt de vista (i així ho vaig defensar quan vaig presentar la meva precandidatura front l’Ernest Maragall) ERC ha d’aposta per enfortir la base, és a dir, per apoderar els militants, els simpatitzants i els ciutadans mateixos en la mesura necessària per adoptar les decisions del partit. El procés deliberatiu i de presa de decisions ha de ser obert, transparent i democràtic, tant pel que fa al partit com en el debat constituent de la República que, d’acord amb la Ponència Política, hem de fer en aquesta legislatura. Perquè la ciutat i la República es construeixen amb els seus ciutadans.

La Constitució de la República

Ja han passat les eleccions (per fi!). Ara, ja no cal que els partits facin postureig perquè no es preveuen eleccions. Com a mínim, de forma ordinària no han d’haver-hi en un cert temps. Ni a Catalunya ni a Espanya. Per tant, i aprofitant aquest estrany intermedi sense eleccions, els partits poden posar-se ja a fer política. Encara, però, caldrà deixar passar uns dies. El temps necessari per a què, a la vista dels resultats municipals, cada partit aclareixi les seves estratègies de coalicions postelectorals. Em salto, doncs, aquesta fase que ja la trobareu sobradament desgranada en altres articles i notícies i em centraré en el demà passat.

Ja sé que ara es fa servir el “fer República” com quan Pujol parlava de “fer país”, o sigui: narinant. És el nou mantra processista o hamsterià, com li vulgueu dir. Però ens hem de negar a aquesta banalització de l’expressió. Cal exigir que el “fer República” sigui efectivament “fer República” i no paraules buides. Però no tothom fa un ús banal d’aquesta expressió. Un exemple és l’anunci per part de la candidatura guanyadora a la Cambra de Comerç anomenada “Eines de país” que proposa algunes accions per tal de “ser actius en el camí cap a la República”, segons el seu nom president, Joan Canadell. Algunes són de caire simbòlic (declarar persona non grata el Borbó), altres de conscienciació (analitzant el cost d’oportunitat de les no inversions de l’Estat) i altres més directes com la sobirania fiscal o el “tancament de caixes”, segons diuen. Val més això que res. Però jo crec que com a país hem d’exigir als nostres governants d’anar més enllà que aquestes propostes voluntarioses. Molt més.

Els partits independentistes, un cop deixades de banda les seves estratègies curterministes per maximitzar vots, haurien de liderar la resposta col·lectiva. Us confesso que tinc poca fe a la vista del campi-qui-pugui que han estat les eleccions al Congrés i Senat espanyols, i al Parlament europeu, on m’ha resultat incompressible la inexistència d’una unitat d’acció (exterior) dels nostres partits autoqualificats de sobiranistes. Dit això, no deixaré de reclamar aquesta unitat d’acció en els punts cabdals i estratègics de país. Aquests punts de consens col·lectiu existeixen a tots els països normals. Com si no s’aproven les Consitucions de cada país? Doncs per consens entre la majoria de la societat (partits, els primers) de quin són els principis bàsics que han de regir en la nostra societat. I és aquí on crec que els partits que volen “fer República” s’haurien de posar d’acord. Principis basats en la igualtat, en la garantia de drets, en principis democràtics, de separació de poders, de justícia social, etcètera, haurien de pactar-se entre els partits fruit d’un veritable diàleg social constituent. Res no impedeix que els partits polítics i entitats comencin a adquirir i a assumir aquests principis republicans. Que en facin bandera. Que reclamin a altres partits i sectors socials que s’hi adhereixin voluntàriament a aquests principis republicans. Tot això és perfectament compatible amb l’existència (encara) de l’Estat espanyol a Catalunya. Ningú no pot impedir que qui vulgui, voluntàriament, es comprometi des de ja mateix a ajustar tots els seus comportaments i accions als principis republicans. Aquesta ha de ser la llavor de la República de Catalunya. Així s’amplia la base.

Aquest és, entenc jo, el primer pas per a començar a “fer República”. El segon pas, ja us l’explicaré en un següent article.

 

Eixamplar la base

Ho he tornat a sentir. Aquest cop per part del Joan Tardà en un tuit que diu literlament: “Com més ample sigui el camí que hem de construir per arribar a la victòria, més drecera farà perquè no només hi cabran els independentistes convençuts”. D’entrada la imatge sembla engrescadora (i amb això juga) al imaginar-nos un camí pel que cada cop hi circula més gent perquè es va ampliant. A mi, francament, em recorda a la pel·lícula Forrest Gump, quan el Tom Hanks, alliberant-se de les seves pròtesis a les cames, comença a córrer indefinidament. Cada cop més gent s’engresca a acompanyar-lo i s’afegeixen a córrer amb ell perquè el veuen molt decidit i determinat. Ningú no en té ni punyetera idea de cap a on van (confien cegament en el seu líder) però la massa està il·lusionada amb la idea de córrer tots junts, més i més gent, en la mateixa direcció. Fins que un dia al líder se l’eixampla alguna altra cosa diferent a la base i deixa de córrer. Aleshores és quan s’adonen de lo absurd de la seva acció. I aquest és justament el principal problema del concepte “eixamplar la base”. Eixamplar no és pas la finalitat. La finalitat és assolir de facto la independència. Aquesta és (ho hauria de ser) la primera bandera que haurien d’hissar els dirigents del partit en coherència amb el principal objectiu d’Esquerra Republicana de Catalunya.

I és que allò important no és l’amplada de la via. A Espanya, recordem, totes les autopistes segueixen un esquema radial que les condueix de pet a Madrid. Per tant, més que fixar-nos en l’amplada de la via, cal fixar-se en el lloc que ens porta el camí que hem iniciat. Hauríem d’estar explicant (i fent) quina ruta seguirem i quin és l’objectiu que perseguim.

Però, a més, desitjaria saber què entén el senyor Tardà per “independentistes convençuts”. Està introduint categories entre independentistes, repartint carnets de millors i pitjors? Vol dir això que hem de deixar lloc a ERC a gent no convençuda de la independència? Si és així, ha de renunciar ERC al seus principis per a fer-los lloc? No seria més lògic que els “no convençuts” es busquessin altres partits “no convençuts” com ara Podem o PSC, o fins i tot PP o Ciutadans? Altrament, la base que estarem ampliant és la de “no convençuts”, és a dir la dels unionistes. No puc compartir aquesta estratègia.

La millor manera d’eixamplar la maleïda base no és renunciant als nostres objectius (o amagant-los darrera d’altres banderes per entabanar als “no convençuts” de la independència) sinó portant a terme amb fermesa i claredat el país cap a la República independent de Catalunya. Altrament, potser ampliem el camí, però a la primera sortida els “independentistes convençuts” abandonaran la ruta per agafar una altra més decidida. I sí, potser al final hi haurà més gent al camí ampliat, no ho nego pas, però el que no podrem dir és que aquests siguin independentistes. El que quedarà serà una munió de corredors ocupant tota l’AP2 de banda a banda que, com a Forrest Gump guiats pel seu líder, travessaran els Monegros i quan ja sigui massa tard s’adonaran que la seva destinació final és el quilòmetre zero de la mateixa Puerta del Sol de Madrid.

Tribunal del Santo Oficio

Quan al 1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus dels seus territoris van culminar un procés que ja s’havia iniciat el 1391 amb les revoltes contra els calls jueus a diverses poblacions. A partir de l’expulsió, qualsevol persona que practiqués el judaisme i no s’hagués convertit passava a mans del Tribunal del Santo Oficio, és a dir, de la Inquisició. Tots els seus béns eren requisats preventivament i tant ell com i la seva família podien acabar a la foguera. El mateix passava si havia sospites de pràctiques “judaïtzants” sobretot entre els conversos o descendents dels mateixos al no ser “cristians vells”. Pràcticament tothom era susceptible de ser sospitós. El problema era que, al no haver un cos de policia com avui dia, qualsevol veí podia actuar com a delator i denunciar-te davant el Tribunal, sobretot si tenies propietats, ja que l’autoritat tendia a creure més al acusador que a l’acusat. També podia passar que, si el convers sospitava que l’anaven a detenir, fugis fora del Regne. Aleshores el judici es celebrava igualment i quan el condemnaven a la foguera cremaven un ninot que representava al fugat. Es deia aleshores que el condemnaven “en efigie”.

Us explico aquestes notes històriques pel moment actual que estem vivint. Tots recordareu els recents fets de la població andalusa de Coripe on es va penjar, cremar i disparar públicament a un ninot que representava al dolentot fugat del MHP Puigdemont. Les tradicions no sorgeixen del no res sinó que tenen un origen ancestral i el cas de Coripe i de la crema pública “en efigie” no és pas una excepció.

Ara fixeu-vos bé les desorbitades fiances que es demanen pels encausats, amb embargament dels seus béns personals inclosos. Penseu en les fiances imposades al Sandro Rosell, o a  Mas, Ortega i Rigau. Però, sobre tot, penseu en el 5,8 milions d’euros de fiança posats a disset treballadors públics de la Generalitat per l’acusació d’haver participar en l’organització de l’1 d’octubre, un xifra a totes llums desorbitada i confiscatòria. Penseu també com actuen els jutges i tribunals, donant plena veracitat als delators, paper que avui dia fa el cos de policia. El resultat és una escenografia i una litúrgia que veiem en el Tribunal Suprem que també semblen hereves de les tradicions més profundes de la corona espanyola.

El Tribunal del Santo Oficio va ser creat pel Reis Catòlics i no va ser abolit a Espanya fins el 1834. Després de la guerra civil, el dictador Franco va crear el Tribunal Especial de Represión de la Masoneria y del Comunismo que al 1963 es va reconvertir en el Tribunal de Orden Público. I es que tot règim antidemocràtic es preocupa molt de reprimir i aniquilar la dissidència. Finalment, l’any 1977 el Tribunal de Orden Público es va reconvertir en l’actual Audiència Nacional. No hay más preguntas señoria.

Ens voleu robar el partit

Llegeixo l’entrevista que t’han fet a Vilaweb, company Joan Tardà, i em poso de mala llet.

Per a tu l’1 d’octubre és una prova més de les que hem de superar els catalans, i que ha de servir per a fer un referèndum (!) i que no ens ha permès arribar a la República. I que si no som, a data d’avui, una República efectiva és per la manca de determinació d’implementar el resultat de l’1 d’octubre. I, sí, efectivament no ens ha reconegut cap Estat del món perquè per a que això passi primer t’has de reconèixer tu mateix. I aquest “detall” vam decidir obviar-lo.

Et justifiques dient que “no som prou” i repasses les xifres de votants per dir que som el 48%. Aquí t’haig de fer notar que per saber el que pensa algú cal fer-li una pregunta i esperar una resposta. Però et faig notar que la pregunta ja la vam fer l’1 d’octubre i la resposta va ser, en un 90%, a favor de la independència. Et convido, Joan, a rellegir la llei del referèndum on es deia claríssimament què calia fer amb aquest resultat: declarar la República “sense dilacions ni excuses”. A més, d’acord amb la Ponència Política aprovada per tota la militància al juliol del 2018, l’1 d’octubre és el moment fundacional de la República. Ara, de fet, hauríem d’estar, segons la Ponència, en una legislatura constituent i sense actuar com una comunitat autònoma. Et veig lluny Joan, molt lluny de la Ponència Política.

Tu vols l’esquerra republicana hegemònica dels anys trenta del segle XX mentre jo vull l’esquerra republicana hegemònica dels anys trenta del segle XXI. Parles del famós argument d’eixamplar la base o, com tu dius, de fer el camí més ample per a que pugui passar més gent. Això només vol dir que estàs disposat a renunciar a les teves idees per assimilar les del teu veí. De fet, escoltant-te, no puc distingir el teu discurs del dels Comuns. No crec que renunciant nosaltres a implementar la independència aconseguim eixamplar la base. Potser contribuirem a “enximplar la base” com he llegit pel Twitter. No té cap mena de sentit renunciar a les teves idees per convertir-te en una força central. El que cal és que, des de la fermesa de la defensa de les teves idees, facis que aquestes siguin les idees centrals. T’explicaré una anècdota. Quan vaig intentar recollir avals entre la militància per presentar-me com alternativa a l’Ernest Maragall com a candidat a alcalde de la meva ciutat, i atès que no se’m va permetre entrar als casals d’ERC per dirigir-me a la militància ni accedir al llistat de militants, vaig optar per tirar de les meves amistats i coneixences. Vaig descobrir que ERC és, provablement, el partit amb més ex-militants de tot Catalunya. Tots em deien el mateix: feia molt anys que militaven però feia pocs mesos que havien abandonat la militància cansats de veure com ERC renunciava als seus principis. No ens podem permetre que declaracions com les teves incrementin el desencís.

Però és que, a més, ara demanes fer un referèndum multipregunta que no saps ben bé com ha de ser. I quan et diuen que, en tot cas, no serà un referèndum d’autodeterminació i que no compliria amb la Convenció de Venècia et despatxes amb un “a mi m’és igual”. Mira, Joan, amb tots els respectes, aquesta proposta no figura enlloc en la Ponència Política. Sembla que vulguis fer propostes que, en realitat, corresponen a altres partits. Em preocupa que tant tu com altres dirigents del partit defenseu aquesta mena de propostes que no són compatibles amb el text de la Ponència Política. No pot haver-hi alliberament social sense aconseguir primer un alliberament nacional, i tu ho saps Joan. Per això crec que, si de veritat vols defensar els postulats que argumentes en la teva entrevista, hauries de fundar un altre partit (o bé passar als Comuns directament) on puguis eixamplar la base cap a una federació de repúbliques ibèriques de les esquerres.

Jo, en canvi, somnio amb una Esquerra Republicana on gent com en Carretero, l’Uriel Beltran, en Carod-Rovira, en Puigcercós, en Junqueras, la Marta Rovira, tu mateix, i molts altres exmilitants no tant coneguts però dels que he escoltat la seva decepció, puguin retrobar-se fraternalment sota les mateixes sigles republicanes. És aquesta la base que crec que s’ha d’eixamplar. I és així, prioritzant el mandat de l’1 d’octubre, com aconseguirem un bon resultat el 28A.

Jenifer

Tempus fugit, diu sàviament la locució llatina. Tot escoltant un exitós grup actual (sí, actual) com els Catarres, he recuperat la cançó amb la que van fer el salt a la fama allà per el 2011, fa només vuit anys: “Jenifer”.

Comença la cançó dient “jo que voto Convergència i que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol”. Ja sabeu que el partit fundat per Jordi Pujol es va desfer com un terròs de sucre al voltant del problema del 3% (anunciat anys abans pel Maragall), per les amistats perilloses amb en Millet i per la deixa no declarada del Florenci Pujol, entre altres qüestions. No sabria dir ara quin seria el referent de les essències catalanistes que votaria avui dia el cantant dels Catarres ni amb quin polític tindria somnis eròtics. Tot i que si els tenia amb en Pujol, qualsevol serviria, suposo.

Més sorprenent és l’afirmació de què “no trago ni en pintura als pericos de Sarrià” ja que l’estadi el RCD Espanyol ja s’havia instal·lat a Cornellà després d’una diàspora per Montjuïc des què el 12 de juny de 1997 es jugués l’últim partit oficial a l’estadi de Sarrià contra el València (van guanyar els pericos per 3 gols a 2, amb un últim gol de Cobos).

Ens afirma que porta “Els segadors com a politó del mòbil”. Anem a veure, avui dia cap mòbil utilitza politons sinó música directament (el que aleshores es deia MP3). Però, és més, ningú no porta ja cap mena de so al mòbil perquè tothom el té en modus vibració. A més, això de les melodies al telèfon fa de garrulo com el fet de tunejar-se el cotxe, com promet fer a la xoni de Castefa. Però és que ja no pots tunejar-te el cotxe perquè sinó no passaries la ITV, per molt Pujol que et diguis. A més, la gent jove ja no porten cotxes com abans. Ara es desplacen en patinet, bicing, car-sharing, moto-sharing o Cabify. I ens diu que la vol portar a la discoteca “Pont Aeri”. En cotxe ja et dic que no anirien. Bé potser de tornada sí perquè són els pares els que van a les 4 de la matinada a les portes de les discoteques a recollir la canalla. Però, a més, la discoteca “Pont Aeri” va tancar les portes definitivament el 2012 així que, a tot estirar, haurien d’anar al Cocoa.

Tornant a les senyes patriòtiques, ens diu que té la “senyera al balcó”. Poques senyeres en trobareu avui dia ja als balcons. O estelada, a llaç groc, o pancarta de “llibertat presos polítics”, però de senyeres, només per Sant Jordi a tot estirar. Es reafirma quan canta que és “més català que el pi de les tres branques”. Doncs mireu, aquí vam patir un ensurt. Al 2014 uns energúmens van tallar amb una serra la branca més alta que no va ser restaurada fins a un any després.

Ens ho remata dient que veu “Els matins del Cuní”. Mare de Deu senyor! El Cuní va marxar de TV3 a 8TV i, darrerament a la SER. No sé jo si el mantindria com a referent mediàtic del catalanisme. Potser la Terribas? El Basté? La Rahola? El FAQS? Però ja us asseguro jo que a qui no veurem fent “Els pastorets dirigit per en Benet i Jornet” és a en Joel Joan. I no és perquè en Joel no vulgui (que segueix i seguirà donant guerra) sinó perquè el bo d’en Benet i Jornet ja no ho podrà fer.

Ja veieu, en només vuit anys tantes coses han canviat en el nostre entorn, polític, social, cultural, esportiu…i només amb la lletra d’una cançó de tres minuts. Realment, el temps passa volant!

ERC, fets i no paraules

Sóc militant de base d’ERC des de fa uns quants anys. De fet, vaig afiliar-me quan aquest partit comptava només amb 15 diputats al Parlament de Catalunya i estava immers en una greu crisi existencial (com marca la tradició) que va acabar expulsant molts independentistes republicans de pedra picada pel caïnisme habitual.

Actualment el partit torna a viure una nova crisi existencial induïda per la crisi política que viu el país. Aquesta crisi a diferència de les anteriors no es produeix de forma explícita amb discrepàncies i punyalades a la llum de dia com les anteriors. Ara tot és més subtil, més implícit però igualment crític. No estem davant d’una lluita pel control del poder del partit, per veure qui és secretari general, qui president i qui conseller nacional. La crisi actual, des del meu punt de vista, és amb la militància i amb els seus votants en general.

Part de la direcció política del partit sembla que ha decidit adoptar algunes decisions estratègiques que no s’acaben d’entendre. No es fàcil tenir el President del partit a la presó i potser caldria replantejar-se si aquesta situació és bona per ell i pel partit. Només per posar un exemple, la Secretària General del partit està exiliada a Suïssa i és impossible que tingui contacte directe amb el President. Aquest és un debat que ningú no està disposat a plantejar des de dins d’ERC i crec que no fer-ho no és bo. Detecto molta tàctica curterminista per part de tothom i poca mirada llarga.

El resultat és com si la direcció del partit anés per una banda i la militància per una altra. Llegim i sentim declaracions de membres de pes del partit i constatem com aquestes no encaixen amb el document estratègic que ens vam donar entre tots els militants a la darrera Conferència Nacional com és la Ponència Política. Aquest document va ser aprovat i profundament debatut per la militància del partit el mes de juliol de l’any passat. O sigui, amb plena consciència de quina era la situació política després de l’1 d’octubre i del 21D. D’acord amb aquesta Ponència, en l’actual legislatura hauríem d’estar immersos en un diàleg constituent en clau republicana atès que l’octubre va ser el “moment fundacional de la República catalana que tenim el mandat de materialitzar”. No he vist cap iniciativa d’ERC en aquest sentit al Parlament ni des del Govern. El compromís assumit literal era “no tornar a actuar com el Govern d’una comunitat autònoma”.

La primeria evidència d’aquesta canvi estratègic la vaig viure amb el canvi “a dit” del candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’Alfred Bosch havia estat triat per la militància per a ser el cap de llista. Però als pocs mesos se’l va fer plegar per col·locar un nou militant provinent del socialisme: l’Ernest Maragall. A banda de què la forma de la decisió em va semblar poc democràtica (al representar un evident “canvi de cromos”) el fons també em va semblar que no anava en la bona línia marcada per la Ponència Política. Ampliar els suport es fa des de la base, no des de la cúpula. A més, entenc que la millor forma d’augmentar els suports a la causa republicana és, precisament, implementar la República, no pas ajornar-la sine die. Renunciar a la independència esperant que els favorables a un referèndum però no independentistes et votin, mentre que esperes que els independentistes a qui has defraudat et segueixin votant em sembla un error. Per aquest motiu, tot i no comptar amb cap suport de l’aparell del partit vaig presentar, simbòlicament, la meva candidatura per disputar en unes noves primàries el primer lloc de la llista a l’Ernest Maragall. Va ser una experiència per a constatar que tenim marge de millora en els processos de decisió interns.

Ara, estem davant d’un nou repte sobrevingut: les eleccions a les cambres espanyoles. Ja vaig explicar en un article anterior que és el que crec que hauríem de fer a Madrid. Només permeteu que lamenti la manca de capacitat de presentar un front comú de les forces sobiranistes a l’hora de presentar-nos a aquestes eleccions. I aquí, permeteu-me que esmenti de nou la Ponència Política: “no es podrà normalitzar la relació amb l’Estat espanyol i partits favorables a la intervenció de Catalunya mentre hi hagi persones preses i exiliades polítiques”. L’objectiu d’ERC ha de ser la defensa d’una República Catalana independent per abandonar definitivament el Congrés i Senat. Mentre això no passi, hem de procurar augmentar els suport al respecte al nostre dret a l’autodeterminació i mantenir un escenari de confrontació parlamentària amb les institucions de l’Estat espanyol i amb els seus principals partits polítics. Insistir en el diàleg sense renunciar a la unilateralitat; evidenciar els greuges i manca de legitimitat democràtica de l’estat monàrquic; defensar els drets i llibertats de les classes populars i reivindicar el legítim dret a l’autodeterminació de Catalunya i els Països Catalans. Tot això que dic està extret literalment del document de la Ponència Política.

Hem arribat al punt que els qui defensem els principis i acords adoptats per la militància semblem el sector crític quan, de fet, hauríem de ser els oficialistes. Els crítics, en tot cas, serien els qui ostenten l’estructura institucional del partit en la mesura que aposten per estratègies que ens aparten de la Ponència Política. Per aquest motiu, la setmana passada vaig optar a figurar a la llista d’ERC al Congrés i vaig ser avalat per l’assembla de Barcelona. Ara, veurem quina composició final de la llista decideix la direcció del partit. Passi el que passi, seguiré lluitant per defensar el mandat de l’1 d’octubre.