Catalunya, Espanya i Europa: la fi de l’antic règim

L’emancipació de Catalunya i la seva voluntat en constituir-se com a Estat independent està comportant el sacsejament de les ancestrals oligarquies, no només a Espanya sinó a Europa i el món. A Espanya el poder ha estat tradicionalment repartit entre les “dos Españas”, aquelles dues Espanyes que Goya va pintar donant-se de pals però que estan irremeiablement unides quan han de defensar l’oligarquia. Això és el que ha passat tradicionalment quan han de tractar amb Catalunya. Així s’entén millor que Josep Pla digués que no hi res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I és que a Catalunya, aquestes dues Espanyes sempre han tingut una fissura. Mentre el catalanisme ha jugat al tradicional pactisme, les elits que controlen les dues espanyes ens han tingut sota el seu control. Això ens ha permès, d’una banda, sobreviure com a poble, però alhora ens ha impedit alliberar-nos de la submissió al poder emanat de Castella. El pujolisme, en el fons, representava aquest paper de bon minyó.
Ara, les coses han canviat. El moviment independentista ha sorgit des de baix cap a dalt. A diferència de Podemos o Ciutadans, que no són més que instruments creats des de les elits per a perpetuar la dicotomia de les dues Espanyes, el sobiranisme trenca aquests esquema. Suposa un canvi de paradigma respecte els equilibris de poder heretats del franquisme. La Unió Europea, en el fons, ha estat creada també sota la lògica d’aquest repartiment de poder de les elits de sempre, per això la independència de Catalunya provoca incomoditat a Brussel•les i, sobre tot, a Berlín. L’independentisme també comporta despullar a Europa de la seva pàtina de democràcia, de drets i de llibertats per a mostrar-se com a un instrument al servei dels lobbies, de les multinacionals i de les oligarquies. És per aquest motiu que el futur d’Europa es juga definitivament a Catalunya. Si les institucions europees són capaces de respectar els drets dels ciutadans de Catalunya (que encara som europeus) dels cops de porra i de l’opressió de la tirania de l’oligarquia espanyola que controlen el poder polític a Espanya, aleshores Europa podrà ressorgir del cop que està representant el Brèxit per la UE. Si no, la desintegració del projecte europeu es desfarà com un terròs de sucre més ràpid del què imaginem.
Ara, un cop ja hem votat, cal complir el mandat del referèndum i, amb la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya, declarar solemnement la independència. A partir d’aquest moment, ja haurem canviat d’ordenament jurídic i, per tant, la invocació a l’article 155 de la Constitució espanyola ja no tindrà cap validesa. Serà aleshores, i no abans, quan caldrà trobar mediadors internacionals per a conduir pel camí de la racionalitat, de la suma d’interessos i no pas de la confrontació, la transició cap a la República de Catalunya. I aquí, novament, la Unió Europea es juga molt més que el correcte funcionament del lliure mercat únic.

Anuncis

Catèxit

Al preguntar a algun actor de la comunitat internacional pel conflicte de Catalunya la resposta ha estat habitualment la de dir que es tracta d’un “assumpte intern” de l’Estat espanyol. Aquesta resposta ha estat reiterativa en el cas de les institucions europees. Fins a cert punt, és lògic que sigui així ja que es parteix del principi de no ficar el nas en la casa del veí. Una altra cosa és que s’hagués celebrat efectivament un referèndum o s’hagués fet una declaració d’independència, la qual cosa interpel·laria directament la comunitat internacional i, en primer lloc, la comunitat europea. Nogensmenys hi ha algun aspecte que a Europa han passat per alt i que pot tenir demolidores conseqüències pel projecte europeu.

Catalunya tradicionalment ha tingut vocació europeista. El “motor d’Europa” (us sona?) que impulsava la societat espanyola cap a la integració europea era, justament, Catalunya. Segurament, i més enllà de la possibilitat de fer negocis (la pela és la pela) els catalans hem vist en Europa un espai de llibertat i de respecte als drets fonamentals que al llarg de la Història no hem trobat quan miràvem cap a Castella. A Europa hem vist futur, modernitat, democràcia, llibertat i, com no, prosperitat. Aquesta percepció, però està canviant en els darrers anys. La primera decepció la vam tenir a la guerra dels Balcans, amb la desintegració de Iugoslàvia i els genocidis que va comportar. Europa no va moure un dit. La segona va venir amb la crisi econòmica. Recordeu? Retallades i austeritat impulsades per una protestant Alemanya que han comportat més desigualtat, més injustícies i un èxode massiu del nostre jovent. La tercera va venir amb els refugiats: Europa, malgrat les maquillades xifres d’acollida, ha deixat morir al mar moltes persones que venien fugint de la guerra i als que no s’han ofegat els ha amuntegat en camps de concentració als llindars d’Europa. La quarta decepció pot ser Catalunya.

Fins ara deien que som un “assumpte intern”, però a la vista de l’estat d’excepció que vivim els ciutadans de Catalunya crec que Europa ja no pot continuar mirant cap a una altra banda. Ja no es tracta de l’exercici del dret a l’autodeterminació, es tracta de llibertats fonamentals, com el dret de reunió, la llibertat d’expressió o d’ideologia política. Davant d’aquests fets opressors de l’Estat espanyol en contra dels principis bàsics que, teòricament, fonamenten la Unió Europea perpetrats contra 7 milions de (encara) ciutadans europeus, les institucions europees no poden respondre amb allò de “és un afer intern”, i mirar cap a una altra banda. El que està passant actualment a Catalunya, l’enviament massiu de forces armades per reprimir la població, per requisar urnes, per tancar pàgines web d’entitats legals, no és un afer intern espanyol: és un assumpte europeu de primer ordre. Les autoritats europees haurien d’entendre que no prendre partit és prendre partit. El seu silenci, la manca de pronunciament davant aquests fets, la seva indiferència no fa més que augmentar encara més la desafecció de la ciutadania de Catalunya cap a Europa. Catalunya està passant en els darrers anys d’un europeisme convençut a un euroescepticisme creixent. Potser el catalans ja no veuen Europa com un referent i miren amb més simpatia el Brèxit. Fora d’Europa es pot viure molt bé tal com ens mostren Noruega, Suïssa, Islàndia i, aviat, el Regne Unit. Per tant, en la mesura que els ciutadans de Catalunya no es vegin reconfortats per la Unió Europea (quan no amenaçats amb ser expulsats pel fet de voler ser un Estat), els qui no voldran ser a la Unió Europea seran els ciutadans de Catalunya. No em sorprendria gens que el següent referèndum que fem a casa nostra sigui per decidir si volem o no formar part de la Unió Europea. Si l’actitud d’Europa respecte Catalunya segueix com fins ara, no dubteu que sortirà un no com una casa de pagès. No sé si això seria bo o dolent per a Catalunya però el que sí tinc clar és que seria demolidor per a la Unió Europea.

Per la gràcia de Déu

La Constitució espanyola, en el seu article 16, reconeix la llibertat religiosa i de culte al mateix temps que proclama que cap religió tindrà caràcter estatal. Aquest article va gaudir de força consens quan els anomenats “pares de la Constitució” el van redactar i m’atreviria a dir que avui dia encara mantindria aquest consens en el seu literal. Altra cosa és l’últim apartat de l’article, que fa referència expressa a les relacions amb l’Església Catòlica, que ni aleshores ni ara genera unanimitat.

Sigui com sigui, l’aplicació pràctica que s’ha fet d’aquest precepte constitucional és, des del meu punt de vista, molt discutible. Una cosa és garantir la llibertat religiosa (cadascú, a casa seva, pot fer el que li roti) i altre cosa és promocionar la religió com si fos un bé públic fins a l’extrem. No cal. M’explico. Un dels instruments més potents amb què compta qualsevol govern és el sistema fiscal. Dins d’aquest, els beneficis fiscals suposen un instrument molt efectiu (i amb molt poc control, sigui dit de pas) per tal d’afavorir determinades situacions o col·lectius. Curiosament, l’Església Catòlica es troba afavorida en tots els repartiments d’aquesta aparent “loteria” que representen els beneficis fiscals. Si de tots és coneguda la frase “sempre guanya la banca”, tampoc li queda lluny la de “amb l’Església hem topat” quan parlem d’impostos. I és que a cada impost que busquem, trobarem importants beneficis, quan no directament exempcions, a favor d’aquesta entitat religiosa. Sense entrar en l’escandalós món de les immatriculacions d’immobles (una forma legal de fer-se propietari d’immobles per la gràcia de Déu), podem afegir les exempcions d’IVA, de l’Impost sobre Béns Immobles, les de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials, les de l’Impost sobre Successions i Donacions, les de l’Impost sobre Increment de valor de terrenys de naturalesa urbana, d’Instal·lacions i Obres i un llarg etcètera, molts d’ells, a l’empara de la Llei de Patrimoni Històric, a la Llei de Mecenatge o, directament, “vestits a mida” fets en lleis d’acompanyament de pressupostos. Ja m’agradaria a mi que altres “drets” contemplats a la Constitució gaudissin de tantíssims beneficis fiscals com el de la llibertat de culte. Per què no aplicar aquesta suavitat fiscal al dret a l’habitatge, al treball digne, a la salut, l’educació o la cultura?

Se m’acut, per exemple, que el FC Barcelona es podria reconvertir en entitat religiosa. Tenen el temple (el Nou Camp), tenen la religió (el futbol), tenen el ritual (missa cada diumenge), tenen el Déu (Messi) i tenen les oracions (l’himne i la grada d’animació). D’aquesta forma, no es pagaria IVA per les entrades (com fa l’Església Catòlica), ni pagaria IBI per les instal·lacions esportives (ai, perdó, religioses), ni cap altre impost humà ja que només haurien de donar comptes davant de Nostre Senyor el dia del judici final. Amén.

150 centímetres

Un metro i mig, diuen, és la distància mínima que ha de guardar un vehicle quan avança una bicicleta per la carretera. El ciclista és sempre la part més feble, per aquest motiu totes les crides a la prudència i totes les mesures preventives són tan necessàries com oportunes. Dit això, permeteu-me algunes reflexions.

Les carreteres, amb un carril per cada sentit, estan pensades per a la circulació de vehicles a motor. Les vies d’aquest tipus que a priori estan en millors condicions són les conegudes com a “carreteras nacionales” (nacionales espanyoles, no catalanes, sigui dit de pas), que depenen de l’Estat espanyol i que compten amb un voral de 2 a 2,5 metres. En aquestes, la velocitat màxima dels vehicles és de 100km/h. Si assumim que les bicicletes haurien d’anar forçosament pel voral, el risc seria relativament reduït al garantir-se amb més facilitat la distància de seguretat amb els vehicles a motor. Però, per altra banda, són aquestes unes vies que suporten un major volum de trànsit i per on poden circular vehicles de gran tonatge, la qual cosa les fa especialment perilloses. Que et passi un vehicle de més de 30 tones a 100km/h a 150 centímetres de distància no ha de ser una experiència agradable. I aquest seria el cas més favorable, ja que parlem d’una carretera amb un voral generós per on es pot circular en bicicleta. Però la majoria de carretes no són “nacionales” sinó provincials, comarcals o locals. En aquestes, la velocitat màxima dels vehicles pot ser de 80 i fins a 90 km/h, i no totes disposen d’un voral en condicions o, directament, no en tenen. La precarietat i perillositat dels ciclistes és màxima ja que han de circular pel mateix carril que els vehicles a motor.

Sempre m’ha cridat l’atenció què impulsa una persona a arriscar la vida d’aquesta forma, circulant per carreteres en circumstàncies tan objectivament perilloses. Estan en el seu dret, cert, però jo mai no ho faria. Els ciclistes defensen que tenen dret a circular per la carretera, com tothom. Però jo no estic tan segur que sigui així ja que ni tenen carnet de conduir, ni paguen impost de circulació, ni impost de matriculació (perquè no porten matrícula), ni tant sols porten assegurança obligatòria com la resta de vehicles. Per altra banda, si acceptem que les bicicletes poden circular pel mateix carril que els vehicles a motor estem convertir, de facto, totes les carreteres en carrils bici. Reconec que aquesta pot ser una idea molt revolucionària però, ja posats, fem-ho bé. Seria convenient limitar la velocitat màxima a 30km/h en totes les carreteres. Per la mateixa regla de tres, si els ciclistes “tenen dret” a circular per la carretera, els que vagin a patins, en monopatí, en segway o fins i tot fent running, també podrien reivindicar el seu dret a fer servir aquestes vies. Aleshores sí que podrem exigir que, quan vingui un cotxe o camió, freni o s’aparti 150 centímetres, per evitar el patinador, el ciclista o runner. Una bona xarxa de radars que multin a tot aquell que ultrapassi els 30 km/h seria la garantia definitiva. La llàstima és que no podrien multar als ciclistes per excés de velocitat, ja que no porten matrícula.

Mentre això no passi, és un error que diferents vehicles comparteixin les mateixes vies. Els vehicles a motor han d’anar per la carretera; les bicicletes, pel carril bici i els vianants, per les voreres. Així de fàcil. I quan entrem en una gran ciutat com ara Barcelona, podrem exigir que cap moto ni bicicleta circuli per les voreres on per cert, mai guarden els 150 centímetres de distància respecte els vianants.

S’ha acabat l’independentisme

Ja està decidit. Deixo de ser independentista. Fins aquí he arribat. Són molts anys lluitant per portar endavant aquest projecte polític i crec que ja hem arribat al límit. Concretament deixaré de ser independentista el dia 3 d’octubre de 2017. Serà el dia que, de sortir sí en el referèndum del dia 1 d’octubre, ja serem independents i, per tant, ja no tindrà sentit parlar d’independentisme. Serà el moment en què tot el país dedicarà les energies que ara dedica a assolir la independència a construir la independència. En aquest petit país ja fa massa temps que massa gent dedica massa esforços per assolir la independència. Quan tots aquests esforços els dediquem simplement a treballar, a ser més productius, jo calculo que el PIB de Catalunya pujarà, al menys, un 0,2% més.

Per fi hem deixat enrere les metàfores marineres, el dret a decidir, l’estat propi, el posem les urnes, les desobediències i totes aquelles martingales del processisme. Suposo que era una etapa necessària per poder arribar a parlar clarament de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això m’ha agradat la llei del referèndum i com aquesta s’ha explicat per part del grup parlamentari de Junts pel Sí. Per fi es parla de reivindicar l’exercici d’un dret humà, avalat per les Nacions Unides i (teòricament) reconegut pel mateix Estat espanyol i la seva Constitució. El problema és la interpretació partidista que fan els grups polítics espanyols de la Constitució i la utilització ideològica del Tribunal Constitucional. Ara, el referent és internacional. Ara, la comunitat internacional ja entén (i es sent interpel·lada) quan parlem del dret a l’autodeterminació. Ara ha de ser el Gobierno de Espanya qui justifiqui davant el món perquè reprimeix aquest dret.

Arribats a aquest punt, i un cop aclarit els termes del referèndum, molt em temo que la campanya (que a la pràctica fa temps que ha començat) no ho serà entre els partidaris del sí a la independència i els partidaris de continuar a l’Estat espanyol. Aquest és un debat en el què els unionistes fa temps que han llençat la tovallola i han renunciat a fer. El debat, la confrontació, és ja entre els que defensem el legítim dret a l’autodeterminació i els que el neguen. El que han de tenir en compte els ciutadans a l’hora de votar és qui defensa els seu drets i qui els vol reprimir. La confrontació és entre qui vol escoltar la voluntat del poble i qui no la vol escoltar per així imposar el seu criteri. Pels negacionistes resulta irrellevant que la gent vulgui la independència o vulgui continuar dins d’Espanya. Mentre la estratègia de l’unionisme sigui lluitar contra la convocatòria del referèndum en comptes de fer campanya pel no, no estarem davant d’un referèndum sobre la independència sinó sobre la democràcia. Però que no pateixin, aviat tots deixarem de ser independentistes perquè ja serem democràticament independents.

Socimis, les noves SICAVs?

Quan parlem de SICAVs tothom ho associa a unes entitats legals dissenyades per a eludir el pagament d’impostos. Es tracta d’unes societats que han de tenir un mínim de 2,5 milions d’euros de capital repartits entre un mínim de 100 accionistes. El que sol passar és que hi ha un únic accionista majoritari i els coneguts en l’argot com a 99 mariachis que l’acompanyen com a homes de palla. Aquestes societats de mera tinença d’accions tenen la peculiaritat que únicament paguen l’1% en l’impost de societats, d’aquí les crítiques rebudes com a mecanisme per a eludir el pagament d’impostos per part de les grans fortunes.

A Espanya, segons la CNMV hi ha al voltant de 3.000 empreses registrades com a aquest tipus de societats d’inversió que gestionen més de 32.000 milions d’euros. Però, davant la pressió popular per a què s’acabi amb els privilegis fiscals de les SICAVs algunes ja han començat a moure fitxa i estan emigrant a altres climes no tan càlids, com ara Luxemburg, on sempre són benvinguts els capitals amb al·lèrgia als impostos.

Ara però, s’està produint un nou fenomen encara no tant popular com les SICAVs. Són les conegudes com a Socimis, és a dir, societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari. Sempre han d’estar inventant noms estranys per a què ens costi retenir-los i així la gent no en parli. I és què la gràcia de l’elusió fiscal (per a qui la practica) és que no se’n parli gaire. L’elusió i la transparència no són amigues. Aquestes Socimis són societats que inverteixen en immobles (el totxo, sempre el totxo!) que han de destinar en un 85% al mercat de lloguer. La gràcia és que no tributen al 25%, que és el tipus ordinari de l’impost de societats, ni al 10%, ni al 5% ni al 2% ni a l’1%. Exacte, tributen al 0%, és a dir, no paguen res per l’impost de societats. En això porten avantatge a les SICAVs. Però, a més, els dividends tributen, amb determinades condicions, al 19%. No està malament. I ara us preguntareu, com és que es va crear aquest règim? La justificació cara a la galeria era estimular el mercat de lloguer i atreure inversors internacionals. El totxo espanyol, no ho oblideu, tan ben valorat arreu del món! Què podria sortir malament, oi? Però direu que l’objectiu de dinamitzar el mercat de lloguer és prou lloable per tal de garantir un habitatge digne a tothom. Observem què ha passat. Les quatre primeres Socimis d’Espanya són: Merlin, dedicada fonamentalment al mercat d’oficines; Hispania, centrada en establiments hotelers; Lar Espanya, especialitzada en centres comercials i Axiarre, en oficines. Aquestes quatre empreses concentren mes de 14.000 milions en immobles. Ja veieu que el seu interès pels immobles residencials és força baix.

Crec que ja va sent hora de canviar l’eslògan del famós “Hacienda somos todos” pel més apropiat de “España, sin ir más lejos”, ja que aviat no caldrà anar a amagar-se a Panamà (que al final tot se sap i queda lleig) i amb una Socimi a Espanya ja fem. Tot legal, això sí. I garantit, ja que si la cosa va malament vindrà papà-Estat a pagar els deutes privats que facin falta, com sempre. Encara que després no quedi per pagar les pensions.

Un referèndum legal

No voldria parlar de Rosa Parks, aquella dona negra que es va negar a complir la llei que obligava als negres a seure al seient de darrera als transports públics. Va succeir l’any 1955, a Alabama. Estats Units representa que ja era un país plenament democràtic respectuós amb els drets humans. Rosa Parks va ser condemnada però el seu gest, incomplint una llei injusta, va ser el desencadenant de la lluita pels drets civils que van propiciar els canvis legislatius per tal de garantir-los. Amb més modèstia però amb el mateix resultat, els que ens vàrem negar a prestar el servei militar obligatori en un Estat, com l’espanyol, que representa que també era democràtic, va comportar la supressió d’aquesta obligació legal i el respecte a l’objecció de consciència.

Ja sabeu per on vaig, oi? Però no, no pretenc obrir el debat entre legalitat i legitimitat on els positivistes s’amaguen, si cal, sota les togues dels magistrats del Tribunal Constitucional. El moviment social que tenim obert a Catalunya respecte a l’exercici del dret a l’autodeterminació no és, estrictament, un debat entre legalitat i legitimitat. Entenc que es pugui plantejar en aquests termes. I tot i així, si estiguéssim exclusivament davant d’un debat i una reivindicació de legitimitat seria tant lloables com la causa que defensava Rosa Parks o els insubmisos al servei militar. Si avui dia, posem per exemple, el Govern espanyol declarés il·legal l’homosexualitat no crec que els legalistes, els positivistes, diguessin que les lleis s’han de complir. I no ho dirien perquè l’Estat espanyol estaria incomplint les lleis. Concretament, la Declaració Universal de Drets Humans. Ara mateix ho hem tornat a comprovar amb la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que ha fallat contra l’estat espanyol per la inhabilitació a Atutxa, president del Parlament Basc. Per tant, el que pot semblar legal a ulls del govern espanyol pot resultar ser una flagrant il·legalitat a ulls del dret internacional. El dret a l’autodeterminació és, justament, aquest cas.

Recordem que l’article primer del Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. Recordem també que l’article 96 de la sacrosanta Constitució espanyola ens diu que els tractats internacionals publicats al BOE passen a formar part de l’ordenament intern espanyol. Aquest Tractat va ser publicat al BOE de 30 d’abril de 1977, per tant, forma part de les lleis internes espanyoles d’obligat compliment. Recordem també que l’article 10.2 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals i les llibertats d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya. Per tant, un referèndum d’autodeterminació encaixa perfectament en l’actual ordenament jurídic.

Si algú us parla de la unitat d’Espanya i aquestes mandagues que excitaven tant al Pepe Rubianes (com si aquest concepte estigués per sobre del dret a l’autodeterminació) recordeu-li que l’exercici del dret a l’autodeterminació no vulnera l’article 2 de la Constitució que proclama la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. A no ser que un interpreti que el resultat del referèndum serà sí (i només sí) favorable a la independència. El referèndum es pot fer (s’ha de fer) en l’actual marc jurídic. Impedir que es faci el referèndum va en contra de la llei. El que resulta contrari a la llei és no permetre el referèndum. No esperarem 9 anys com Atutxa a tenir una sentència favorable del Tribunal Europeu de Drets Humans. El farem igualment. I si surt sí (que estic convençut que sortirà sí) aleshores arribarà el moment que els espanyols s’hauran de plantejar si volen canviar la seva constitució per adaptar-la a la nova realitat. No seria el primer cop que ho han de fer. L’article 10 de la Constitució de 1812 també deia que formaven part de la nació espanyola Filipines, Perú, Santo Domingo, Guatemala, Venezuela, Xile, Puerto Rico… sí Puerto Rico, que aquest passat cap de setmana ha fet un referèndum en el que no contemplava, per cert, l’opció de tornar a Espanya.