Un referèndum legal

No voldria parlar de Rosa Parks, aquella dona negra que es va negar a complir la llei que obligava als negres a seure al seient de darrera als transports públics. Va succeir l’any 1955, a Alabama. Estats Units representa que ja era un país plenament democràtic respectuós amb els drets humans. Rosa Parks va ser condemnada però el seu gest, incomplint una llei injusta, va ser el desencadenant de la lluita pels drets civils que van propiciar els canvis legislatius per tal de garantir-los. Amb més modèstia però amb el mateix resultat, els que ens vàrem negar a prestar el servei militar obligatori en un Estat, com l’espanyol, que representa que també era democràtic, va comportar la supressió d’aquesta obligació legal i el respecte a l’objecció de consciència.

Ja sabeu per on vaig, oi? Però no, no pretenc obrir el debat entre legalitat i legitimitat on els positivistes s’amaguen, si cal, sota les togues dels magistrats del Tribunal Constitucional. El moviment social que tenim obert a Catalunya respecte a l’exercici del dret a l’autodeterminació no és, estrictament, un debat entre legalitat i legitimitat. Entenc que es pugui plantejar en aquests termes. I tot i així, si estiguéssim exclusivament davant d’un debat i una reivindicació de legitimitat seria tant lloables com la causa que defensava Rosa Parks o els insubmisos al servei militar. Si avui dia, posem per exemple, el Govern espanyol declarés il·legal l’homosexualitat no crec que els legalistes, els positivistes, diguessin que les lleis s’han de complir. I no ho dirien perquè l’Estat espanyol estaria incomplint les lleis. Concretament, la Declaració Universal de Drets Humans. Ara mateix ho hem tornat a comprovar amb la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que ha fallat contra l’estat espanyol per la inhabilitació a Atutxa, president del Parlament Basc. Per tant, el que pot semblar legal a ulls del govern espanyol pot resultar ser una flagrant il·legalitat a ulls del dret internacional. El dret a l’autodeterminació és, justament, aquest cas.

Recordem que l’article primer del Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. Recordem també que l’article 96 de la sacrosanta Constitució espanyola ens diu que els tractats internacionals publicats al BOE passen a formar part de l’ordenament intern espanyol. Aquest Tractat va ser publicat al BOE de 30 d’abril de 1977, per tant, forma part de les lleis internes espanyoles d’obligat compliment. Recordem també que l’article 10.2 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals i les llibertats d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya. Per tant, un referèndum d’autodeterminació encaixa perfectament en l’actual ordenament jurídic.

Si algú us parla de la unitat d’Espanya i aquestes mandagues que excitaven tant al Pepe Rubianes (com si aquest concepte estigués per sobre del dret a l’autodeterminació) recordeu-li que l’exercici del dret a l’autodeterminació no vulnera l’article 2 de la Constitució que proclama la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. A no ser que un interpreti que el resultat del referèndum serà sí (i només sí) favorable a la independència. El referèndum es pot fer (s’ha de fer) en l’actual marc jurídic. Impedir que es faci el referèndum va en contra de la llei. El que resulta contrari a la llei és no permetre el referèndum. No esperarem 9 anys com Atutxa a tenir una sentència favorable del Tribunal Europeu de Drets Humans. El farem igualment. I si surt sí (que estic convençut que sortirà sí) aleshores arribarà el moment que els espanyols s’hauran de plantejar si volen canviar la seva constitució per adaptar-la a la nova realitat. No seria el primer cop que ho han de fer. L’article 10 de la Constitució de 1812 també deia que formaven part de la nació espanyola Filipines, Perú, Santo Domingo, Guatemala, Venezuela, Xile, Puerto Rico… sí Puerto Rico, que aquest passat cap de setmana ha fet un referèndum en el que no contemplava, per cert, l’opció de tornar a Espanya.

Anuncis

Hem guanyat el referèndum! I ara, què?

Com era d’esperar, l’estat espanyol no només no acordarà mai un referèndum d’autodeterminació a Catalunya sinó que atacarà per terra, mar i aire qualsevol cosa que li recordi la idea de fer un referèndum. La seva campanya, doncs, no serà mai pel no, sinó que és i serà pel no-referèndum. Tot i així, per molt soroll de togues que se senti cada cop que el govern faci passes cap a la seva celebració, en realitat, saben que és impossible aturar la celebració del referèndum de setembre. El major perill del fracàs del referèndum està, com és habitual, a casa nostra, no pas a Madrid.

L’Estat, a banda d’utilitzar tant com pugui la via repressiva, ens pararà totes les trampes que pugui per a què fracassem. Només demano que no piquem. Sense anar més lluny, una és caure al parany de demanar la negociació de data i pregunta, tal com va dir el MH President Puigdemont. Imagineu que Rajoy diu que val, que d’acord, que negociem. Aleshores podria dir (amb lògica) que ens agafem uns mesos per trobar punts d’acord. Ja hi seriem de nou, com sempre, a la roda del hàmster. Des del meu punt de vista, la data només es pot negociar entre les següents trenta alternatives: 1 de setembre, 2 de setembre, 3 de setembre, i així fins el 30 de setembre de 2017. Bé, per a no ser rígids, acceptaria també l’1 d’octubre. Però malgrat tots els impediments i totes les trampes que ens posin davant, estic plenament convençut que el referèndum es farà i què, un cop fet, el resultat serà favorable al sí. I, si us plau, que ningú no digui allò de què “els votants del no, no aniran a votar”. Votants del no, són aquells que voten i en la papereta diu “no”. Els que no van a votar són no-votants. Es a dir, que no voten ni sí ni no. Ningú no pot fer interpretacions sobre la intenció de vot del què, tenint l’oportunitat, decideix no votar i deixar la decisió en mans dels que sí volen votar. Sembla obvi però encara hi ha, fins i tot en les files independentistes, qui fa servir aquest argument.

Però situem-nos en l’endemà del referèndum. Posem que estem a 2 d’octubre i que ja s’ha fet el referèndum i han sortit més vots favorables al sí que vots favorables al no. És en aquest moment en què es desfermarà la veritable alegria dels independentistes. On molts veuran el final d’un camí llargament desitjat. Serà quan molts pensaran que ja està tot fet. Doncs no, no estarà fet. No només això sinó que, des del meu punt de vista, començarà el moment més difícil i amb més perills de tots. El període més crític és el que va des de l’endemà del referèndum d’autodeterminació fins a la data de declaració de la independència. En el cas d’Escòcia aquest període es preveia de 18 mesos. Durant aquest temps, s’havien d’acordar amb el Regne Unit els termes de la ruptura, repartiment d’actius i passius, etc. Ningú no discuteix el resultat del referèndum com tampoc ningú no discuteix el resultat del referèndum del Regne Unit respecte la seva sortida de la UE. La decisió ja està presa només falta posar data per a la seva efectiva materialització fruit de les negociacions entre Londres i Brussel·les. Doncs bé, en el cas català hauria de succeir alguna cosa semblant. El temps fins a la declaració formal de la independència hauria de servir per a iniciar els termes de l’emancipació, no només amb Espanya sinó també amb la UE. Però Espanya dirà que no té valor perquè en cap cas pot tenir efectes vinculants. Fins aquí tot entra dins d’allò que és previsible. El veritable perill està en què algú, a casa nostra, doni el més mínim marge de credibilitat a què el referèndum no s’ha d’interpretar de forma vinculant. Alguns diran, en un últim i desesperat intent d’aturar la independència, que el resultat només pot ser consultiu i que el que cal és negociar amb Madrid un nou encaix de Catalunya o bé una reforma de la Constitució. Ni cas.

Amb el mandat democràtic de les urnes, jo demanaria als governants que actuïn amb fermesa i diàleg alhora. Fermesa per actuar de forma irrenunciable com un Estat i diàleg per a teixir lligams, d’igual a igual, amb la resta de països de món, inclosa Espanya. La República no es pot aturar.

Dièsel? No, gràcies!

Encara penso que la TV es veia millor amb una antena que per cable. Prefereixo les bombetes incandescents a les de baix consum igual que m’agrada més la llet de vaca que la de soja o un rellotge analògic a un de digital, unes ulleres a les lentilles o el vinil a l’MP3. Mai no he tingut un cotxe amb motor dièsel, ni amb canvi automàtic ni 4×4. Tot això potser són dèries personals, però allò dels motors dièsel mereix un capítol apart.

A Espanya, més del 65% dels vehicles per a ús particular són amb motor dièsel. Això no passa a tot arreu. Als Estats Units no arriben al 3%. Sense entrar en les mentides i falsedats perpetrades pels fabricants d’aquests tipus de motors quan als seus nivells d’emissió de contaminants i, suposant que ara jo no ens menteixen, els motors que funcionen amb gasoil són irracionals per al seu ús urbà. La contaminació a l’aire de Barcelona, per exemple, es centra fonamentalment en les partícules en suspensió (PM), en el NOx i en l’O3 que es produeix amb la interacció de NOx amb el sol. Aquests compostos estan sempre per sobre dels límits recomanats per l’OMS i són els que provenen en bona part dels motors dièsel. Aquests elements contaminants són, precisament, els que són més perjudicials per la salut de les persones ja que poden produir asma, al·lèrgies, càncer o malalties cardiovasculars. Només a Barcelona es registren cada any 659 morts per culpa de la contaminació. En canvi, les decisions en matèria de polítiques públiques van, incomprensiblement, en un altre sentit. Veiem-ho.

L’Impost sobre Determinats Mitjans de Transport (conegut com a impost de matriculació) es fonamenta actualment en les emissions de CO2. Aquest és un impost estatal cedit a les Comunitats Autònomes. Es va crear amb un clar objectiu recaptatori  tot i que es va reformular fa poc temps per a basar-lo en les emissions de CO2, de manera que sembla que vulgui lluitar contra el canvi climàtic produït per l’emissió de gasos amb efecte hivernacle. Res a dir a aquest lloable objectiu que s’emmarca dins dels objectius de reducció d’aquest contaminant a escala europea tot i que aleshores no s’entén que es deixi fora de la tributació a taxis o vehicles de l’exèrcit, per exemple. Però, d’altra banda, els municipis també tenen el seu impost sobre el cotxes. És l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (conegut com a impost de circulació). La base de càlcul d’aquest tribut es fonamenta actualment en la potència fiscal dels vehicles sense tenir en compte l’emissió de contaminants. I, finalment, l’Estat també grava indirectament els automòbils mitjançant els impostos especials sobre els hidrocarburs. Novament estem davant d’un impost clarament recaptatori al que se li ha volgut donar una pàtina mediambiental. Aquí comprovem com la fiscalitat que recau sobre el gasoli és notòriament inferior al que suporta la benzina 95 o 98. Aquest fet contradiu (a banda del sentit comú) les recomanacions de la Comissió Europea que, en el seu informe de 3.2.2017 deia respecte la fiscalitat dels combustibles a Espanya que “El diferencial dièsel-gasolina no està justificat des d’una perspectiva mediambiental: el dièsel emet nivells superiors de diversos contaminants atmosfèrics i hauria d’estar subjecte a impostos més elevats”. En canvi, sembla que les nostres autoritats només es preocupen de les emissions de CO2. L’últim exemple el tenim amb el nou impost propi de la Generalitat sobre (justament) emissions de CO2. Crec que perdem una oportunitat de regular l’emissió dels contaminants més nocius per a la salut humana com els òxids de nitrogen o les partícules en suspensió. Per altra banda, els successius plans PIVES han afavorit, novament, la compra de més vehicles dièsel al fixar-se únicament en les emissions de CO2.

Proveu d’anar a un concessionari de cotxes i demaneu un vehicle benzina. Us miraran estranyats. I, sobre tot, no proveu de preguntar si tenen vehicles KM0 (quina ironia que els diguin així!) que no siguin dièsel perquè simplement no existeixen. En la meva opinió els vehicles dièsel (nous o vells) són els primers que haurien de desaparèixer de les nostres ciutats. Els contaminants emesos pels motors dièsel tenen clars efectes nocius per a les persones en general i especialment per als infants i el seu desenvolupament neuronal. En canvi, els impostos només es preocupen de les emissions de CO2, les quals, tot i ser tremendament nefastes pel canvi climàtic no afecten la salut de les persones.

Com veieu, les polítiques adoptades sobre els vehicles estan encaminades a perpetuar els motors a gasoil. L’economia per sobre de la salut. Penseu-vos-ho dos cops abans de comprar un vehicle dièsel.

Paradisos fiscals

Tot va començar amb un error. Els britànics deien “Tax haven”, que vol dir literalment “refugi fiscal”. Els francesos, en una mala traducció, van canviar “haven” per “heaven” i els van dir “paradís fiscaux”. Nosaltres, en la nostra tradicional estultícia, vam adoptar la forma afrancesada en comptes de l’original anglesa i els diem “paradisos fiscals”. Sigui com sigui el nom, identifica aquelles parts del món on les grans multinacionals i el gran capital porten els seus beneficis per a no pagar impostos al nostre país. Des de la Plataforma per una Fiscalitat Justa fa temps que venim fent pedagogia contra aquestes pràctiques elusives i fem propostes per millorar el nostre sistema fiscal.

Durant la setmana de l’1 al 7 d’abril se celebra la setmana d’acció global contra els paradisos fiscals. La data triada coincideix amb el primer aniversari des que es va fer públic el cas conegut com a “Panama papers”, per la qual cosa l’acció reivindicativa és compartida a nivell mundial amb l’organització Global Alliance for Tax Justice. Tal com diu el manifest d’aquesta campanya “Els paradisos fiscals són els vaixells insígnia de l’actual economia de casino, constitueixen una burla a la legalitat internacional i no posseeixen cap base econòmica d’interès per al bé comú, només serveixen als interessos espuris de les elits econòmiques, delinqüents financers i criminalitat organitzada. Són autèntiques xacres econòmiques que aprofundeixen la desigualtat, contribueixen a crear desequilibris, crisis econòmiques i corroeixen la democràcia. Per tant, han de ser eradicats per la comunitat internacional.”

A Espanya, quasi totes les empreses de l’IBEX35 operen amb paradisos fiscals. Si bé és cert que a escala de país és difícil lluitar contra aquestes pràctiques elusives també és cert que no tenim cap obligació de donar un bon tracte a les empreses i grans patrimonis que no acrediten un comportament fiscal responsable a casa nostra. És per això que, des de fa algun temps, la Plataforma per una Fiscalitat Justa va llençar la campanya de Zones Lliures de Paradisos Fiscals (ZLPF) que promou entre les administracions l’aprovació de mocions a favor d’evitar la contractació pública amb aquelles empreses que no acreditin un comportament fiscal responsable o que operin mitjançant paradisos fiscals. El Parlament de Catalunya així ho va recollir en la seva Moció 223/X de 19 de juny de 2015, i molts ajuntaments ja s’han declarat com a Zones Lliures de Paradisos Fiscals. Som conscients de la dificultat tècnica de modificar una legislació de contractació pública molt condicionada per la normativa de la Unió Europea. Però entenem que cal iniciar un moviment de baix a dalt per aconseguir canvis legislatius que avancin de veritat cap a la supressió dels paradisos fiscals.

Coincidint amb aquesta setmana de mobilitzacions mundials es farà, el dia 3 a les 19h a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, una concentració sota el lema “Acabem amb els paradisos fiscals!”. M’agradaria que no només els ciutadans que patim les retallades i les mancances del sector públic i que, alhora, paguem tots els nostres impostos, assistíssim a aquesta concentraciósinó que també ho fessin els petits i mitjans empresaris que compleixen fiscalment i que, a més a més, han de competir amb multinacionals que s’escaquegen de pagar impostos. I espero que també hi hagi una nodrida representació de la nostra classe política que són els que han d’impulsar, aquí i, sobretot, a la unió Europea, els canvis legislatius necessaris per acabar amb aquest veritable espoli fiscal. Com diu la campanya: “els seus paradisos fiscals són el nostre infern social.”

Futbol Club Barcelona

Una de les primeres preguntes que ens feien, cap allà a les beceroles dels moviments independentistes, era on jugaria el FC Barcelona? El primer cop, la veritat, la pregunta em va deixar descol·locat: no m’ho havia plantejat mai. Em va sobtar que un assumpte, en aparença, tant menor, suscités inquietud fins el punt de determinar la balança a favor o en contra de la independència. En el fons, tothom, per molt que vulguem aparentar racionalitat, prenem, les decisions de forma passional. Tant se val que sigui comprar un cotxe com triar parella o votar independència. Com cantava el gran Camilo Sesto: “siempre me traiciona la razón y me domina el corazón”. Quanta raó!

De forma burlesca, els unionistes espanyols (i antibarcelonistes) se’n reien de nosaltres dient que el Barça jugaria una lliga amb el Nàstic, el Sabadell i l’Espanyol. Ara, passat el temps, crec que la resposta comença a estar una mica més clara. Sí, efectivament, res no impediria crear una lliga catalana, de forma equivalent a l’espanyola. Però no tot comença i acaba amb aquesta fórmula. De fet, la Lliga de Fútbol Professional (LFP) no és més que una associació de clubs de futbol. El Barça actualment forma part de la LFP de forma voluntària. Per tant, independentment de la situació política del país, qualsevol club pot decidir formar o no part d’aquesta associació. Evidentment la decisió de sortir d’aquest organisme comportaria conseqüències. La primera seria, òbviament, no jugar la lliga espanyola. En cas d’independència de Catalunya res no impediria que el Barça (així com la resta d’equips catalans) continués formant part de la LFP. Jo crec que la part més interessada en què això fos així seria la mateixa LFP, ja que gràcies a Barça i Madrid obté els millors resultats econòmics. Però, d’altra banda, res no impediria en cas d’independència que el Barça decidís jugar la Premier o la Lliga francesa, per exemple. Estic segur que ambdues lligues es disputarien el privilegi de poder comptar amb un equip del nivell del Barça.

En qualsevol cas, i al marge del procés polític català, crec que el Futbol Club Barcelona s’ha de replantejar la seva continuïtat en la lliga espanyola. Recordo que, en l’època en què a les ones radiofòniques nocturnes dominava indiscutiblement José  Maria Garcia i la seva “Hora cero”, tenia un espai anomenat “la otra liga” en la que calculava la posició de cada equip en la classificació de la lliga en el cas que no s’haguessin produït clamorosos errors arbitrals. Avui dia això no ho fa ningú. Bé, per a ser estrictes, sí ho ha fet algú. L’altre dia Gerard Piqué va publicar al Twitter tot un seguit d’errors arbitrals recollits pel poc sospitós diària Marca, que han comportat que el Real Madrid porti 8 punts més del què tocaria sense aquests errors arbitrals.

En definitiva, i a la vista del tracte que rep el FC Barcelona dels arbitratges i de la seva justícia esportiva jo optaria per abandonar la lliga espanyola. I, una de dos, o s’afegeix a una de les grans lligues europees o es dedica a l’esport-espectacle, tipus els Globertrotters del futbol. Seria com estar en constant gira mundial: ara la Xina, ara Japó, ara Estats Units, Emirats, Sud-Amèrica o pel continent Europeu. Només s’hauria de preocupar de jugar bé al futbol sense importar àrbitres nio resultats. Sempre, això sí, cobrant per jugar partits a la carta. Sense competir i fent únicament espectacle ningú no podrà dir que enormes jugadors com ara Neymar es dediquen a provocar pel simple fet de jugar bé al futbol. Que n’aprenguin!

Hisenda de Catalunya: ara va de debò

Fa molts anys, molts, que vinc denunciant des del meu bloc la irracionalitat de delegar en els Registradors de la Propietat la gestió i recaptació dels impostos que corresponen a la Generalitat de Catalunya. Recordo una conversa amb el què va ser director de l’Agència Tributària de Catalunya, Lluís Franco, cap allà l’any 2011. Vaig dir-li que calia prescindir de les Oficines Liquidadores a càrrec dels Registradors de la Propietat. Em va dir que no ho considerava oportú ja que aquests feien molt bé la seva feina. Li vaig fer notar que, si era cert, ja podíem anar tancant l’Agència Tributària de Catalunya i que fessin la feina els Registradors, atès que treballaven tan bé. Va riure. El temps ha passat i ara ric jo. El conveni amb els Registradors deixarà de tenir efecte, per fi, aquest any.

No s’ho han pres massa bé, els Registradors. Lògic, perdran un munt de diners; concretament 25 milions d’euros anuals assegurats. Són diners que ha de pagar cada any la Generalitat a aquest col·lectiu en concepte d’honoraris per encarregar-se de gestionar i recaptar els nostres impostos pel territori. Són molts els problemes que aquest model ha comportat. El primer és, justament, la forma de pagament. No fa gaires anys, la Unió Europea ja va dictaminar que aquests serveis s’havien de pagar amb la inclusió de l’IVA, ja que es tractava d’una contractació externa. Això va comportar modificar el Conveni anterior que no contemplava la deducció de l’IVA, la qual cosa va suposar una aparent reducció d’honoraris que, en realitat, només consistia en minorar l’IVA que havia de retenir la Generalitat. Tot i així, el pagament dels honoraris s’ha continuat fent de forma poc regular, i aquest és el segon problema ja que s’utilitza la modalitat de minoració d’ingressos, és a dir, del que recapten ja es descompten ells mateixos els seus honoraris. Aquest, a banda de ser un sistema molt poc transparent, contravé el principi comptable bàsic de “no compensació”, com així ha denunciat la Sindicatura de Comptes. El tercer problema d’aquest sistema de pagament és que es basa en un percentatge sobre les liquidacions girades. D’aquesta forma s’aplica un sistema de comprovació basat en l’opressió, en l’escurament de la butxaca del contribuent, per sobre d’incentivar un model col·laboratiu i incentivador del compliment que és al que hauria d’aspirar una administració tributària moderna. El quart problema és que resulta un model car, antieconòmic, per molt que diguin els Registradors. En el segle XIX tenia sentit aquest model de desplegament territorial de l’administració tributària ja que l’Estat no comptava amb prou recursos. Avui dia, ja comptem amb una àmplia presència territorial, bé amb oficines pròpies, bé amb acords amb la xarxa d’administració local que abasta tot el territori. Això sense comptar que la tendència és a la tramitació telemàtica sense necessitar la presència física del contribuent davant un taulell. Pagar 25 milions d’euros anuals per una feina que es pot fer amb mitjans propis és irracional. En cinquè lloc, l’assignació per Conveni d’aquesta feina als Registradors, suposa una adjudicació “a dit” que combina molt malament amb els principis de publicitat i lliure concurrència de la contractació pública. En sisè lloc, no sembla molt oportú estratègicament confiar en alts funcionaris de l’Estat espanyol la gestió i recaptació dels nostres impostos i més en el moment polític en què ens trobem. En setè lloc, és absolutament imprescindible dotar del màxim gruix i musculatura la Hisenda de Catalunya amb l’assumpció de totes aquelles competències que permet la normativa actual, inclosa la recaptació executiva.

Tota aquesta feina s’està fent ara contrarellotge perquè no es va fer en el seu dia. A finals del 2012, mentre el Govern signava amb una mà un conveni amb les quatre diputacions per crear Tributs de Catalunya (primera pedra del que havia de ser la “Hisenda pròpia” del Govern d’Artur Mas), amb l’altra mà signava un renovat conveni amb els Registradors de la Propietat que els blindava per tres anys més. Però no només això, a l’octubre de 2015 el mateix govern el va torna a prorrogar. Ara, aquest govern està fent en molts pocs mesos la feina que abans no es va fer en anys. Per fi ara va de debò.

Allò que el vent s’endugué

Ja va passar amb la reunió de presidents de comunitats autònomes: les banderes (autonòmiques) que onejaven a l’entrada van anar pel terra per obra i gràcia del vent. Ara, amb ocasió del judici a Mas, Ortega i Rigau, el vent s’ha endut la bandera espanyola de la teulada de l’edifici del jutjat on havien de declarar. I ha passat quan els tres encausats estaven dins, per alegria del públic concentrat a la porta del Tribunal. Només la bandera catalana i l’Europea han resistit els embats del vent. Sembla que el Déu Èol ens envia un missatge, o un auguri.

Aquest judici contra el que va ser president de la Generalitat de Catalunya i dues de les seves conselleres costa molt d’entendre. En un Estat democràtic es fa molt complicat assimilar que un President i els seus consellers s’asseguin davant d’un tribunal si és que no han comés algun delicte flagrant i molt greu. No és el cas. Estan acusats de fer política i, paradoxes, de complir el seu programa electoral. Aquest judici, doncs, posa en evidència les mancances democràtiques que imperen a Espanya. Mai un president s’ha vist en aquest país davant un tribunal de justícia: ni Aznar per portar-nos a base de mentides a la guerra d’Irak que va tenir com a conseqüència els atemptats de l’11M i les noves mentides del govern d’Espanya sobre la seva autoria; ni per la corrupció sistèmica que ha acompanyat els dirigents del PP i el seu partit (Gúrtel, Bárcenas); ni per construir i rescatar amb 5.000 milions d’euros les autopistes fallides de Madrid; ni tant sols Felipe González, que hom situava com la lletra X dels GAL, ha estat portat mai davant la justícia. I tot això sense parlar dels ajuts públics per import de més de 122.000 milions d’euros per rescatar la banca privada. Ni un sol membre de cap govern s’ha assegut davant de cap jutge per donar comptes d’aquesta gran estafa perpetrada a costa de tots els ciutadans: treballadors, aturats, pensionistes i joves sense futur. Són només alguns exemples cridaners que em venen ara mateix al cap. A Espanya han passat coses molt gruixudes i mai, mai, un president o expresident ha estat portat per la fiscalia davant els tribunals. No importa que el mateix govern d’Espanya incompleixi innombrables sentències del TC favorables a Catalunya, ni que sigui l’estat d’Europa més incomplidor de normativa europea: la fiscalia espanyola no diu res. En canvi, sí actua ara tot i que el fiscal a Catalunya no havia observat delicte en el 9N. Així, va decidir portar a judici a Mas, Ortega i Rigau per l’incompliment de la sentència del TC que impedia fer un referèndum sobre la independència a Catalunya. Però, sense adonar-se’n, s’han ficat en un carreró sense sortida. Han deixat la bandera de la democràcia en mans dels independentistes, quedant-se ells la bandera de la repressió. Mal negoci (per als unionistes).

La paradoxa és que la fiscalia i l’acusació particular s’estan esforçant en demostrar que el govern de Catalunya presidit per Artur Mas va desobeir la sentència del Tribunal Constitucional per a fer un referèndum sobre la independència. Amb aquesta postura estan defensant que, efectivament, el 9N es va fer un referèndum (el prohibit pel TC) mentre els acusats neguen que el fessin. És el món al revés. Però la notícia és que el 9N va guanyar el sí de forma aclaparadora. Per tant, i en cas que Mas, Ortega i Rigau siguin condemnats per desobeir el TC, tindrem una resolució d’un tribunal de justícia espanyol reconeixent que el referèndum sobre la independència de Catalunya es va celebrar el 9N. Per tant, i per a ser conseqüents amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia, m’afanyaria a aplicar el resultat del referèndum que ells diuen que es va celebrar i declararia immediatament la independència, ara sí, a l’empara de la justícia espanyola. Bon vent!