Una Agència Tributària de veritat

AGÈNCIA TRIBUTÀRIA O IMAGINÀRIUM?

  

Coneixeu les botigues de joguines Imaginarium? Tenen una porta petita per on entren els nens al seu mon de fantasia, joguines i il.lusió. Però també tenen una porta gran per on entren els adults, que són els qui porten els diners a la butxaca. Això és exactament el que passa amb l’Agència Tributària de Catalunya: és la porta petita de l’Imaginàrium tributari. I així estem en inferioritat de condicions per a poder establir un Consorci amb l’Agència de l’Estat.

 

L’agost passat, a banda de posar-se de manifest l’incompliment del finançament previst a l’Estatut, també es va incomplir el manament de l’Estatut de crear un Consorci entre l’Agència catalana i l’Agència de l’Estat.

 

Cara a la creació d’aquest consorci, i per tal de poder assumir el possible nou model de finançament, cal que l’Agència Tributària de Catalunya compti amb els mitjans i competències mínimes per tal d’assolir uns nivells de prestació de serveis equiparables als de l’Agència de l’Estat.

 

Però ens trobem que hi ha dues competències fonamentals que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) no ha volgut assumir. La primera fa referència a les Oficines Liquidadores. La segona, a la recaptació en via executiva. Veiem-les.

 

Les Oficines Liquidadores

Les competències que pot assumir l’ATC venen regulades a l’article 204.1 de l’Estatut: “La gestió, la recaptació, la liquidació de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, i també, per delegació de l’Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya”. Ja han passat més de dos anys i la realitat és que l’ATC no ha assumit bona part d’aquestes competències sinó que les torna a cedir incomprensiblement a l’Estat. Això és així perquè a la major part del territori de Catalunya les competències tributàries no les fa l’ATC sinó un cos de funcionaris de l’Estat anomenats “Registradores de la Propiedad” mitjançant les Oficines Liquidadores. Així, mentre els contribuents de les capitals de província veuen com les seves liquidacions tributàries les fa l’ATC, a la resta de poblacions de Catalunya són les Oficines Liquidadores les que s’encarreguen de la gestió dels tributs cedits per l’Estat (Impost sobre el Patrimoni, Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats). Aquest fet, a banda de demostrar una deixadesa de funcions per part de la Generalitat de Catalunya, comporta greuges entre els catalans produït pels diferents criteris que fan servir les Oficines Liquidadores per calcular les liquidacions tributàries respecte de l’ATC. Cal tenir present que la remuneració dels “Registadores de la propiedad” va en funció de l’import que recapten, tal com recull el Conveni que té signat la Generalitat de Catalunya amb aquest col·lectiu de funcionaris de l’Estat. (Es pot consultar el text d’aquest Conveni a:

http://www.atc.gencat.cat/doc/cat/conveni_deganat_registradors.pdf)

En virtut d’aquest Conveni, els “Registradores de la Propiedad” es queden amb un 2,9% de totes les liquidacions que recapten. A més, es queden amb el 25% de totes les liquidacions complementàries i sancions que imposin. En un context com l’actual de baixada de les recaptacions per la crisi immobiliària, és lògic que els “Registadores” vulguin ser més estrictes en les seves liquidacions perquè els hi va el sou. Per la part de la Generalitat de Catalunya l’òrgan encarregat de “posar ordre” i coordinar les Oficines Liquidadores dels Registradors és la Direcció General de Tributs. Però ens trobem que aquest lloc fa molts mesos que està vacant perquè el Director General va dimitir al poc d’haver-lo nomenat.

La solució passa per què l’ATC desenvolupi una estructura territorial amb els seus propis mitjans i amb personal funcionari de la Generalitat. Actualment, el personal encarregat de fer la gestió tributària a les Oficines Liquidadores no és ni tan sols funcionari sinó personal laboral contractat pels “Registradores”. És imprescindible que la Generalitat recuperi l’exercici d’unes competències que mai hauria d’haver cedit. Per tal d’aprofitar recursos seria interessant valorar la possibilitat que l’ATC aprofités l’estructura dels Consells Comarcals (i de les futures Vegueries). Al mateix temps, es facilitaria la cooperació amb la gestió de les corporacions locals. Aquesta, per cert, és una altra competència que preveu l’Estatut al seu article 204.5 i que tampoc no ha estat desenvolupada.

 

La recaptació en via executiva

Una altra competència que l’ATC renuncia a exercir és la recaptació en via executiva. La recaptació en via executiva dels deutes tributaris de tots els impostos (inclús dels tributs propies dela Generalitat) els fa l’Estat mitjançant l’AEAT. A canvi, ens cobren una comissió per la recaptació. Es pot consultar el conveni en:

http://www.atc.gencat.cat/doc/cat/conveni_AEAT_recaptacio_executiva.pdf

És imprescindible reclamar que sigui la pròpia Generalitat de Catalunya mitjançant l’ATC qui s’encarregui de la recaptació en via executiva de tots els impostos que gestiona (propis o cedits). No és admissible argumentar que l’Estat pot fer-ho més eficientment. Qualsevol país assumeix aquestes funcions. Si l’Estat disposa de més mitjans (bases de dades informàtiques) cal exigir, en virtut del principi de col·laboració, que permeti a l’ATC utilitzar-les per poder exercir les seves competències, tal com preveu l’EAC i tal com indica el sentit comú.

Entrem a l’Imaginarium per la porta dels adults.

 

Xavier Martinez Gil

 http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081208/53594805414.html

 

 

LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACIÓ

LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACIÓ

 

En qualsevol pais civilitzat, la llegua de l’administració pública és la llengua oficial del territori. Sembla obvi. La cosa es complica quan, a la prèctica, en un mateix territori es parlen més llengues a banda de les oficials. I la cosa es pot complicar encara més quan les llengues oficials són més d’una. Un exemple extrem el trobem a les institucions de les Comunitats Europees on hi conviuen un eixam de traductors.

Malauradament, entre aquestes llengues oficials a Europa no es troba el català. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 6 ens diu que “La Generalitat i l’Estat han d’empendre les accions necessàries per al reconeixement oficial del català a la Unió Europea”. Començo a sospitar que ningú es pren seriosament les disposicions de l’Estatut. Evidentment, no podem esperar que les institucions de la Unió Europea tinguin la iniciativa en el reconeixement del català a Europa. Ha de ser el propi Estat el que hauria de defensar l’oficialitat de la seva llengua oficial. Sembla prou evident que l’Estat espanyol no defensa amb la suficient vehemència una de les seves llengues oficials com és el català. I crec que no ho fa perquè o bé no es creu que sigui una llengua suficientment oficial, o bé perquè no la considera suficientment seva, o ambdúes coses. Només cal observar el tractament que rep el català en l’Administarció espanyola. Algú ha provat de fer els tràmits davant de l’administarció de l’Estat únicament en català?

Us convido a repassar un altre article del nostre desaprofitat Estatut. És l’article 33.4 que diu “l’Administració de l’Estat situada a Catalunya ha d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengues oficials”. I jo em pregunto, és possible presentar-se a unes oposicions per a funcionari de l’administració de l’Estat fent els examens únicament en català? Crec que això no és possible. I si algú ho aconseguís, dubto que l’aprovessin. En canvi a Catalunya això no passa. A casa nostra, en una mostra de tolerància i respecte al bilingüisme exemplars, es permet que els opositors a funcionaris de la Generalitat de Catalunya facin l’oposició exclusivament en castellà, i l’aprovin. Però no només això: els processos selectius consistents en cursos a l’Escola d’Administració Pública s’imparteixen, en molts casos, en castellà. No sigui cas que algú es pensi que a Catalunya el castellà està perseguit.

Insubmissió fiscal?

Insubmissió fiscal?

 

He llegit al diari que ha nascut una plataforma de ciutadans partidaris de no pagar l’impost sobre successions a Catalunya. Fins i tot han creat una web per donar-li suport. Suposo que Henry David Thoreau es deu estar emocionant des de la seva tomba noucentista de Massachussets. Qui li havia de dir a aquest il.lustre pensador nordamericà creador de “La desobediència civil” que, 150 anys després de la seva mort, les seves idees circularien per internet amb plena actualitat. Clar que les motivacions pacifistes que movien a l’idealista Thoreau s’han convertit avui dia en pur materialisme. Són els nostres temps, que hi farem.

 

Els detractors de l’impost de successions argumenten que algunes comunitats autònomes han suprimit aquest impost o bé l’han reduit a la mínima expressió. I que aquest fet, diuen, comporta un greuge envers els ciutadans de Catalunya. Està clar que qui pensa així no és partidari que hi hagi diferències entre les comuniats autònomes. Probablement, el que dessitjarien és la seva supressió i que tornéssim a la “una, grande y libre”. Respecto el seu punt de vista tot i que no el comprateixo. Jo els demanaria que anessin més enllà en la seva reivindicació i que fossin conseqüents. Que arribin al final de l’assumpte. Que no limitin la seva reivindicació a l’impost sobre successions. Que pensin que a Canàries, per exemple, no es paguen impostos sobre la benzina ni sobre el tabac. Es més, no es paga ni l’IVA. Amb la mateixa argumentació haurien de crear una plataforma per a no pagar tampoc aquí aquests impostos. ¿o es que els catalans som menys que els canaris? És clar que no. Però, ¿i l’IRPF? ¿Per què els ciutadans de Ceuta i de Melilla han de pagar la meitat? ¿És que els ciutadans de Tarragona o Manresa, per exemple, són menys que els de Ceuta i Melilla? Francament, crec que no. Arribats a aquest límit, i un cop reivindicades les supressions d’impostos especials, de l’IVA i de l’IRPF, tan sols ens queda l’Impost sobre el Patrimoni (que l’any vinent desapareix “de facto”) i l’impost de Societats. D’aquest últim anem veient com cada any es van reduint els seus tipus impositius, així que només és qüestió de temps veure’l extinguir-se.

 

Valdria la pena que un cop arribats a aquest absurd, reflexionem sobre per què es donen aquestes disparitats fiscals entre territoris. ¿L’esforç fiscal que fan els ciutadans de totes les comunitats autònomes és igual? ¿La necessitat de despesa és la mateixa? ¿Pot la sanitat de Catalunya atendre a un milió d’habitants més mentre el seu càlcul es fa com si no hagués augmentat la població? La mateixa reflexió es pot fer pel que fa a l’educació i altres serveis socials. En definitiva, ¿està la Generalitat de Catalunya en situació de poder oferir rebaixes fiscals? Jo crec que no. I ho crec perquè el finaçament que rep Catalunya no té res a veure amb el del Pais Basc i Navarra, per exemple. En qualsevol cas, Catalunya està lluny de poder cobrir les seves necessitats de despesa atesa la població a que ha d’atendre.

 

En definitiva, els que volen aconseguir un sistema tributari just per la via de deixar de pagar impostos a la Generalitat van per un camí contrari als interessos de tots. Si el que realment els preocupa és la justícia fiscal, pot ser haurien de dirigir les seves reclamacions contra qui els escanya fiscalment de veritat. Que pensin a qui paguen l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats.

ULLS QUE NO VEUEN

A partir d”una determinada edat, si un comença a fer-se analítiques i proves mèdiques, de ben segur que li trobaran alguna cosa. Aleshores un passa a ser oficialment una persona malalta.

Això és el que li pot passar a la Generalitat de Catalunya amb la creació de l”Oficina Antifrau. És a dir, a partir d”ara, l”Administració catalana estarà sotmesa a un perpetu escàner. El Govern ha enviat ja al Parlament el projecte de llei de creació de l”Ofina Antifrau que, si tot va bé, serà aprovada sense més canvis.

Tot i que jo pensava que les funcions d”aquesta Oficina ja les venia fent la Sindicatura de Comptes, la Intervenció General i, en darrera instància, els Tribunals de Justícia, sembla que aquest nou organisme comptarà amb funcions addicionals. Una de les competències serà que, a partir d”ara, qualsevol ciutadà tindrà l”oportunitat de denunciar mitjançant l”Oficina Antifrau les possibles irregularitats que observi en la conducta dels responsables de la “cosa pública”.

Curiosament, ni a la resta de comunitats autònomes ni a l”Administració de l”Estat ni als Ajuntaments està prevista la creació d”una oficina d”aquestes característiques. El que passarà, per lògica, és que hauran d”aparèixer irregularitats, encara que només sigui per justificar la creació d”aquest nou ens. En conseqüència, la Generalitat de Catalunya esdevindrà oficialment una administració malalta. En el millor dels casos potser només tindrà el colesterol alt, però al final ens obligaran als catalans a fer règim.

El resultat serà el d”una Administració més controlada, cosa que en principi s”ha de valorar com un aspecte positiu. Però, d”altra banda, la imatge de la Generalitat davant la resta de l”Estat quedarà malmesa, cosa que en definitiva serà una aspecte negatiu. Mentrestant, la resta de comunitats autònomes gaudiran d”una aparent bona salut encara que, en realitat, poguessin patir una greu malaltia degenerativa.

El temps dirà si el cost de crear i mantenir aquest nou organisme compensa el cost de les possibles irregularitats que pretén evitar. En cas contrari, francament, ens sortiria més car el farcit que el pollastre.

El concert econòmic

Generalitat, en els sentit històric, era la comunitat de súbdits del territori de la Catalunya medieval. Avui dia els “súbdits” som els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

No ens enganyem: l’aspecte pel qual som més ben considerats és per la nostra faceta de contribuents. En això no hem evolucionat gaire des de l’Edat Mitjana. El que abans girava entorn dels donatius al Rei (anomenats “generalitats”) avui dia gira entorn del finançament. Al País Basc i Navarra aquest capítol de la seva història fa molts anys que el tenen tancat. Allà gaudeixen del Concert Econòmic. Això vol dir que ells recapten tots els seus impostos i després negocien amb l’Estat quina quantitat els donen. És el que es coneix com a “cupo” basc. A Catalunya, la situació funciona a la inversa. És l’Estat el que recapta els impostos i després hem de negociar quina part del que ha recaptat ens dóna. La diferència en el funcionament és significativa. No és el mateix asseure’s a la taula a negociar el repartiment dels diners tenint d’entrada tots els diners a la butxaca.

Fins ara, el sistema de repartiment ve recollit en una llei orgànica coneguda com a LOFCA. Però resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu un altre sistema de repartiment diferent del previst a la LOFCA. Jo no sóc advocat, però tinc entés que una llei deroga a les lleis anteriors en tot el que s’oposin. I ara mateix tenim una llei orgànica anomenada Estatut que diu quins percentatges de tributs estatals corresponen a Catalunya. No s’hi val, com preten el ministre Solbes, argumentar que el que preval és la LOFCA. Hi ha pactat a l’Estatut el principi de bilateralitat. En virtud d’aquest principi els acord pactats en l’Estatut són plenament vigents i no cal esperar a recollir-los en una nova LOFCA que equival a un “café per a tothom”. Per a tothom, expcepte pel País Basc i Navarra que sempre tenen “café, copa i puro” garantits.

Tot i així, encar que es compleixin els percentatges de cessió d’impostos previstos a l’Estatut, encara estarem molt lluny d’arribar a una solució definitiva del problema del finançament de Catalunya. Des del meu punt de vista, només s’assolirà una situació estable quan s’aconsegueixi pactar un sistema equivalent al del Pais Basc i Navarra. És a dir, el concert econòmic.

(publicat a La Vanguardia, 29/10/2008: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568482800.html)

1,2,3: Incompliments de l’Estatut

Incompliments de l’Estatut

 

Jo no sóc advocat, vagi això per endavant. Però tinc entès que una llei està vigent mentre no hagi estat derogada. Per tant, s’ha de complir. I l’Estatut és una llei (orgànica per a ser més exactes) dictada per l’Estat i refrendada pel poble de Catalunya. Sembla que això no és suficient per a fer-la complir. I no estic parlant únicament del finançament.

 

Us proposo un joc (amb el permís del gran Kiko Legard). Digeu-me alguns dels incompliments de l’Estatut. Per exemple: el finançament: 1,2,3 “responda otra vez“:

 

1. Finançament.

El finançament de Catalunya ve força detallat en l’article 206 i en les Disposicions Addicionals 8,9 i 10. Així tenim una Llei Orgànica de l’Estat que diu que Catalunya ha de rebre el 50% de l’IRPF, de l’IVA i el 58% dels impostos especials. Per tant, no hi ha res a negociar i molt a complir.

 

2. Consorci.

L’article 204 diu que s’ha de constituir un Consorci amb l’Estat per a la gestió d’impostos i que aquest s’ha de constituir en dos anys. Ha passat el termini i ningú no ha dit res. La creació d’aquest Consorci no està condicionada al finançament. Es tracta únicament d’asseure’s en una taula i constituir-lo. Més que res per fer complir aquesta llei orgànica (estatal) anomenada Estatut. Després, ja dotarem de contingut el consorci. Però cal complir les lleis!

 

3. Vegueries

Estan regulades a l’article 2, al 83, al 90 i 91.

Són la organització territorial bàsica de la Generalitat de Catalunya i encara no les tenim. Ens diu l’Estatut que substitueixen les Diputacions. Encara està per veure.

 

4. Llengua.

Extensament regulada als articles 6, 33, 34, 50.

Aquesta llei orgànica estatal anomenada Estatut ens diu que l’Estat emprendrà accions per aconseguir la oficialitat en la Unió Europea. ¿què ha fet l’Estat fins ara per aconseguir la oficialitat del català a Europa? Res.

També ha d’assegurar els drets dels catalanoparlants davant l’administració de justícia. Mentre encara sigui notícia que algú parli en català davant un jutge (i no perdi el judici) es que queda molt camí a recòrrer.

El que em fa riure més és el dret a ser atès verbalment en català com a consumidor. ¿algú ha provat de trucar a grans companyies de telecomunicacions i que t’atenguin en català? ¿algú ha demanat un café amb gel en un bar i l’han entés a la primera? Això sí, a les botigues de Barcelona t’atendran perfectament en la teva llengua sempre que sigui l’anglés … o el castellà.

 

5. Consultes populars

Encara estem esperant la llei de consultes populars en virtut del que preveu l’article 122.

 

6. Llei electoral.

Bé, aquest, per a ser exactes, no és un incompliment d’aquest estatut sinó que ja ve de l’estatut del 79. Ningú ha tingut “nassos” de posar el fil a l’agulla i elaborar una llei electoral catalana.

 

7. Infraestructures

L’article 140 preveu la participació de la Generalitat en ports, aeroports, xarxa viària i ferroviària estatals. Dos anys no han estat suficients per posar-s’hi d’acord.

La DA tercera preveu la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya en funció del PIB. No hem avançat gens en la seva definició.

 

8. Bilateralitat.

Si ja venen definits molts aspectes a l’Estatut (finançament, infraestructures ..) per què l’Estat insisteix en que s’ha de modificar la LOFCA? No és l’Estatut una llei orgànica? No ha quedat implícitament modificada per l’Estatut? Senzillament per que l’Estat no es creu la bilateralitat que proclama com a principi l’article 3 de l’Estatut.

 

9. Lleialtat institucional.

A la vista de la llista d’incompliments, és evident que no regeix el principi de lleialtat institucional previst a l’article 3 i que hauria de regir les relacions amb l’Estat.

 

“Campana y se acabó!”

 

 

Sobren funcionaris?

Sobren funcionaris?

 

M’agradaria respondre al senyor Rosell, president de la patronal catalana, en relació a les seves manifestacions contra els funcionaris públics.

En primer lloc, li haig de dir que el personal al servei de les administracions públiques respon a un perfil de persones amb una capacitat professional demostrada objectivament, que no sempre poden presumir els que treballen al sector privat. Per tal d’accedir al seu lloc de treball han hagut de sacrificar una bona part del seu temps (en ocasió anys) de dedicació a l’estudi i formació per tal de superar unes dures proves selectives. En segon lloc, el procés d’oposició, fa que s’hagi de tenir un esperit competitiu i de superació que no es troba per accedir  a molts llocs de l’àmbit privat. Es tracta doncs d’un perfil de persones amb tenacitat, capacitat de sacrifici i elevada formació. En tercer lloc, cal tenir una evident vocació de servei públic. De fet, en anglés els fucionaris són coneguts com a “civil servants” expresió no tal maltractada com la de funcionari. Els funcionaris han de fer la seva feina amb independència de la ideologia política del Govern de torn. És aquest el valor que s’ha de mirar de preservar pel bé de l’interés general. Sr. Rosell, li convido a fer una última reflexió: l’empresa privada perseguix el máxim benefici i en això orienta tots els seus esforços. El sector públic, sap vosté sobradament que ha de perseguir altres objectius. Tots volem tenir el dret a la salut gratuita, o l’educació, o serveis de seguretat pública (bombers, policies, etc),  careteres, autopistes, comunicacions, prestacions socials, medi ambient net, inversió en R+D, etc, de les quals també es beneficien les empreses privades, i que serien insaumibles des d’un objectiu de maximització de beneficis. Potser, el problema no està en els treballadors funcionaris sinó en el sistema de gestió dels recuros públics, però aquest aspecte, li aseguro, no depen dels funcionaris.

 

(Publicat a La Vanguardia de 1/12/2007)

“ABAJO LOS TIPOS”

“ABAJO LOS TIPOS!”

 

El 30 de setembre de 1841, l’higienista Pere Felip Monlau va elaborar una memòria que sota el títol “Abajo las murallas” defensava la imperiosa necessitat de derribar les muralles medievals que limitaven el creixement de la ciutat de Barcelona. La densitat de població de la ciutat era insostenible i la seva economia s’estava ofegant per culpa d’unes muralles que impedien el desenvolupament de la ciutat. La decisió de tirar-les avall no depenia del govern de la ciutat (ni del català, per inexistent) si no de Madrid, com quasi sempre.

 

Aquest episodi de la capital catalana m’ha vingut al cap tot pensant en l’evolució dels tipus d’interès. Francament, no acabo d’entendre aquesta obsesió per portar a l’alça els tipus d’interès a Europa. Veig al senyor Jean-Claude Trichet, President del Banc Central Europeu, molt interesat en fer pujar el tipus com a mesura pal.liativa del mals de la nostra economia. Em recorda als metges medievals intentant guarir una anèmia mitjançant una sagnia. No acabo d’entendre aquesta obsessió de pujar els tipus per controlar la inflació. El problema de la inflació en la zona euro serà que pugui afectar a al competitivitat. Però, em pregunto jo, ¿no és més perjudicial per a la competitivitat dels productes europeus un euro fort respecte al dólar? ¿no es poden pendre decisions des de la política fiscal (impositiva) que millorin la fiscalitat indirecta dels productes “made in Europe”, per millorar la seva competitivitat?

 

Arribats a aquest punt, jo em plantejo ¿què passaria si es baixessin els tipus d’interès? D’entrada, pagaria menys per la meva hipoteca. Per tant dispondria de més poder adquisitiu. Augmentaria, per tant la demanda i contribuiria a dinamitzar l’economia, que bona falta fa. A més, les empreses veurien disminuir el seu passiu, millorant per tant la seva solvència financera i la seva capacitat de creixement. Disminuiria la morositat, augmentarien les vendes d’immobles, les de cotxes etc.

 

Els tipus alts són com les muralles altes de la Barcelona de 1840: ens estan ofegat i ens limiten el creixement. Ha arribat el punt de reinventar el lema de fa més de 150 anys: “ABAJO LOS TIPOS!”

 

(article publicat a LA VANGUARDIA del 23.9.2008: http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080923/53543813855.html#nuevoComent)

Necessitem 4.000 milions d’euros

El dèficit de la Generalitat de Catalunya (2008): necessitem 4.000 milions d’euros!

 

Introducció

Si partim de les dades oficials publicades per la Generalitat, el 2008 hi ha una caiguda lliure dels ingressos tributaris de la Generalitat de Catalunya, que depenen, en bona part, del mercat immobiliari. S’estima que a finals d’any aquesta pèrdua d’ingressos serà de l’ordre d’uns 2.700 milions d’euros. D’altra banda, les despeses de la Generalitat estan augmentant més del previst. Concretament uns 700 milions d’euros. Ja en portem 3.400 de dèficit aquest any. A partir de l’any vinent, amb la supressió de l’impost sobre el patrimoni la Generalitat deixarà d’ingressar 470 milions més. Ja en portem 3.870. Ara, només ens falta afegir-hi la inflació i ja tenim els 4.000 milions. Qualsevol sistema de finançament que es pacti que no prevegi aquests 4.000 milions addicionals, suposarà una pèrdua d’ingressos per a Catalunya.

 

ANALISI

Analitzant les dades oficials publicades per la pròpia Intervenció de la Generalitat de Catalunya es confirmen les sospites: no anem bé.

 

Parteixo de l’anàlisi de les liquidació a juny de 2008. És un bon moment per què és just la meitat de l’exercici. Amb uns petits ajustos, podem projectar la previsió a finals d’any per poder apreciar quina serà la magnitud de la tragèdia.

 

Les despeses.

 

Les despeses, com no podria ser d’una altra forma, segueixen el seu ritme, sense assabentar-se de la crisi:

 

DESPESES

 

(EN MILERS)

 

 

 

 

 

 

 

PRESSUPOST

 

OBLIGACIONS

 

% D’EXECUCIÓ

INICIAL

 

RECONEGUDES

 

 

 

 

(JUNY 2008)

 

 

 

 

 

 

 

28.243.342

 

14.462.965

 

51,21%

 

Fàcilment, podem preveure, de seguir amb aquest ritme, quina serà l’evolució fina a finals de l’exercici:

 

PRESSUPOST

OBLIGACIONS

PROJECCIÓ DESVIACIÓ

INICIAL

RECONEGUDES

A FINAL D’EXERCICI

 

(final 2008)

 

 

 

 

 

 

28.243.342

28.925.930

682.588

2,42%

 

 

Veiem que, amb un ritme de despesa “normal”, es produirà una necessitat de fiançament addicional de prop de 700 milions d’euros.

 

Els ingressos

 

Fins ara, aquestes “petites” desviacions a l’alça de la despesa podien ser assumides fàcilment per l’increment de la recaptació produïda per la bonança econòmica. Recordem que els ingressos tributaris de la Generalitat de Catalunya provenen, com a font més important, de l’impost de transmissions patrimonials oneroses i actes jurídics documentats. La recaptació d’aquest impost està íntimament relacionada amb les transaccions immobiliàries. No cal ser molt lúcid per veure que en els darrers anys, sense fer pràcticament res, la Generalitat veia augmentar significativament els seus ingressos. Ara, amb una paràlisi de l’economia en general i del mercat immobiliari en particular, els ingressos de la Generalitat per aquest concepte, s’han reduït a la meitat.

 

INGRESSOS

PREVISSIÓ

 

DRETS

 

% D’EXECUCIÓ

(EN MILERS)

INICIAL

 

LIQUIDATS

 

 

 

 

 

(JUNY 2008)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

28.243.342

 

12.054.681

 

42,68%

 

 

 

 

 

 

Impostos directes

7.448.500

 

3.081.109

 

41,37%

Impostos indirectes

10.662.800

 

4.084.367

 

38,30%

taxes

596.500

 

223.485

 

37,47%

Transferencies corrents

7.296.000

 

3.115.953

 

42,71%

Resta

2.239.542

 

1.549.767

 

69,20%

 

El capítol d’impostos directes està conformat, en la part més important, per les següent partides:

          IRPF, tram autonòmic. Aquesta recaptació la fa l’Estat i la va transferint sistemàticament a la Generalitat. S’ha pres com a supòsit que no es veurà afectada la seva recaptació a la baixa respecte a la previsió feta al pressupost inicial.

          Impost sobre successions i donacions.  Aquest és un impost que no depèn de l’evolució de l’economia, per la seva pròpia naturalesa. Així que se li suposa un comportament lineal. Tot i que ha patit aquest exercici un lleugera retallada, he pres com a supòsit que no afectarà la seva desviació en el dèficit final.

          Impost sobre el Patrimoni. De la mateixa manera que el tram autonòmic de l’IRPF, la seva recaptació correspon a l’Estat i aquest l’ha de transferir a la Generalitat de Catalunya. Tot i que al mes de juny encara estava pendent la seva transferència, he pres com a supòsit que es transferirà la previsió inicial íntegra.

En definitiva, per tal de projectar els ingressos a finals d’exercici, he optat per donar un tractament neutral a la imposició directe. Nogensmenys, cal tenir present que l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni comportarà la pèrdua d’ingressos per a l’exercici de 2009 de, com a mínim uns 471 milions d’euros.

 

El capítol d’impostos indirectes és el que està patint més la davallada de la recaptació. Veiem les partides més importants:

          Impost sobre transmissions patrimonials. La seva recaptació a baixat a la meitat. Així, dels prop de 4.000 milions d’euros que es preveia recaptar, a mitjans d’exercici hauríem d’esperar haver recaptat, al menys la meitat, és a dir, uns 2.000 milions. Doncs bé, la realitat és que no s’han recaptat ni 1.000. De seguir així (que encara pot anar a pitjor) es produirà una manca d’ingressos per aquest concepte d’uns 2.000 milions d’euros.

          Iva i resta d’impostos especials. Al tractar-se d’imposicions sobre el consum, estan també en clar retrocés, no tant accentuat com en l’impost de transmissions, però sí força significatiu quant al seu volum.

 

De la resta de partides, s’ha considerat com a supòsit un tractament neutral, excepte pel que fa a les taxes que s’ha optat per projectar-les igual que la resta d’imposició indirecta.

 

Podem procedir a fer una projecció de l’evolució dels ingressos, de la manera següent:

 

INGRESSOS

PREVISSIÓ

DRETS

PROJECCIÓ DESVIACIÓ

 

INICIAL

LIQUIDATS

A FINAL D’EXERCICI

 

 

(final 2008)

 

 

 

 

 

 

 

 

28.243.342

25.599.746

-2.643.596

-9,36%

 

 

 

 

 

Impostos directes

7.448.500

7.448.500

0

0,00%

Impostos indirectes

10.662.800

8.168.734

-2.494.066

-23,39%

taxes

596.500

446.970

-149.530

-25,07%

Transferencies corrents

7.296.000

7.296.000

0

0,00%

Resta

2.239.542

2.239.542

0

0,00%

 

 

El dèficit

 

El dèficit l’obtenim, d’una banda, de la desviació de la despesa (quasi 700 milions d’euros) i per altra banda per la davallada dels ingressos (més de 2.600 milions d’euros).

 

DÈFICIT PREVIST A FINALS D’EXERCICI:

 

 

 

AUGMENT DE DESPESA

 

682.588

REDUCCIÓ INGRESSOS

 

2.643.596

 

 

 

DÈFICIT PREVIST

3.326.184

 

Per tant, del nou sistema de finançament, si volem quedar-nos com fins ara, hem d’obtenir com a mínim, la compensació d’aquest dèficit més la pèrdua dels ingressos produïda per l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni (471 milions d’euros).

 

Si la Generalitat vol mantenir el nivell de prestació de serveis igual que al 2008 necessita urgentment augmentar la seva despesa en prop de 4.000 milions d’euros. Tot el que s’obtingui de més del nou sistema de finançament per sobre dels 4.000 milions serà finançament “extra”. Tot el que estigui per sota d’aquesta xifra, comportarà una pèrdua real d’ingressos per a la Generalitat.

 

Xavier Martinez Gil

(extracte publicat a l’AVUI de 4/10/2008: http://paper.avui.cat/article/opinio/141406/bustia.html)

 

EL SISTEMA TRIBUTARI A CATALUNYA

Els principis del sistema fiscal espanyol estan recollits a l’apartat de drets i deures dels ciutadans de la Constitució Espanyola. Concretament, l’article 31 diu:

1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà abast confiscatori.

 

Però, que s’entén per sistema tributari just? Què vol dir just quan parlem de contribució? Es just que, a igual nivell de capacitat, uns ciutadans paguin més impostos i rebin menys serveis pel fet de viure en diferents territoris? Estem davant un concepte jurídic indeterminat però clarament determinable. El principi d’igualtat que ens ha d’inspirar segons la Constitució Espanyola fa referència a que a igual capacitat econòmica igual contribució econòmica. El sistema fiscal actual no respon als principis d’aquest article 31.

 

El Federalisme fiscal

El federalisme fiscal comporta que les decisions sobre els ingressos tributaris es prenguin en el mateix nivell de govern on es decideixen les despeses. Actualment, això no és així. Catalunya té assumides moltes competències que li atorguen capacitat per a decidir sobre un important volum de despesa pública. I aquesta autonomia en la decisió en la despesa no té la seva correlació en la capacitat de decisió dels ingressos públics. Hi ha molt camí a recórrer en la corresponsabilitat fiscal. Però és un camí que s’ha de recórrer fins el final, per que quedar-se a mig camí és perdre’s en la distorsió del sistema tributari. I el final del camí de la corresponsabilitat fiscal és establir un sistema fiscal propi per a Catalunya.

 

El Pais Basc i Navarra compten amb sistemes fiscals propis diferents del de la resta de l’Estat. Ningú en discuteix sobre solidaritat en aquests casos, ningú parla de “trencament de mercat”. Anàlogament (tot i que amb solucions diferents) es produeix la mateixa situació en les Illes Canàries i les ciutats autònomes de Ceuta i de Melilla. Totes aquestes excepcions al sistema fiscal espanyol, obren la via per a que Catalunya pugui gaudir també del seu propi sistema fiscal.

 

Quedar-se a mig camí, deia, comporta riscos que actualment ja estem vivint. En el model actual, la cessió d’impostos de l’Estat a les Comunitats Autònomes de règim comú acompanyada de capacitat normativa sobre els mateixos, ha portat a una “competència fiscal” entre comunitats a veure qui ofereix millors avantatges fiscals. I aquesta és una lluita desigual. Així, mentre hi ha comunitats que, segons les darreres balances fiscals publicades, són perceptores netes de fons, es poden permetre el luxe de renunciar a ingressos fiscals per que saben que rebran fons addicionals de l’Estat. Així veiem com Andalusia pot introduir fortes reduccions en l’impost de successions o es pot pràcticament eliminar en el Pais Basc, Navarra o La Rioja. La mateixa reflexió es pot fer per la banda del la despesa. Així, comunitats amb saldo favorable poden, per exemple, oferir llibres de text gratuït (Andalusia, Extremadura, Canaries, Galícia, Castella-La Manxa) metre que comunitats amb saldo fiscal negatiu no s’ho poden permetre.

 

La solidaritat

A la vista de les balances fiscals, i de les disparitats fiscals entre comunitats autònomes, cal reflexionar sobre els mecanismes de la solidaritat. Des del meu punt de vista, qualsevol sistema que comporti aportacions de fons s’ha de regir per uns principis bàsics. En primer lloc, la solidaritat neix de qui dóna, no pot ser imposada per qui rep. En segon lloc, qualsevol aportació de fons s’ha de fer sota unes regles de joc clares. I la regla principal és la finalitat. Les aportacions fetes per a Catalunya han de ser finalistes. S’haurien de definir a priori la seva finalitat i la seva quantia. I finalment, com qualsevol sistema d’aportació de fons públics, ha de comptar amb el seu mecanisme de control, per assegurar que els fons s’apliquen a la finalitat que els hi ha estat assignada. Així és com funciona a l’àmbit europeu amb les aportacions, per exemple, del Fons Social Europeu.

 

Actualment, degut a les modificacions introduïdes per totes les comunitats autònomes sobre els impostos estatals cedits, han fet perdre progressivitat i, per tant, capacitat redistributiva de la riquesa, al sistema fiscal. Això és molt evident en l’impost sobre successions i donacions sobre el que les comunitat autònomes tenen capacitat normativa. Si avancem sota el model actual, és a dir, transferim capacitat normativa sobre impostos estatals a les diferents comunitats autònomes, per exemple amb l’IRPF, el resultat d’aquí uns anys serà el mateix que amb l’impost sobre successions i donacions. La solució més justa passa per que Catalunya tingui els seu propi sistema fiscal, i decideixi autònomament tant en els seus ingressos com en la seva despesa.

 

 

Xavier Martinez Gil

Economista

President de l’Associació Professional de Tècnics de l’Administració Tributària.