La llum al final del túnel

Estem ficats de ple en la boca del llop de la crisi econòmica. Tothom parla dels seus orígens. Alguns analitzen les seves arrels financeres, altres veuen un origen en l’economia real, hi ha qui parla de l’esgotament del cicle econòmic, i d’altres de la fi d’un paradigme. Al mateix temps està a l’ordre del dia el debat al voltant de les conseqüències de la crisi, i així les variacions dels principals indicadors macroeconòmics com l”atur, la inflació o els tipus d’interès són motiu de conversa fins i tot als ascensors.

Hi ha consens, però, que estem entrant en un nou i incert període, i que estem deixant enrera un llarg temps de creixement que difícilment es tornarà a repetir a mig termini. Hem entrat en el túnel de la crisi. I correm el risc que, com a l”acudit, quan veiem la llum al final del túnel no sigui més que el tren que ens ve de cara. Convé, doncs, encara que només sigui com a teràpia, tenir pensaments positius i intentar imaginar un escenari amb llum natural, és a dir, posterior a la crisi.

La nostra ciutat, Barcelona, sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d”adaptar-se, de reinventar-se, de transformar els inconvenients en avantatges. I és aquesta la nostra fortalesa. Els poders públics i els privats han de preguntar-se cap a on s’ha de prioritzar els esforços per a situar-nos en una Barcelona post-crisi. I per respondre a aquest pregunta primer hem de saber quin és el model de ciutat que volem.

Barcelona és la capital d’un país. Per tant, més enllà de donar resposta als interessos dels seus ciutadans ha de servir també d’instrument de bandera de tot Catalunya. La seva posició, diguem geoestratègica, li atorga de per sí unes oportunitats que no es poden passar per alt, tal com remarca sempre Tremosa. És evident que Barcelona no pot renunciar a ser un punt neuràlgic en les comunicacions al sur d”Europa. I ho pot ser tant a través del port i les autopistes com ho és actualment, però també ha d’aspirar a ser-ho amb l’aeroport i el corredor d’alta velocitat del Mediterrani. Però la ciutat (i el país) es mereix ser alguna cosa més que un punt d’intercanvi de contenidors. Aquesta circumstància de lloc de trobada i d”intercanvi de mercaderies s’ha de portar més enllà. La ciutat pot aspirar a ser un punt d’intercavi en l’àmbit cultural, en l’àmbit de la creativitat, en l’àmbit en definitiva de la innovació. Convertim el nostre espai en un lloc d’intercanvi d”idees, en una à gora del segle XXI. Fem ús, doncs, d’aquestes qualitats renovadores de Barcelona per il.luminar el nostre futur.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090212/53638666020.html

Anuncis

Crisi i imposició directa

Estem experimentant un augment excepcional del dèfict públic com a conseqüència de la crisi econòmica. D’una banda, augmenta de la despesa pública per donar resposta als requeriments d’una societat cada cop més necessitada. És a dir, el sector públic ha d’intervenir en diferents àmbits del sector privat, com ara el financer o l’automovilístic, per evitar que la seva feblesa s’escampi a la resta de sectors. D’altra banda, el dèfict ha augmentat per la baixada de la recaptació impositiva que acompanya la frenada de l’activitat econòmica en general, i de la immobiliària, en particular.

Atesa l’evidència que no estem davant d’una recessió cíclica sinó d’una crisi estructural, no és de preveure que les mesures anticícliques puntuals es puguin mantenir durant molt de temps. És a dir, fins a on es pot endeutar el sector públic sense comprometre el creixement futur? De moment, aquest any ja hem experimentat un increment espectacular del dèficit públic.

Enfront d’aquesta situació de les arques públiques, resulta si més no xocant determinades decisions en política fiscal. En primer lloc, l’Estat ha decidit eliminar de facto un impost que està cedit totalment a les comunitats autònomes: l’impost sobre el patrimoni. I dic ‘de facto’ perquè la forma triada per l’Estat no ha estat la de la supressió de l’impost sinó l’establiment d’una bonificació del 100% de la quota. La idea és que, si l’Estat el suprimís, alguna Comunitat Autònoma podria caure en la temptació de reestablir-lo. Amb aquesta fòrmula, tècnicament és impossible que el mantingui cap Comunitat Autònoma perquè gravaria un fet imposable regulat per l’Estat. Convé recordar que l’impost sobre el patrimoni té per objectiu (segons la seva llei de creació) millorar l’eficiència dels patrimonis i aprofundir en la justícia redistributiva del sistema fiscal. Sembla que en l’actual context econòmic, incomprensiblement, aquests han deixat de ser objectius que prioritzi l’Estat.

Pel que fa a l’IRPF, aquest ha patit un increment aquest any 2009 i ningú ha dit absolutament res al respecte. Voldria sentir una explicació inteligible per part del ministre d’Economia per poder entendre per què després de “regalar-nos” 400 euros l’any passat, aquest exercici ens pujen l’IRPF. La forma d’incrementar l’impost ha estat de forma sibilina. Al pujar els sous per actualitzar-los amb la inflació i no actualitzar les taules de l’IRPF en la mateixa proporció, s’està produint un increment de la pressió fiscal sobre les rendes de les persones físiques. Potser aquesta és la via pensada per compensar l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, no entraré ara en la seva anàlisi, però fa molt de temps que s’ha evidenciat una fragmentació i distorsió indesitjable d’aquesta figura tributària que reclama una posada en ordre per part de les autoritats estatals.

Crec que és del tot imprescindible abordar la política fiscal de forma més coherent per afrontar amb fermesa la crisi, sense que perdi els principis de justícia redistributiva que ha d’inspirar el nostre sistema fiscal tal i com proclama l’article 31.1 de la Constitució Espanyola

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090203/53631917978.html

CRISI vs OPORTUNITAT

Davant una situació de canvi és imprescindible reflexionar sobre d’on venim i cap a on anem. L’analisi del “d’on venim” sembla més o menys senzilla. Es tracta símplement de fer una mirada enrera. La reflexió sobre l’esdevenidor comporta una major complexitat. En temps de crisi cal formular-se preguntes. Aquest mecanisme és útil tant per als individus com per a les societats. Actualment, la nostra societat es troba immersa en una crisi que abasta molts aspectes: econòmics, polítics i socials.

La crisi, en sí, no ha de resultar negativa i traumàtica. Tot i que pot comportar experiències indesitjables. No és més que el símptoma de dinamisme i de que estem en un procés de transformació. La manera de com gestionem aquesta crisi ens dirà si som capaços de fer la transició cap a una societat millor. Per aquest motiu cal acceptar l’actual crisi com a una oportunitat de millorar la posició de la nostra societat al món.

En primer lloc, hem de fer certa introspecció per conèixer millor les nostres debilitats i les nostres capacitats. El nostre no és un país de grans recursos naturals. El nostre avantatge competitiu no està en la matèria prima. El nostre principal capital són les persones que vivim a Catalunya.

En segon lloc, la crisi econòmica actual ens enfronta a un canvi de paradigma econòmic que ens obliga doncs a reinventar-nos. El canvi de paradigma econòmic cap a la societat del coneixement ha de ser el motor del desenvolupament social del nostre país. L’aspecte que hem de reforçar i cap al que hem de dirigir les nostres energies és el coneixement. El nostre sistema productiu no es pot fonamentar en la utilització de mà d’obra poc qualificada. Les nostres empreses necessiten dotar-se d’un sòlid fonament.

Això vol dir un capital humà amb formació altament qualificada. Això vol dir que el concepte “innovació” ha de formar part de la cultura de la nostra societat. Innovació per millorar els processos productius. Innovació en les relacions universitat-empresa, amb l’administració com a eix vertebrador i proveïdor d’infraestructures. Innovació per fer arribar el coneixement a les pimes, que conformen el nostre teixit empresarial. I per assolir aquesta innovació cal apostar més fortament per la recerca. Si som capaços d’afrontar correctament el repte del coneixement, serà possible posicionar-nos en el futur amb garanties d’èxit.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090126/53627424583.html

QUÈ PODEM ESPERAR DEL NOU FINANÇAMENT?

Crec no equivocar-me si dic que tothom subscriuria que el nou finançament hauria d’assolir dos objectius. El primer és que fos coherent amb l’Estatut. El segon, que comportés una millora per a Catalunya i els seus ciutadans.

He de confesar, però, que sóc una mica pessimista pel que fa a l’assoliment d’aquests objectius. No acabo de veure una actuació coherent amb l’Estatut. Des que es va aprovar, els fets (i no les paraules) del Govern central no s’han encaminat cap a un respecte estricte d’aquesta llei orgànica anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. No tornaré a repassar l’interminable llistat d’incompliments de l’Estatut (veure un article anterior del meu blog), però el fet que ja no s’estigui complint el principi de bilataralitat, no m’infundeix gaires esperances. De la mateixa manera que no representa un bon augüri l’incompliment de la creació del Consorci tributari que s’hauria d’haver constiuït, com a data límit, l’agost de 2008.

D’altra banda, el Govern de la Generalitat tampoc no s’està afanyant gaire en exprémer al màxim les possibilitats de l’Estatut. De vegades, em fa la impressió que ni tant sols nosaltres ens l’acabem de creure. Hi ha, en el fons, una sensació que estem davant d’un Estatut en interinitat, a l’espera de l’exàmen del Tribunal Constitucional. Entre tant, el deixem en standby.

Però, al mateix temps, el resultat del nou sistema de finançament hauria de comportar una millora per a Catalunya. El sistema actual es basa en que l’Estat ens recapta la major part dels impostos (fins i tot aquells que diu que ens ha cedit parcialment, com IRPF o IVA) i després, ens transfereix el que diu que ha recaptat a Catalunya. Si falten diners (que en falten) ens transfereix uns recuros addicionals anomenats Fons de Suficiència. Doncs bé, amb el nou finançament, el que passarà és que l’Estat ens cedirà una porció més gran dels seus impostos (del 33 al 50% de l’IRPF) que, probablement els continuarà recaptant l’Estat. Aleshores, ja no rebrem diners del Fons de Suficiència.

Des del meu punt de vista, una millora del finançament no passa per augmentar el percentatge de cessió dels tributs. La millora consisteix en que sigui la Generalitat de Catalunya qui passi a gestionar i recaptar els impostos cedits parcialment (IVA, IRPF, Impostos Especials). És aquesta l’única via de millora sustancial i sostenible de les finances de la Generalitat, i que aprofundeix en la senda de la corresponsabilitat fiscal de veritat. I de pas, donaríem sentit a la creació de l’Agència Tributària de Catalunya que s’hauria de convertir en l’única Agència Tributària a Catalunya.

Xavier Martinez Gil

Publicat a La Vanguardia:  

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090116/53619829563.html

Caixalunya

Cada primer de gener entra en vigor l’increment de preus dels diferents serveis públics. Els percentatges i la forma de donar les notícies em sorpren per partida doble.

 
D’una banda, els mitjans de comunicació ens informen a tots els ciutadans del preu que ens costarà, a partir d’ara, la llum, els transports, les aigües. Al mateix temps ens ofereixen la reacció d’alguns ciutadans més o menys indignats. El tractament que es dóna d’aquests temes és el mateix que li podrien donar a la informació meteorologica. Ens comuniquen els nous imports dels preus com qui explica els litres de pluja per metre quadrat, o els centímetres de neu acumulada o les temperatures màximes o mínimes. Es a dir, els mitjans ens donen les dades però res ens diuen dels motius pels quals pujen els preus.


Trobo a faltar el perquè de tot plegat. Seria interessant que, juntament amb l’increment, entrevistessin als resposables de decidir l’augment i els motius pels quals han decidit pujar, possem, un 5 i no un 4 o un 6 percent de tal o qual servei. Crec que això seria el democràtic, transparent i responsable que cabria esperar de la nostra societat.


L’altre aspecte sorprenent són els mateixos percentatges. Especialment els que depenen del sector públic. El senyor Solbes, per elaborar els pressupostos, prèviament fa una estimació entre d’altres paràmetres sobre quina serà l’evolució de la inflació per al 2009. Aquesta dada, a més, serveix de referència per a calcular l’increment de les pensions, salaris de funcionaris, rendes, impostos, etc. La previsió per al 2009 és del 2%. Cal dir que estava feta en un moment en que la paraula “crisi” estava proscrita. És molt més que probable que la inflació acabi sent encara menor a causa de la recessió. Per tant, algú hauria d’explicar-nos per què el transport públic puja un 7% a la ciutat de Barcelona, el Bicing un 25% i la Renfe un 6%. Són compatibles aquestes augments amb el foment de l’ús del transport públic? Quina és, doncs, la veritable motivació?


La resta de serveis bàsics segueixen la mateixa senda que la marcada per les Administracions públiques: la quota d’abonament de Telefònica, un 4,12%; l’electricitat un 3,5% (i anuncien més pujades per a aquest any); els peatges un 4,46%; correus un 3,22%; l’aigua a Barcelona un 8%… Sabem que les decisions al sector públic les pren el Govern de torn. Però, i de la resta de serveis bàsics? Us convido a buscar quina entitat financera es troba darrera de la majoria de concessionàries d’autopistes, d’Agbar, de Gas Natural, de Repsol. Trobareu la resposta de qui pren les decisions que ens afecten la butxaca en el nostre país.

 

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568481986.html

 

La llengua dels Reis

“Arriba Nadal,
Estem molt contents,
Cantem nadales
I vindran els Reis.”

 Aquest és el poema que ha aprés al parvulari la meva filla petita. El va repetint a totes hores. Ho recita en català, que és la seva llengua a casa i a l’escola. Però, a banda de cantar nadales, a les meves filles també els agrada jugar i veure pel·lícules. Algunes de les seves preferides són els musicals (Grease, Singin in the rain) i les de dibuixos animats. Aquests films són clàssics i es troben sempre en la seva versió en castellà de quan es van esternar a Espanya. Però en les seves versions en DVD han afegit altres llengues i, així estan disponibles en portuguès, francès, hebreu, holandès, rumanès, etc. Si ens centrem ens les pel·lícules dirigides al públic infantil, el panorama és més o menys igual. Si triem una de les “Tres bessones” no hi ha problema, estan en català. Quant a la resta, totes vénen en castellà i anglès. Pel que fa a les de Walt Disney de tota la vida, és francament difícil trobar alguna versió en català.


Només cal fer la prova d’anar a uns conegudíssims grans magatzems del centre de Barcelona i demanar, d’entre la immensa oferta de pel·lícules infantils, quines estan disponibles en català: una ridícula minoria. En realitat no sé perquè em sorprén si aquest és el panorama normal en la resta del món audiovisual del nostre país. Però sembla mentida que en l’actual societat de la informació en què vivim sigui tant complicat disposar de les pel·lícules en versió catalana. Està clar que no és tracta d’un problema tecnològic sinó de voluntat.


Un altre aspecte del qual trobo que no es parla gaire és del món de les joguines. Cada any ens trobem que les joguines tradicionals van deixant lloc a les “noves” joguines, més tecnològiques, més interactives i, que, per a que negar-ho, amb una càrrega pedagògica addicional. Si tornem als grans magatzems abans esmentats (per exemple, tot i que podria servir qualsevol altre botiga de joguines) ens trobem que la pràctica totalitat de joguines intaractives són en castellà. I les que s’anuncien bilingües, ho són en anglès i castellà. Començo a pensar que els Reis no venen d’Orient, com ens han explicat tota la vida, sinó de l’Occident. De l’Occident de Catalunya, concretament.

“Arriba Nadal,
Estem molt contents,
Cantem nadales
I vindran els Reis.”

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081216/53600532539.html

 

 

 

Bilataralitat o bipolaritat?

La bilateralitat és un dels principis que emanen de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Cal anar recordant matxaconament que l’Estatut és una Llei Orgànica estatal aprovada, ja no pel Parlament de Catalunya, sinó per les Corts Espanyoles i refrendada pel poble de Catalunya i promulgada pel Rei d’Espanya.


Per tant, si totes les lleis s’han de respectar, aquesta encara més. I l’hauria de respectar especialment qui ostenta la màxima representació democràtica d’Espanya, com és el President del Govern. Que el mateix President del Govern se salti a “la torera” els preceptes d’aquesta Llei orgànica i no passi absolutament res, és un fet que em deixa estupefacte.


Si els governants no compleixen amb les lleis, què es pot esperar del poble? No estan donant via lliure (des d’un punt de vista moral) a què els ciutadans no compleixin les lleis? Aquesta situació no s’hauria de produir mai i correspon als governants vetllar perquè no es donin les circumstàncies favorables a qualsevol tipus d’insubmissió. Però, lluny d’això, molts polítics estan assentant les bases per crear un escenari favorable a la insubmissió, a la desvinculació si més no, amb les regles del joc.


Tot i que són molts els incompliments de l’Estatut, en aquesta ocasió únicament em referiré al principi de bilataralitat que ha de regir les relacions entre la Generalitat i l’Estat espanyol. Les relacions, pel que fa al finançament, s’han d’articular mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, tal com preveu l’article 210 de l’Estatut. Es tracta d’un òrgan paritari entre ambdúes administracions (amb presidència rotatòria) que ha de decidir el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya.


Ara, el Govern central nega tal principi i sotmet a negociació amb la resta de comunitats autònomes (excepte País Basc i Navarra) el sistema de finançament que ha de pactar amb Catalunya. A mi em sembla que més que bilateralitat això és bipolaritat.

És a dir, el Govern de l’Estat actúa amb doble personalitat (o múltiple, qui sap): una per negociar amb Catalunya el sistema de finançament de forma bilateral i, l’altra, com si es tractés d’una funció en un circ de tres pistes, per asseure’s a negociar amb totes les comunitats autònomes. Ha valgut la pena tot el via crucis de l’elaboració i l’aprovació de l’Estatut (que encara estem patint) per acabar tenint elmateix sistema de finançament que Extremadura o Múrcia? En aquest moments el circ està en plena representació. Esperem que els lleons no s’acabin menjant els paiassos.

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081225/53606149724.html