EL SISTEMA TRIBUTARI A CATALUNYA

Els principis del sistema fiscal espanyol estan recollits a l’apartat de drets i deures dels ciutadans de la Constitució Espanyola. Concretament, l’article 31 diu:

1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà abast confiscatori.

 

Però, que s’entén per sistema tributari just? Què vol dir just quan parlem de contribució? Es just que, a igual nivell de capacitat, uns ciutadans paguin més impostos i rebin menys serveis pel fet de viure en diferents territoris? Estem davant un concepte jurídic indeterminat però clarament determinable. El principi d’igualtat que ens ha d’inspirar segons la Constitució Espanyola fa referència a que a igual capacitat econòmica igual contribució econòmica. El sistema fiscal actual no respon als principis d’aquest article 31.

 

El Federalisme fiscal

El federalisme fiscal comporta que les decisions sobre els ingressos tributaris es prenguin en el mateix nivell de govern on es decideixen les despeses. Actualment, això no és així. Catalunya té assumides moltes competències que li atorguen capacitat per a decidir sobre un important volum de despesa pública. I aquesta autonomia en la decisió en la despesa no té la seva correlació en la capacitat de decisió dels ingressos públics. Hi ha molt camí a recórrer en la corresponsabilitat fiscal. Però és un camí que s’ha de recórrer fins el final, per que quedar-se a mig camí és perdre’s en la distorsió del sistema tributari. I el final del camí de la corresponsabilitat fiscal és establir un sistema fiscal propi per a Catalunya.

 

El Pais Basc i Navarra compten amb sistemes fiscals propis diferents del de la resta de l’Estat. Ningú en discuteix sobre solidaritat en aquests casos, ningú parla de “trencament de mercat”. Anàlogament (tot i que amb solucions diferents) es produeix la mateixa situació en les Illes Canàries i les ciutats autònomes de Ceuta i de Melilla. Totes aquestes excepcions al sistema fiscal espanyol, obren la via per a que Catalunya pugui gaudir també del seu propi sistema fiscal.

 

Quedar-se a mig camí, deia, comporta riscos que actualment ja estem vivint. En el model actual, la cessió d’impostos de l’Estat a les Comunitats Autònomes de règim comú acompanyada de capacitat normativa sobre els mateixos, ha portat a una “competència fiscal” entre comunitats a veure qui ofereix millors avantatges fiscals. I aquesta és una lluita desigual. Així, mentre hi ha comunitats que, segons les darreres balances fiscals publicades, són perceptores netes de fons, es poden permetre el luxe de renunciar a ingressos fiscals per que saben que rebran fons addicionals de l’Estat. Així veiem com Andalusia pot introduir fortes reduccions en l’impost de successions o es pot pràcticament eliminar en el Pais Basc, Navarra o La Rioja. La mateixa reflexió es pot fer per la banda del la despesa. Així, comunitats amb saldo favorable poden, per exemple, oferir llibres de text gratuït (Andalusia, Extremadura, Canaries, Galícia, Castella-La Manxa) metre que comunitats amb saldo fiscal negatiu no s’ho poden permetre.

 

La solidaritat

A la vista de les balances fiscals, i de les disparitats fiscals entre comunitats autònomes, cal reflexionar sobre els mecanismes de la solidaritat. Des del meu punt de vista, qualsevol sistema que comporti aportacions de fons s’ha de regir per uns principis bàsics. En primer lloc, la solidaritat neix de qui dóna, no pot ser imposada per qui rep. En segon lloc, qualsevol aportació de fons s’ha de fer sota unes regles de joc clares. I la regla principal és la finalitat. Les aportacions fetes per a Catalunya han de ser finalistes. S’haurien de definir a priori la seva finalitat i la seva quantia. I finalment, com qualsevol sistema d’aportació de fons públics, ha de comptar amb el seu mecanisme de control, per assegurar que els fons s’apliquen a la finalitat que els hi ha estat assignada. Així és com funciona a l’àmbit europeu amb les aportacions, per exemple, del Fons Social Europeu.

 

Actualment, degut a les modificacions introduïdes per totes les comunitats autònomes sobre els impostos estatals cedits, han fet perdre progressivitat i, per tant, capacitat redistributiva de la riquesa, al sistema fiscal. Això és molt evident en l’impost sobre successions i donacions sobre el que les comunitat autònomes tenen capacitat normativa. Si avancem sota el model actual, és a dir, transferim capacitat normativa sobre impostos estatals a les diferents comunitats autònomes, per exemple amb l’IRPF, el resultat d’aquí uns anys serà el mateix que amb l’impost sobre successions i donacions. La solució més justa passa per que Catalunya tingui els seu propi sistema fiscal, i decideixi autònomament tant en els seus ingressos com en la seva despesa.

 

 

Xavier Martinez Gil

Economista

President de l’Associació Professional de Tècnics de l’Administració Tributària.

CONSEQÜÈNCIES DE LA SUPRESSIÓ DE L’IMPOST SOBRE EL PATRIMONI

La desaparició de l’Impost sobre el patrimoni és una mala notícia. I ho és per partida doble.

D’una banda, comporta l’eliminació d’un impost directe que grava la riquesa de les persones físiques. Així, el nostre sistema tributari perd  proporcionalitat i progressivitat i, per tant, justícia en la distribució de la càrrega tributària entre tots els ciutadans. En definitiva: qui més té, pagarà menys a partir d’ara. No sembla aquesta una mesura molt coherent amb la suposada ideologia progressista del nostre govern. És evident que la pèrdua d’ingressos provocada per l’eliminació d’aquest impost s’haurà de compensar amb l’increment de la pressió fiscal sobre la resta de ciutadans sense tanta capacitat econòmica. Això és pot traduir en l’increment de l’IRPF (la qual cosa permetria mantenir el pes de la imposició directa) o bé sobre la imposició indirecta (bàsicament, l’IVA). En qualsevol cas, acabarà repercutint, com sempre, sobre les “capes intermèdies” de contribuents formada, en un alt percentatge, per assalariats. Aquest ja vénen suportant una elevada pressió fiscal, molt sovint superior a la que han de suportar les mateixes empreses. Així semblaria més just incrementar els tipus de l’impost de societats. Però cal recordar que, justament aquest exercici, acaba d’entrar en vigor la darrera rebaixa fiscal adreçada a les empreses. Així que no sembla que la tendència sigui aquesta. A més, en l’actual conjuntura de desacceleració de l’economia que afecta també als ingressos públics, una retallada impositiva necessàriament s’haurà de compensar amb la pujada d’altres impostos, si no es vol malmetre la política fiscal.

Però l’impost sobre el patrimoni, al costat de la funció recaptatòria, té també una funció instrumental, de control respecte a altres impostos, donat el seu caràcter censal. En conseqüència, l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni comporta també la pèrdua d’una font d’informació valuosíssima de lluita contra el frau fiscal.

Però d’altra banda, la supressió d’aquest impost és una mala notícia per a Catalunya i la resta de comunitats autònomes. A partir d’aquest moment, l’Agència Tributària de Catalunya passa a tenir una competència menys. Recordem que es tracta d’un impost totalment cedit a les comunitat autònomes i que, per tant, la competència de la seva gestió recau en aquestes. Les comunitats autònomes de règim comú perden corresponsabilitat fiscal, com a conseqüència de la pèrdua d’un dels impostos que sustenten el seu règim de finançament. En les negociacions que s’han de portar a terme aquest any del nou sistema de finançament en el marc de la LOFCA, l’Estat haurà de tenir molt pressent que haurà de compensar aquesta pèrdua de la corresponsabilitat fiscal mitjançant la cessió de nous impostos estatals. Si no és fa així (mitjançant la cessió de la gestió, no de la recaptació) estarem buidant de contingut l’Agència Tributària de Catalunya i estarem donant un pas enrere en la corresponsabilitat fiscal i en la solidesa del finançament de la Generalitat de Catalunya.

 

Xavier Martinez Gil

LA REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ TRIBUTÀRIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

(Publicat el 13/3/2008 a Expansion.com)

http://www.expansion.com/edicion/exp/funcion_publica/gestion_y_clima_laboral/es/desarrollo/1100251.html

 

La reforma de l’administració tributària a Catalunya ha consistit únicament en un canvi de la forma d’organització. No ha variat el contingut, ja que les competències són exactament les mateixes que abans. La creació de l’Agència Tributària de Catalunya cal entendre-la doncs, com un exercici de la capacitat d’autoorganització de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, capacitat que ja tenia la Generalitat fins i tot abans de l’aprovació del nou Estatut. Les competències vIndran condicionades pel nou sistema de finançament. És evident que comptarà, com a topall, amb les previsions aprovades en les disposicions addicionals de l’Estatut. Així, amb tota probabilitat, es produirà un augment en la cessió del rendiment de l’IRPF, que passarà del 33% actual al 50%, així com de l’IVA que passarà de l’actual 35% al 50%. Però la cessió del rendiment d’un impost no comporta la cessió de la capacitat de gestió sobre del mateix. Així, des del punt de vista competencial, la Generalitat de Catalunya comptarà amb les mateixes competències en matèria de gestió tributària que abans de la creació de l’Agència.

 

En la línia de mimetisme de l’Agència de l’Estat, s’ha creat un cos nou especialitzat en tributs, en el qual es copia l’esquema de l’Agència estatal. El fet de crear un cos especialitzat hi ha que valorar-lo molt positivament ja que així es reconeix la professionalització dels treballadors públics de l’àmbit tributari. Tanmateix, el Govern, en una clara demostració de desconfiança cap als seus propis funcionaris, pretén sotmetre tot el col·lectiu de tècnics a un nou procés selectiu per poder accedir a les funcions de la nova Agència. Val la pena recordar que, tant Andalusia com les Balears es troben en el mateix procés de creació de les seves Agències Tributàries. En aquestes comunitats autònomes s’ha optat per solucions pròpies, amb major sensatesa. A diferència del Govern de Catalunya, el balear ha optat per reconèixer la professionalització a tots els seus funcionaris amb responsabilitat tributària: des del primer inspector fins a l’últim auxiliar. En coherència amb això, han incorporat sense dubtes en tot el seu personal amb experiència acreditada, de forma automàtica als nous cossos especialitzats. D’aquesta forma es garanteix la continuïtat de la qualitat en la gestió i l’atenció tributària, tant als contribuents com els col·lectius professionals vinculats al món fiscal.

 

Incomprensiblement en Catalunya s’ha deixat fora a la majoria del personal que fins avui ha vingut exercint les funcions tributàries de la Generalitat de Catalunya. Qui vulgui mantenir les seves funcions ha de passar per un nou i incert procés selectiu. Entretant, la gestió tributària no es pot detenir.

 

Des de l’associació que representa a tot el col·lectiu de tècnics de l’Administració tributària de Catalunya estem disposats a defensar el mateix tracte que es reconeix per als professionals de la resta de comunitats autònomes, així com un model d’Agència propi i diferenciat del de l’Administració de l’Estat.



Per aquests motius, entenem que l’Agència Tributària de Catalunya ha d’optar per un model organitzatiu propi i independent del model Estatal, adaptat a les competències pròpies de la Generalitat de Catalunya, i que compti, sense cap tipus de desconfiança amb tot el personal que durant molts anys ha vingut exercint les competències tributàries de la Generalitat amb la màxima solvència.