Caixalunya

Cada primer de gener entra en vigor l’increment de preus dels diferents serveis públics. Els percentatges i la forma de donar les notícies em sorpren per partida doble.

 
D’una banda, els mitjans de comunicació ens informen a tots els ciutadans del preu que ens costarà, a partir d’ara, la llum, els transports, les aigües. Al mateix temps ens ofereixen la reacció d’alguns ciutadans més o menys indignats. El tractament que es dóna d’aquests temes és el mateix que li podrien donar a la informació meteorologica. Ens comuniquen els nous imports dels preus com qui explica els litres de pluja per metre quadrat, o els centímetres de neu acumulada o les temperatures màximes o mínimes. Es a dir, els mitjans ens donen les dades però res ens diuen dels motius pels quals pujen els preus.


Trobo a faltar el perquè de tot plegat. Seria interessant que, juntament amb l’increment, entrevistessin als resposables de decidir l’augment i els motius pels quals han decidit pujar, possem, un 5 i no un 4 o un 6 percent de tal o qual servei. Crec que això seria el democràtic, transparent i responsable que cabria esperar de la nostra societat.


L’altre aspecte sorprenent són els mateixos percentatges. Especialment els que depenen del sector públic. El senyor Solbes, per elaborar els pressupostos, prèviament fa una estimació entre d’altres paràmetres sobre quina serà l’evolució de la inflació per al 2009. Aquesta dada, a més, serveix de referència per a calcular l’increment de les pensions, salaris de funcionaris, rendes, impostos, etc. La previsió per al 2009 és del 2%. Cal dir que estava feta en un moment en que la paraula “crisi” estava proscrita. És molt més que probable que la inflació acabi sent encara menor a causa de la recessió. Per tant, algú hauria d’explicar-nos per què el transport públic puja un 7% a la ciutat de Barcelona, el Bicing un 25% i la Renfe un 6%. Són compatibles aquestes augments amb el foment de l’ús del transport públic? Quina és, doncs, la veritable motivació?


La resta de serveis bàsics segueixen la mateixa senda que la marcada per les Administracions públiques: la quota d’abonament de Telefònica, un 4,12%; l’electricitat un 3,5% (i anuncien més pujades per a aquest any); els peatges un 4,46%; correus un 3,22%; l’aigua a Barcelona un 8%… Sabem que les decisions al sector públic les pren el Govern de torn. Però, i de la resta de serveis bàsics? Us convido a buscar quina entitat financera es troba darrera de la majoria de concessionàries d’autopistes, d’Agbar, de Gas Natural, de Repsol. Trobareu la resposta de qui pren les decisions que ens afecten la butxaca en el nostre país.

 

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081029/53568481986.html

 

Anuncis

La llengua dels Reis

“Arriba Nadal,
Estem molt contents,
Cantem nadales
I vindran els Reis.”

 Aquest és el poema que ha aprés al parvulari la meva filla petita. El va repetint a totes hores. Ho recita en català, que és la seva llengua a casa i a l’escola. Però, a banda de cantar nadales, a les meves filles també els agrada jugar i veure pel·lícules. Algunes de les seves preferides són els musicals (Grease, Singin in the rain) i les de dibuixos animats. Aquests films són clàssics i es troben sempre en la seva versió en castellà de quan es van esternar a Espanya. Però en les seves versions en DVD han afegit altres llengues i, així estan disponibles en portuguès, francès, hebreu, holandès, rumanès, etc. Si ens centrem ens les pel·lícules dirigides al públic infantil, el panorama és més o menys igual. Si triem una de les “Tres bessones” no hi ha problema, estan en català. Quant a la resta, totes vénen en castellà i anglès. Pel que fa a les de Walt Disney de tota la vida, és francament difícil trobar alguna versió en català.


Només cal fer la prova d’anar a uns conegudíssims grans magatzems del centre de Barcelona i demanar, d’entre la immensa oferta de pel·lícules infantils, quines estan disponibles en català: una ridícula minoria. En realitat no sé perquè em sorprén si aquest és el panorama normal en la resta del món audiovisual del nostre país. Però sembla mentida que en l’actual societat de la informació en què vivim sigui tant complicat disposar de les pel·lícules en versió catalana. Està clar que no és tracta d’un problema tecnològic sinó de voluntat.


Un altre aspecte del qual trobo que no es parla gaire és del món de les joguines. Cada any ens trobem que les joguines tradicionals van deixant lloc a les “noves” joguines, més tecnològiques, més interactives i, que, per a que negar-ho, amb una càrrega pedagògica addicional. Si tornem als grans magatzems abans esmentats (per exemple, tot i que podria servir qualsevol altre botiga de joguines) ens trobem que la pràctica totalitat de joguines intaractives són en castellà. I les que s’anuncien bilingües, ho són en anglès i castellà. Començo a pensar que els Reis no venen d’Orient, com ens han explicat tota la vida, sinó de l’Occident. De l’Occident de Catalunya, concretament.

“Arriba Nadal,
Estem molt contents,
Cantem nadales
I vindran els Reis.”

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081216/53600532539.html

 

 

 

Bilataralitat o bipolaritat?

La bilateralitat és un dels principis que emanen de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Cal anar recordant matxaconament que l’Estatut és una Llei Orgànica estatal aprovada, ja no pel Parlament de Catalunya, sinó per les Corts Espanyoles i refrendada pel poble de Catalunya i promulgada pel Rei d’Espanya.


Per tant, si totes les lleis s’han de respectar, aquesta encara més. I l’hauria de respectar especialment qui ostenta la màxima representació democràtica d’Espanya, com és el President del Govern. Que el mateix President del Govern se salti a “la torera” els preceptes d’aquesta Llei orgànica i no passi absolutament res, és un fet que em deixa estupefacte.


Si els governants no compleixen amb les lleis, què es pot esperar del poble? No estan donant via lliure (des d’un punt de vista moral) a què els ciutadans no compleixin les lleis? Aquesta situació no s’hauria de produir mai i correspon als governants vetllar perquè no es donin les circumstàncies favorables a qualsevol tipus d’insubmissió. Però, lluny d’això, molts polítics estan assentant les bases per crear un escenari favorable a la insubmissió, a la desvinculació si més no, amb les regles del joc.


Tot i que són molts els incompliments de l’Estatut, en aquesta ocasió únicament em referiré al principi de bilataralitat que ha de regir les relacions entre la Generalitat i l’Estat espanyol. Les relacions, pel que fa al finançament, s’han d’articular mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, tal com preveu l’article 210 de l’Estatut. Es tracta d’un òrgan paritari entre ambdúes administracions (amb presidència rotatòria) que ha de decidir el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya.


Ara, el Govern central nega tal principi i sotmet a negociació amb la resta de comunitats autònomes (excepte País Basc i Navarra) el sistema de finançament que ha de pactar amb Catalunya. A mi em sembla que més que bilateralitat això és bipolaritat.

És a dir, el Govern de l’Estat actúa amb doble personalitat (o múltiple, qui sap): una per negociar amb Catalunya el sistema de finançament de forma bilateral i, l’altra, com si es tractés d’una funció en un circ de tres pistes, per asseure’s a negociar amb totes les comunitats autònomes. Ha valgut la pena tot el via crucis de l’elaboració i l’aprovació de l’Estatut (que encara estem patint) per acabar tenint elmateix sistema de finançament que Extremadura o Múrcia? En aquest moments el circ està en plena representació. Esperem que els lleons no s’acabin menjant els paiassos.

 

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081225/53606149724.html

 

 

Una Agència Tributària de veritat

AGÈNCIA TRIBUTÀRIA O IMAGINÀRIUM?

  

Coneixeu les botigues de joguines Imaginarium? Tenen una porta petita per on entren els nens al seu mon de fantasia, joguines i il.lusió. Però també tenen una porta gran per on entren els adults, que són els qui porten els diners a la butxaca. Això és exactament el que passa amb l’Agència Tributària de Catalunya: és la porta petita de l’Imaginàrium tributari. I així estem en inferioritat de condicions per a poder establir un Consorci amb l’Agència de l’Estat.

 

L’agost passat, a banda de posar-se de manifest l’incompliment del finançament previst a l’Estatut, també es va incomplir el manament de l’Estatut de crear un Consorci entre l’Agència catalana i l’Agència de l’Estat.

 

Cara a la creació d’aquest consorci, i per tal de poder assumir el possible nou model de finançament, cal que l’Agència Tributària de Catalunya compti amb els mitjans i competències mínimes per tal d’assolir uns nivells de prestació de serveis equiparables als de l’Agència de l’Estat.

 

Però ens trobem que hi ha dues competències fonamentals que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) no ha volgut assumir. La primera fa referència a les Oficines Liquidadores. La segona, a la recaptació en via executiva. Veiem-les.

 

Les Oficines Liquidadores

Les competències que pot assumir l’ATC venen regulades a l’article 204.1 de l’Estatut: “La gestió, la recaptació, la liquidació de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, i també, per delegació de l’Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya”. Ja han passat més de dos anys i la realitat és que l’ATC no ha assumit bona part d’aquestes competències sinó que les torna a cedir incomprensiblement a l’Estat. Això és així perquè a la major part del territori de Catalunya les competències tributàries no les fa l’ATC sinó un cos de funcionaris de l’Estat anomenats “Registradores de la Propiedad” mitjançant les Oficines Liquidadores. Així, mentre els contribuents de les capitals de província veuen com les seves liquidacions tributàries les fa l’ATC, a la resta de poblacions de Catalunya són les Oficines Liquidadores les que s’encarreguen de la gestió dels tributs cedits per l’Estat (Impost sobre el Patrimoni, Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats). Aquest fet, a banda de demostrar una deixadesa de funcions per part de la Generalitat de Catalunya, comporta greuges entre els catalans produït pels diferents criteris que fan servir les Oficines Liquidadores per calcular les liquidacions tributàries respecte de l’ATC. Cal tenir present que la remuneració dels “Registadores de la propiedad” va en funció de l’import que recapten, tal com recull el Conveni que té signat la Generalitat de Catalunya amb aquest col·lectiu de funcionaris de l’Estat. (Es pot consultar el text d’aquest Conveni a:

http://www.atc.gencat.cat/doc/cat/conveni_deganat_registradors.pdf)

En virtut d’aquest Conveni, els “Registradores de la Propiedad” es queden amb un 2,9% de totes les liquidacions que recapten. A més, es queden amb el 25% de totes les liquidacions complementàries i sancions que imposin. En un context com l’actual de baixada de les recaptacions per la crisi immobiliària, és lògic que els “Registadores” vulguin ser més estrictes en les seves liquidacions perquè els hi va el sou. Per la part de la Generalitat de Catalunya l’òrgan encarregat de “posar ordre” i coordinar les Oficines Liquidadores dels Registradors és la Direcció General de Tributs. Però ens trobem que aquest lloc fa molts mesos que està vacant perquè el Director General va dimitir al poc d’haver-lo nomenat.

La solució passa per què l’ATC desenvolupi una estructura territorial amb els seus propis mitjans i amb personal funcionari de la Generalitat. Actualment, el personal encarregat de fer la gestió tributària a les Oficines Liquidadores no és ni tan sols funcionari sinó personal laboral contractat pels “Registradores”. És imprescindible que la Generalitat recuperi l’exercici d’unes competències que mai hauria d’haver cedit. Per tal d’aprofitar recursos seria interessant valorar la possibilitat que l’ATC aprofités l’estructura dels Consells Comarcals (i de les futures Vegueries). Al mateix temps, es facilitaria la cooperació amb la gestió de les corporacions locals. Aquesta, per cert, és una altra competència que preveu l’Estatut al seu article 204.5 i que tampoc no ha estat desenvolupada.

 

La recaptació en via executiva

Una altra competència que l’ATC renuncia a exercir és la recaptació en via executiva. La recaptació en via executiva dels deutes tributaris de tots els impostos (inclús dels tributs propies dela Generalitat) els fa l’Estat mitjançant l’AEAT. A canvi, ens cobren una comissió per la recaptació. Es pot consultar el conveni en:

http://www.atc.gencat.cat/doc/cat/conveni_AEAT_recaptacio_executiva.pdf

És imprescindible reclamar que sigui la pròpia Generalitat de Catalunya mitjançant l’ATC qui s’encarregui de la recaptació en via executiva de tots els impostos que gestiona (propis o cedits). No és admissible argumentar que l’Estat pot fer-ho més eficientment. Qualsevol país assumeix aquestes funcions. Si l’Estat disposa de més mitjans (bases de dades informàtiques) cal exigir, en virtut del principi de col·laboració, que permeti a l’ATC utilitzar-les per poder exercir les seves competències, tal com preveu l’EAC i tal com indica el sentit comú.

Entrem a l’Imaginarium per la porta dels adults.

 

Xavier Martinez Gil

 http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081208/53594805414.html

 

 

LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACIÓ

LA LLENGUA DE L’ADMINISTRACIÓ

 

En qualsevol pais civilitzat, la llegua de l’administració pública és la llengua oficial del territori. Sembla obvi. La cosa es complica quan, a la prèctica, en un mateix territori es parlen més llengues a banda de les oficials. I la cosa es pot complicar encara més quan les llengues oficials són més d’una. Un exemple extrem el trobem a les institucions de les Comunitats Europees on hi conviuen un eixam de traductors.

Malauradament, entre aquestes llengues oficials a Europa no es troba el català. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 6 ens diu que “La Generalitat i l’Estat han d’empendre les accions necessàries per al reconeixement oficial del català a la Unió Europea”. Començo a sospitar que ningú es pren seriosament les disposicions de l’Estatut. Evidentment, no podem esperar que les institucions de la Unió Europea tinguin la iniciativa en el reconeixement del català a Europa. Ha de ser el propi Estat el que hauria de defensar l’oficialitat de la seva llengua oficial. Sembla prou evident que l’Estat espanyol no defensa amb la suficient vehemència una de les seves llengues oficials com és el català. I crec que no ho fa perquè o bé no es creu que sigui una llengua suficientment oficial, o bé perquè no la considera suficientment seva, o ambdúes coses. Només cal observar el tractament que rep el català en l’Administarció espanyola. Algú ha provat de fer els tràmits davant de l’administarció de l’Estat únicament en català?

Us convido a repassar un altre article del nostre desaprofitat Estatut. És l’article 33.4 que diu “l’Administració de l’Estat situada a Catalunya ha d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengues oficials”. I jo em pregunto, és possible presentar-se a unes oposicions per a funcionari de l’administració de l’Estat fent els examens únicament en català? Crec que això no és possible. I si algú ho aconseguís, dubto que l’aprovessin. En canvi a Catalunya això no passa. A casa nostra, en una mostra de tolerància i respecte al bilingüisme exemplars, es permet que els opositors a funcionaris de la Generalitat de Catalunya facin l’oposició exclusivament en castellà, i l’aprovin. Però no només això: els processos selectius consistents en cursos a l’Escola d’Administració Pública s’imparteixen, en molts casos, en castellà. No sigui cas que algú es pensi que a Catalunya el castellà està perseguit.

Insubmissió fiscal?

Insubmissió fiscal?

 

He llegit al diari que ha nascut una plataforma de ciutadans partidaris de no pagar l’impost sobre successions a Catalunya. Fins i tot han creat una web per donar-li suport. Suposo que Henry David Thoreau es deu estar emocionant des de la seva tomba noucentista de Massachussets. Qui li havia de dir a aquest il.lustre pensador nordamericà creador de “La desobediència civil” que, 150 anys després de la seva mort, les seves idees circularien per internet amb plena actualitat. Clar que les motivacions pacifistes que movien a l’idealista Thoreau s’han convertit avui dia en pur materialisme. Són els nostres temps, que hi farem.

 

Els detractors de l’impost de successions argumenten que algunes comunitats autònomes han suprimit aquest impost o bé l’han reduit a la mínima expressió. I que aquest fet, diuen, comporta un greuge envers els ciutadans de Catalunya. Està clar que qui pensa així no és partidari que hi hagi diferències entre les comuniats autònomes. Probablement, el que dessitjarien és la seva supressió i que tornéssim a la “una, grande y libre”. Respecto el seu punt de vista tot i que no el comprateixo. Jo els demanaria que anessin més enllà en la seva reivindicació i que fossin conseqüents. Que arribin al final de l’assumpte. Que no limitin la seva reivindicació a l’impost sobre successions. Que pensin que a Canàries, per exemple, no es paguen impostos sobre la benzina ni sobre el tabac. Es més, no es paga ni l’IVA. Amb la mateixa argumentació haurien de crear una plataforma per a no pagar tampoc aquí aquests impostos. ¿o es que els catalans som menys que els canaris? És clar que no. Però, ¿i l’IRPF? ¿Per què els ciutadans de Ceuta i de Melilla han de pagar la meitat? ¿És que els ciutadans de Tarragona o Manresa, per exemple, són menys que els de Ceuta i Melilla? Francament, crec que no. Arribats a aquest límit, i un cop reivindicades les supressions d’impostos especials, de l’IVA i de l’IRPF, tan sols ens queda l’Impost sobre el Patrimoni (que l’any vinent desapareix “de facto”) i l’impost de Societats. D’aquest últim anem veient com cada any es van reduint els seus tipus impositius, així que només és qüestió de temps veure’l extinguir-se.

 

Valdria la pena que un cop arribats a aquest absurd, reflexionem sobre per què es donen aquestes disparitats fiscals entre territoris. ¿L’esforç fiscal que fan els ciutadans de totes les comunitats autònomes és igual? ¿La necessitat de despesa és la mateixa? ¿Pot la sanitat de Catalunya atendre a un milió d’habitants més mentre el seu càlcul es fa com si no hagués augmentat la població? La mateixa reflexió es pot fer pel que fa a l’educació i altres serveis socials. En definitiva, ¿està la Generalitat de Catalunya en situació de poder oferir rebaixes fiscals? Jo crec que no. I ho crec perquè el finaçament que rep Catalunya no té res a veure amb el del Pais Basc i Navarra, per exemple. En qualsevol cas, Catalunya està lluny de poder cobrir les seves necessitats de despesa atesa la població a que ha d’atendre.

 

En definitiva, els que volen aconseguir un sistema tributari just per la via de deixar de pagar impostos a la Generalitat van per un camí contrari als interessos de tots. Si el que realment els preocupa és la justícia fiscal, pot ser haurien de dirigir les seves reclamacions contra qui els escanya fiscalment de veritat. Que pensin a qui paguen l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats.

ULLS QUE NO VEUEN

A partir d”una determinada edat, si un comença a fer-se analítiques i proves mèdiques, de ben segur que li trobaran alguna cosa. Aleshores un passa a ser oficialment una persona malalta.

Això és el que li pot passar a la Generalitat de Catalunya amb la creació de l”Oficina Antifrau. És a dir, a partir d”ara, l”Administració catalana estarà sotmesa a un perpetu escàner. El Govern ha enviat ja al Parlament el projecte de llei de creació de l”Ofina Antifrau que, si tot va bé, serà aprovada sense més canvis.

Tot i que jo pensava que les funcions d”aquesta Oficina ja les venia fent la Sindicatura de Comptes, la Intervenció General i, en darrera instància, els Tribunals de Justícia, sembla que aquest nou organisme comptarà amb funcions addicionals. Una de les competències serà que, a partir d”ara, qualsevol ciutadà tindrà l”oportunitat de denunciar mitjançant l”Oficina Antifrau les possibles irregularitats que observi en la conducta dels responsables de la “cosa pública”.

Curiosament, ni a la resta de comunitats autònomes ni a l”Administració de l”Estat ni als Ajuntaments està prevista la creació d”una oficina d”aquestes característiques. El que passarà, per lògica, és que hauran d”aparèixer irregularitats, encara que només sigui per justificar la creació d”aquest nou ens. En conseqüència, la Generalitat de Catalunya esdevindrà oficialment una administració malalta. En el millor dels casos potser només tindrà el colesterol alt, però al final ens obligaran als catalans a fer règim.

El resultat serà el d”una Administració més controlada, cosa que en principi s”ha de valorar com un aspecte positiu. Però, d”altra banda, la imatge de la Generalitat davant la resta de l”Estat quedarà malmesa, cosa que en definitiva serà una aspecte negatiu. Mentrestant, la resta de comunitats autònomes gaudiran d”una aparent bona salut encara que, en realitat, poguessin patir una greu malaltia degenerativa.

El temps dirà si el cost de crear i mantenir aquest nou organisme compensa el cost de les possibles irregularitats que pretén evitar. En cas contrari, francament, ens sortiria més car el farcit que el pollastre.