Paga i calla

En articles anteriors ja he posat de manifest els flagrants incompliments de l’Estatut d’Autonomia per part dels mateixos que el van redactar: l’Estat i la Generalitat. Ara em referiré únicament a una de les poques lleis de desenvolupament de l’Estatut que s’han aprovat: la llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). En primer lloc val la pena recordar que no calia un nou Estatut per a crear aquesta Agència. Amb l’antic Estatut ja es podia fer.

Dit això, algú podria pensar que, amb les noves competències tributàries resultants de l’Estatut, feia imprescindible dotar a la Generalitat d’un nou ens per gestionar el tributs. Però resulta que les competències en gestió tributària continuen sent les mateixes. Bé, per a ser exactes, no són ben bé les mateixes: són menys. Recordem que abans gestionàvem l’impost sobre el Patrimoni i ara ja l’han suprimit.

Tot i així, potser algú pensa que a partir d’ara decidirem gestionar per nosaltres mateixos tots els impostos que l’Estat ens ha cedit. Recordem que actualment, a la major part del territori de Catalunya, els tributs cedits no els gestiona la Generalitat. El que fa la Generalitat és subcontractar amb els “Registradores de la Propiedad” la seva gestió que, a canvi, cobren a preufet el 25% de cada complementària. Doncs s’equivoquen: la gestió la continuen fent els “Registradores” amb el mateix Conveni.

Però tot i així, potser encara algú podria pensar que, a partir d’ara l’ATC gestionarà la recaptació en via executiva dels impostos (és a dir, perseguir als qui no paguen per les bones). Doncs també s’equivocaria. La Generalitat renuncia a aquesta funció i la subcontracta amb l’Estat (a canvi d”una comissió, és clar) fins i tot en els cas dels tributs propis, tal com reflecteix el Conveni que hi te subscrit

Malgrat tot, la Llei de creació de l’ATC conté aspectes beneficiosos per als ciutadans. El primer d’ells és la creació de l’Oficina del Contribuent (DT 3a), pensada per a defensar les garanties i els drets dels ciutadans. Malauradament, tot i que la Llei preveia la seva creació en el termini d’un any (el termini es va esgotar el dia 24.7.2008) hores d’ara encara no s”ha posat en marxa. També estava prevista l’elaboració d’una Carta de drets dels Contribuents (DT 4a) en el mateix termini i hores d”ara ningú no en té notícies. Sembla que les nostres autoritats tributàries estan més preocupades en recaptar que en donar un servei als ciutadans.

Res s’ha sabut de la famosa Finestreta única (DA 7a), que havia de facilitar el compliment de les obligacions tributàries dels ciutadans de Catalunya ni de la transformació del Consorci previst a l’Estatut en l’Agència tributària a Catalunya (DA 14a).

Està clar que els ciutadans hem de complir sense dilacions amb les nostres obligacions tributàries sota pena de recàrrecs i sancions, mentre les nostres autoritats incompleixen impunement les lleis i els terminis que ells mateixos s’han autoimposat.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090309/53653804071.html

Anuncis

L’IMPOST DE SUCCESIONS: JUSTOS PER PECADORS

L’impost sobre successions i donacions completa la imposició directa sobre les persones físiques que protagonitza l’IRPF.

Ve a donar compliment als principis que emanen de l’article 31 de la Constitució espanyola: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”.

Es tracta, doncs, d’ajustar la càrrega impositiva de l’impost en funció de la capacitat de pagament, per tal d’aconseguir una redistribució de la riquesa amb ocasió de la transmissió de patrimonis intervius (donacions) o mortis causa (successions). Aquesta figura impositiva juga un paper clau en la justícia del sistema tributari, més encara amb l’eliminació de l’impost sobre el Patrimoni que és també un impost directe que recau sobre les persones físiques.

Convé recordar que, l’impost de successions i donacions, tot i ser un impost estatal, es troba cedit totalment a les comunitats autònomes. Però a banda de la cessió del rendiment del tribut també està cedida una àmplia capacitat normativa que permet, a cada comunitat autònoma, establir reduccions sobre la base imposable. Aquest fet, ha contribuït a crear la sensació entre els ciutadans de certa discriminació fiscal per raó de territori. Però el més preocupant, en realitat, no és que cada comunitat autònoma pugui modular mitjançant reduccions aquest impost, ja que aquest fet no és més que l’exercici de l’autonomia financera que necessàriament han de tenir les administracions territorials. El que realment distorsiona l’impost són les reduccions indiscriminades que existeixen actualment i que permet que, qui més té, acabi pagant menys per què troba els mecanismes a la llei per aplicar reduccions a las seva base imposable. Per tant, convé afrontar la reforma de l’impost des d’uns perspectiva de repartiment vertical de la càrrega tributària, i no des del punt de vista de territoris.

És necessari reformar les reduccions aplicables a la base imposable per convertir l’impost de successions en un veritable instrument de justícia tributària, amb un repartiment equitatiu de la càrrega tributària en funció de la capacitat de pagament. Amb les reformes introduïdes al llarg dels anys, s’ha anat pervertint aquest objectiu de l’impost que no s’hauria d’haver perdut mai. D’aquesta forma, sota la denominació d’”empresa familiar” (bonificades al 95%) s’ha equiparat tot tipus d’entitats patrimonials. Això ha propiciat que la majoria de grans patrimonis hagin trobat el mecanisme per tal d’articular l’elusió de l’impost. Aquest és el gran greuge que provoca aquest impost, i no les diferències normatives establertes per les comunitats autònomes.

És imprescindible que, aprofitant el nou sistema de finançament, es doti de més marge de maniobra a la Generalitat de Catalunya per regular l’impost. Actualment es poden introduir reduccions que comportin una “millora” respecte a la regulació estatal, però no es poden modificar aspectes que puguin resultar més gravosos pel contribuent. És a dir, si l’Estat estableix alguna reducció la Generalitat no pot eliminar-la, només millorar-la.

Ens trobem en un període de crisi econòmica i totes les polítiques públiques que s’adoptin, especialment les fiscals, han de tenir molt present l’impacte en l’economia productiva i en l’economia social. Amb aquesta perspectiva cal afrontar la reforma de les reduccions de l’impost sobre successions i vincular els importants beneficis fiscals que otorga actualmet l’impost a l’estímul de l’economia productiva i a la protecció social de les persones més desafavorides. Només així aconseguirem que acabin pagant l’impost “justos” per “pecadors.”

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090227/53649004416.html

Han perdut el nord

Aquesta vegada he decidit escriure l’article en valencià. Espero que em perdonareu les possibles faltes d’ortografia ja que aquesta no és la meva llengua materna. Però és que he llegit amb estupefacció que el Govern valencià ha decidit no permetre l’emissió de la Televisió de Catalunya al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana) perquè el català i el valencià no són la mateixa llengua.

Molts són els arguments que es poden buscar a l’hora de coartar la llibertat d’expressió. Però aquest argument em sembla més aviat cínic i repugnant. El motiu per no permetre l’emissió d’un canal de televisió poc té a veure amb l’idioma. Seria, en tot cas, problema del canal que decideix emetre en un territori amb una llengua diferent qui s’arrisca a no tenir audiència. La decisió més aviat té molt a veure amb la política. És significatiu que qui governa a València és el PP. Em fa la impressió que ells serien feliços si a Espanya només es parlés una única llengua (deixo a la imaginació del lector endevinar quina és aquesta llengua). Si apliquéssim aquest criteri per prohibir altres canals de televisió, el Govern d’Andalusia, per exemple, hauria de prohibir l’emissió de TVE perquè és fa en castellà que, com tothom sap, és diferent de l’andalús. Amb el mateix motiu s’haurien de prohibir les transmissions de tots els canals sudamericans ja que a sudamèrica no es parla el castellà sinó l’argentí, el xilè, el colombià o el veneçolà per exemple.

S’han acabat els dibuixos animats de Tom i Jerry doblats al mexicà o les pel.lícules de Cantinfles. Si de cas, s’haurien d’emetre subtitulades per a poder entendre-les. Ben pensat, qui hauria de sortir permanentment subtitulat és el propi govern valencià, a veure si així l’entenem una mica millor.

En el fons, el que es pretén, es privar als ciutadans valencians de l’accés a uns mitjans de comunicació plurals. El govern tria per ells l’opció de no veure TV3. No sigui el cas que a algun ciutadà valencià li donés per mirar-la i descobrís que existeix vida intel.ligent al nord del seu país.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090217/53642513129.html

La llum al final del túnel

Estem ficats de ple en la boca del llop de la crisi econòmica. Tothom parla dels seus orígens. Alguns analitzen les seves arrels financeres, altres veuen un origen en l’economia real, hi ha qui parla de l’esgotament del cicle econòmic, i d’altres de la fi d’un paradigme. Al mateix temps està a l’ordre del dia el debat al voltant de les conseqüències de la crisi, i així les variacions dels principals indicadors macroeconòmics com l”atur, la inflació o els tipus d’interès són motiu de conversa fins i tot als ascensors.

Hi ha consens, però, que estem entrant en un nou i incert període, i que estem deixant enrera un llarg temps de creixement que difícilment es tornarà a repetir a mig termini. Hem entrat en el túnel de la crisi. I correm el risc que, com a l”acudit, quan veiem la llum al final del túnel no sigui més que el tren que ens ve de cara. Convé, doncs, encara que només sigui com a teràpia, tenir pensaments positius i intentar imaginar un escenari amb llum natural, és a dir, posterior a la crisi.

La nostra ciutat, Barcelona, sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d”adaptar-se, de reinventar-se, de transformar els inconvenients en avantatges. I és aquesta la nostra fortalesa. Els poders públics i els privats han de preguntar-se cap a on s’ha de prioritzar els esforços per a situar-nos en una Barcelona post-crisi. I per respondre a aquest pregunta primer hem de saber quin és el model de ciutat que volem.

Barcelona és la capital d’un país. Per tant, més enllà de donar resposta als interessos dels seus ciutadans ha de servir també d’instrument de bandera de tot Catalunya. La seva posició, diguem geoestratègica, li atorga de per sí unes oportunitats que no es poden passar per alt, tal com remarca sempre Tremosa. És evident que Barcelona no pot renunciar a ser un punt neuràlgic en les comunicacions al sur d”Europa. I ho pot ser tant a través del port i les autopistes com ho és actualment, però també ha d’aspirar a ser-ho amb l’aeroport i el corredor d’alta velocitat del Mediterrani. Però la ciutat (i el país) es mereix ser alguna cosa més que un punt d’intercanvi de contenidors. Aquesta circumstància de lloc de trobada i d”intercanvi de mercaderies s’ha de portar més enllà. La ciutat pot aspirar a ser un punt d’intercavi en l’àmbit cultural, en l’àmbit de la creativitat, en l’àmbit en definitiva de la innovació. Convertim el nostre espai en un lloc d’intercanvi d”idees, en una à gora del segle XXI. Fem ús, doncs, d’aquestes qualitats renovadores de Barcelona per il.luminar el nostre futur.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090212/53638666020.html

Crisi i imposició directa

Estem experimentant un augment excepcional del dèfict públic com a conseqüència de la crisi econòmica. D’una banda, augmenta de la despesa pública per donar resposta als requeriments d’una societat cada cop més necessitada. És a dir, el sector públic ha d’intervenir en diferents àmbits del sector privat, com ara el financer o l’automovilístic, per evitar que la seva feblesa s’escampi a la resta de sectors. D’altra banda, el dèfict ha augmentat per la baixada de la recaptació impositiva que acompanya la frenada de l’activitat econòmica en general, i de la immobiliària, en particular.

Atesa l’evidència que no estem davant d’una recessió cíclica sinó d’una crisi estructural, no és de preveure que les mesures anticícliques puntuals es puguin mantenir durant molt de temps. És a dir, fins a on es pot endeutar el sector públic sense comprometre el creixement futur? De moment, aquest any ja hem experimentat un increment espectacular del dèficit públic.

Enfront d’aquesta situació de les arques públiques, resulta si més no xocant determinades decisions en política fiscal. En primer lloc, l’Estat ha decidit eliminar de facto un impost que està cedit totalment a les comunitats autònomes: l’impost sobre el patrimoni. I dic ‘de facto’ perquè la forma triada per l’Estat no ha estat la de la supressió de l’impost sinó l’establiment d’una bonificació del 100% de la quota. La idea és que, si l’Estat el suprimís, alguna Comunitat Autònoma podria caure en la temptació de reestablir-lo. Amb aquesta fòrmula, tècnicament és impossible que el mantingui cap Comunitat Autònoma perquè gravaria un fet imposable regulat per l’Estat. Convé recordar que l’impost sobre el patrimoni té per objectiu (segons la seva llei de creació) millorar l’eficiència dels patrimonis i aprofundir en la justícia redistributiva del sistema fiscal. Sembla que en l’actual context econòmic, incomprensiblement, aquests han deixat de ser objectius que prioritzi l’Estat.

Pel que fa a l’IRPF, aquest ha patit un increment aquest any 2009 i ningú ha dit absolutament res al respecte. Voldria sentir una explicació inteligible per part del ministre d’Economia per poder entendre per què després de “regalar-nos” 400 euros l’any passat, aquest exercici ens pujen l’IRPF. La forma d’incrementar l’impost ha estat de forma sibilina. Al pujar els sous per actualitzar-los amb la inflació i no actualitzar les taules de l’IRPF en la mateixa proporció, s’està produint un increment de la pressió fiscal sobre les rendes de les persones físiques. Potser aquesta és la via pensada per compensar l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni.

Quant a l’impost sobre successions i donacions, no entraré ara en la seva anàlisi, però fa molt de temps que s’ha evidenciat una fragmentació i distorsió indesitjable d’aquesta figura tributària que reclama una posada en ordre per part de les autoritats estatals.

Crec que és del tot imprescindible abordar la política fiscal de forma més coherent per afrontar amb fermesa la crisi, sense que perdi els principis de justícia redistributiva que ha d’inspirar el nostre sistema fiscal tal i com proclama l’article 31.1 de la Constitució Espanyola

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090203/53631917978.html

CRISI vs OPORTUNITAT

Davant una situació de canvi és imprescindible reflexionar sobre d’on venim i cap a on anem. L’analisi del “d’on venim” sembla més o menys senzilla. Es tracta símplement de fer una mirada enrera. La reflexió sobre l’esdevenidor comporta una major complexitat. En temps de crisi cal formular-se preguntes. Aquest mecanisme és útil tant per als individus com per a les societats. Actualment, la nostra societat es troba immersa en una crisi que abasta molts aspectes: econòmics, polítics i socials.

La crisi, en sí, no ha de resultar negativa i traumàtica. Tot i que pot comportar experiències indesitjables. No és més que el símptoma de dinamisme i de que estem en un procés de transformació. La manera de com gestionem aquesta crisi ens dirà si som capaços de fer la transició cap a una societat millor. Per aquest motiu cal acceptar l’actual crisi com a una oportunitat de millorar la posició de la nostra societat al món.

En primer lloc, hem de fer certa introspecció per conèixer millor les nostres debilitats i les nostres capacitats. El nostre no és un país de grans recursos naturals. El nostre avantatge competitiu no està en la matèria prima. El nostre principal capital són les persones que vivim a Catalunya.

En segon lloc, la crisi econòmica actual ens enfronta a un canvi de paradigma econòmic que ens obliga doncs a reinventar-nos. El canvi de paradigma econòmic cap a la societat del coneixement ha de ser el motor del desenvolupament social del nostre país. L’aspecte que hem de reforçar i cap al que hem de dirigir les nostres energies és el coneixement. El nostre sistema productiu no es pot fonamentar en la utilització de mà d’obra poc qualificada. Les nostres empreses necessiten dotar-se d’un sòlid fonament.

Això vol dir un capital humà amb formació altament qualificada. Això vol dir que el concepte “innovació” ha de formar part de la cultura de la nostra societat. Innovació per millorar els processos productius. Innovació en les relacions universitat-empresa, amb l’administració com a eix vertebrador i proveïdor d’infraestructures. Innovació per fer arribar el coneixement a les pimes, que conformen el nostre teixit empresarial. I per assolir aquesta innovació cal apostar més fortament per la recerca. Si som capaços d’afrontar correctament el repte del coneixement, serà possible posicionar-nos en el futur amb garanties d’èxit.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090126/53627424583.html

QUÈ PODEM ESPERAR DEL NOU FINANÇAMENT?

Crec no equivocar-me si dic que tothom subscriuria que el nou finançament hauria d’assolir dos objectius. El primer és que fos coherent amb l’Estatut. El segon, que comportés una millora per a Catalunya i els seus ciutadans.

He de confesar, però, que sóc una mica pessimista pel que fa a l’assoliment d’aquests objectius. No acabo de veure una actuació coherent amb l’Estatut. Des que es va aprovar, els fets (i no les paraules) del Govern central no s’han encaminat cap a un respecte estricte d’aquesta llei orgànica anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. No tornaré a repassar l’interminable llistat d’incompliments de l’Estatut (veure un article anterior del meu blog), però el fet que ja no s’estigui complint el principi de bilataralitat, no m’infundeix gaires esperances. De la mateixa manera que no representa un bon augüri l’incompliment de la creació del Consorci tributari que s’hauria d’haver constiuït, com a data límit, l’agost de 2008.

D’altra banda, el Govern de la Generalitat tampoc no s’està afanyant gaire en exprémer al màxim les possibilitats de l’Estatut. De vegades, em fa la impressió que ni tant sols nosaltres ens l’acabem de creure. Hi ha, en el fons, una sensació que estem davant d’un Estatut en interinitat, a l’espera de l’exàmen del Tribunal Constitucional. Entre tant, el deixem en standby.

Però, al mateix temps, el resultat del nou sistema de finançament hauria de comportar una millora per a Catalunya. El sistema actual es basa en que l’Estat ens recapta la major part dels impostos (fins i tot aquells que diu que ens ha cedit parcialment, com IRPF o IVA) i després, ens transfereix el que diu que ha recaptat a Catalunya. Si falten diners (que en falten) ens transfereix uns recuros addicionals anomenats Fons de Suficiència. Doncs bé, amb el nou finançament, el que passarà és que l’Estat ens cedirà una porció més gran dels seus impostos (del 33 al 50% de l’IRPF) que, probablement els continuarà recaptant l’Estat. Aleshores, ja no rebrem diners del Fons de Suficiència.

Des del meu punt de vista, una millora del finançament no passa per augmentar el percentatge de cessió dels tributs. La millora consisteix en que sigui la Generalitat de Catalunya qui passi a gestionar i recaptar els impostos cedits parcialment (IVA, IRPF, Impostos Especials). És aquesta l’única via de millora sustancial i sostenible de les finances de la Generalitat, i que aprofundeix en la senda de la corresponsabilitat fiscal de veritat. I de pas, donaríem sentit a la creació de l’Agència Tributària de Catalunya que s’hauria de convertir en l’única Agència Tributària a Catalunya.

Xavier Martinez Gil

Publicat a La Vanguardia:  

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090116/53619829563.html